La Sara, el dolç escenari amb història de les mones

S’acosta Pasqua i tenia moltes ganes de parlar d’una de les delícies relacionada amb aquest esdeveniment, tan viscut a casa nostra a través dels forns, pastisseries i xocolateries.

L’any passat al post “Les mones de pasqua desembarquen a Sant Cugat” us parlava de Les Cristines, de com aquestes van passar a ser mones de xocolata i la xocolata va esdevenir un art. I us parlava de la xocolata amb la col·laboració de mestre pastissers de Sant Cugat, en Yann Duytsche (Dolç) i en Jaume Sàbat (Sàbat), converses que també podreu recuperar al post.

I la delícia de la que avui us parlo, tot i no ser la protagonista de la festa, s’ha convertit en un altre dels elements importants d’aquesta tradició, la “Sara”.

A totes les meves mones hi ha hagut una Sara, un pastís al que durant molts anys no he parat especial atenció.

De petita només veia el que hi havia damunt, ara, com a padrina, la meva il·lusió és és que el que hi hagi al damunt faci gaudir al meu fillol.

Però com sabeu les delícies sovint tenen l’habilitat de sorprendre’ns i la Sara,  des d’avui, te més sentit dins del dia de la Mona del que podia imaginar.

La Sara, a la part sud d’Europa, la coneixem com a un dolç i esponjós pastís conformat per un pa de pessic farcit amb melmelada d’albercoc, reblert d’una crema de mantega, sucre i rovell d’ou, i guarnida amb ametlles. La seva amorositat li ve de sucar la cara del pa de pessic, on va la melmelada, amb una mica d’almívar de llimona, en alguns casos engrescat amb una mica de licor.

Al nord, les postres conegudes como a  Sarah responen a merengues d’ametlla cobertes d’una crema glacejada de xocolata i cafè i banyades amb xocolata negra, una recepta que no he tingut el plaer de tastar, però també sona deliciosa.

La nostra la podem trobar tot l’any a les pastisseries, tot i que és especialment demandada per Pasqua, la del nord és troba tot l’any però és cuinada especialment per Nadal. I tot i les diferències ambdues comparteixen inspiració i nom: el pastís o pastissos Sarah Bernhardt.

És curiós saber que el nostre principal pastís de Pasqua es podria dir Rosine, si aquesta famosíssima actriu de teatre francès no hagués escollit “Sarah” com a nom artístic.

I és que les Saras, d’aquí i d’arreu, són un homenatge a la que és coneguda avui dia com actriu més gran del segle XIX. Una dona que va ser descoberta com actriu al 1867, amb 23 anys, a "Les dones sabies" de Molière i es va consolidar fent papers masculins com el del trobador Zanetto, Lorenzaccio, Hamlet i L´Aiglon.

La seva participació  a les obres de Victor Hugo la va catapultar fora de les fronteres franceses; primer cap a Anglaterra, on va treballar amb reconeguts escriptors com Oscar Wilde; després cap a Estats Units, en una gira inacabable que la va dur fins a escenaris de Sud-Amèrica,  Australia i, ja de tornada, la resta d’Europa.

Així doncs, la nostra Sara és l’homenatge del pastisser francès  Jitrois i la Sarah del nord és el d’un forner danès, del qual la història n’ha perdut el nom.

Podríem deixar-ho aquí però després d’investigar no em puc quedar a la superfície. He descobert que la Sara va ser una d’aquelles dones amb una història digna de pel·lícula.

I així us sonarà si us dic que ella era una de tantes filles d’una cortesana, nascuda  al 1844, destinada a continuar amb una curta vida de prostitució i infermetats. Una nena amb un bri de sort que va fer que, el que podria haver estat el seu pare biològic, el Duc de Morny, li procurés un internat de petita, posteriorment una plaça per estudiar al Conservatoire de Musique et declamation i, ja amb 17 anys, un lloc a la Comédie-Française. El seu salvador pensareu...

Però l’escenari i l’amor li van jugar una mala passada. Tres anys més tard, sense èxit interpretatiu i com a mare soltera, es va veure obligada a compaginar la seva feina d’actriu amb la de cortesana. Una època en la que la necessitat de supervivència la va fer tornar a la crua realitat després d’haver viscut una vida que possiblement no li pertanyia.

La seva perseverança va fer que arribés a interpretar l’obra de Molière, el salvavides a aquells dies de fracassos i penúries.

Ja famosa no es va limitar a va viure del teatre, va viure també pel teatre, i per la gent. No s’entén la seva vida sense la interpretació, sense un escenari al seu voltant, sense el seu esperit d’ajuda i de foment de la cultura teatral.

Amb 26 anys durant la Guerra Franco-Prusiana, va habilità l’Odeón, teatre on treballava, com a hospital para convalescents de guerra; 45 anys més tard, començada la Primera Guerra Mundial, va decidir fer una gira darrere les trinxeres franceses fent actuacions per animar a las tropes.

Pel que fa al foment del món artístic, un cop reconeguda i amb una vida més fàcil i adinerada, Sara va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin on durant les seves gires s’hi estrenaven obres contínuament, recolzant sempre el teatre d’ avantguarda i els nous actors.  El mateix va fer amb el Théatre de la Renaissance, i finalment amb el Theâtre des Nations, únic teatre on va  actuar a França durant els seus últims 24 anys.

La seva vida sentimental va resultar desastrosa però, el teatre i la seva dedicació a la gent, sempre li van refer el cor. La seva vida es va apagar al 1923 després d’una escena, sobre el teatre, envoltada de companys de professió.

I sabent tot això, no m’imagino un pastís millor sobre el que posar les nostres mones, un pastís que bé podria representar els escenaris que tant va estimar la Sara, un pastís que avui fa d’escenari a milers de personatges de xocolata que els dilluns de Pasqua s’ho juguen tot a escena.

I tu, ja saps que hi posaràs sobre l’escenari? Qui representarà el paper principal a la Mona? Sant Cugat ja és ple delicioses mones i la Sara ens espera darrere el teló!

Text i fotos (sara): La Cafetera de Sant Cugat

Fotos Sarah Bernhardt: Flickr i Artflakes

El Siglo, aroma de llibre, estants amb història, jazz de fons i cafè

Avui ens passegem per un dels llocs més singulars per fer el cafè, si com jo sou amants dels llibres i, a través d’ells, de tantes altres disciplines, ciutats o arts. Parlem de El Siglo!

Per arribar-hi ens apropem fins al Mercantic, la ”Alicia al país de les meravelles” dels santcugatencs, amb el seu particular laberint dels mobles,  el vermut boig de jazz, un mar de llibres troballa,... espais on res és el que sembla, on tot està per descobrir. M’enteneu, oi?

Però pels que no heu tingut el  plaer de passar-hi, us diria que és un espai cultural de 10.000 metres quadrats ubicat en una antiga fàbrica de ceràmica de Sant Cugat. 


Un bastiment que, des de 1992, Octavi Barnils, propietari, promotor i partícip, ha anat arranjant i adequant fins a cobrir gran varietat de vessants artístiques, encara avui en constant evolució.

Al seu recinte, regentat amb cabassos d’imaginació, iniciativa i somnis, hi trobem: el Mercantic, l’únic mercat permanent d’antiguitats, brocant i elements arquitectònics de recuperació existent a l’estat espanyol, i centre de referència europea; el Cafè Belgrado i El Siglo, dues sales que abracen una vessant musical, jove i dinàmica, oferint espectacles de petit format en directe; al mateix Siglo, la que s’ha convertit en la llibreria de vell més gran de Catalunya (després d’adquirir una part important del fons de la llibreria Canuda de Barcelona, ja tancada); i, arrodonint  antiguitats, música i llibres, El Xiringuito i la Casa Amparito (del bracet amb El Cafè Belgrado) que ens aporten una gastronomia molt present i cuidada. 

Hi faltava l’art, i és per això que el passat setembre es va eixir una branca més del projecte, La Puntual, una sala d'exposicions que vol donar oportunitats als joves artistes en el camp de l'art contemporani,  alhora que oferirà un programa de residència i de formació per aquests.

Segurament ara ho enteneu i ja us esteu calçant per anar-hi, però mentre assaborirem un cafè i molt més a El Siglo.

Una façana de caseta de pescador maximitzada, pintada de blau cel i lletres blanques, fa d’embolcall a aquest recinte, que sorprèn fins i tot als que n’han sentit a parlar. A la porta,  taules i cadires a color semblen viure a l’espera dels caps de setmana, d’aquella marea curiosa que s’atansa fins a El Siglo assedegada d’aire lliure, lletres, notes, amics, i vermuts.

I és que El Siglo, en part, em recorda a un feréstec poble d’estiueig encofurnat en algun punt de la bella costa brava. De dimecres a divendres pels matins i viu la calma, el silenci, els que hi treballen, els privilegiats que saben que el millor moment per descobrir un d’aquests pobles és fora de temporada. Els dissabtes i diumenges són el seu agost, la gent hi va d’estiueig, el poble es vesteix de gala i tot plegat esdevé una festa.  I jo,  estiuejant freqüent de diumenges i Vintage Fest, hi vaig anar un dimecres, a la recerca de l’essència d’aquest espai increïble. 

L’entrada lluïa espaiosa i plena de llum. Un mostrador, unes taules de fusta i les primeres llibreries em donaven la benvinguda. Els sostre i el terra superflus, de nau, es difuminaven rere les primeres tapes de llibre curioses, làmpades d’aranya i unes cortines llargues i teatrals que convidaven a endinsar-s’hi.

Al seu darrere, em rebia una sala immensa de parets trepades de prestatgeries antigues i treballades, amb balcons a mitja alçada, amarades de llibres. Em diuen que són els mobles recuperats d’una vella merceria, sens dubte  part de l’ànima de El Siglo- Mercantic, que els ha sabut integrar meravellosament a l’espai.

Al fons, fosc i callat, un escenari que s’alimenta de músics, personatges, pel·lícules, conferenciants... La mirada continuava rastrejant detalls; cap a dreta estirant-se per un barra àvida de servir vermuts, cafès, croissants...; a la platea, saltant per taules i cadires que esperaven la seva parella.

I podia semblar que ho havia vist tot, però no. A l’esquerra s’obria una sala major que la que acabava de deixar, la llibreria de vell més gran de Catalunya. I quan m’hi vaig trobar sola, envoltada de 100.000 llibres, milions de lletres i una tassa, El Siglo va passar a ser un dels meus llocs preferits.

Després de la impressió, en la solitud de totes aquelles nombroses obres rares i curioses, de totes les matèries i disciplines, de incunables i primeres edicions, vaig començar a tafanejar.

El primer instint? Secció construcció, arquitectura, urbanisme, a vessar de la història dels seus orígens, de plans d’ordenament de ciutats, de materials, de metodologies d’excavació i estructures...Le Corbusier! (És part de mi, què voleu?)  

Vaig passar per l’art, els grans filòsofs, les lleis de dret, aspectes que desconeixia però igualment documentats i acompanyats de molts dels noms que han esdevingut un graó històric en cada matèria.

Novel·les espanyoles, iberoamericanes,... Propera parada, poesia. Shakespeare, Poe, Bécquer, Damaso Alonso, Ausias March, cançoners, romancers, poesia trobadoresca i un llarg reguitzell de grans poetes entre tapes delicades, gravades, gastades...que esdevenien entranyables.

En vaig obrir un:  “Ai las, que poc que sé d'amar,/ tant que me'n creia sabedor!/ Perquè d'amar no em puc estar / la qui no sap raó d'amor./ Roba el meu cor, que és furt malvat,/ i el cor del món i el seu, tots dos,/ i fuig, deixant-me, en soledat,/ desigs ardents, cor anhelós”. (Bernat de Ventadorn 1147-1170) ...i aquell llibre joia de vell, i aquell indret, mut i soliu, em van embeure en un moment singular, fins i tot un punt màgic.

Vaig seguir per la sociologia, història, geografia, les nostres cultures, els nostres pobles retratats en curiositats, més literatura i em vaig trobar una Biblioteca Privada, antiga, d’aquelles que les tapes camuflaven un text prohibit per l’època sobre las “relaciones matrimoniales, higiene, decoro...” , i una edició del Patufet il·lustrat dels 70, i un llibre d’ Estadística del suicidio en España (molt friki) , un compendi de mates del 1819...

Llibres petits i grans, gruixuts i prims, de tots colors i per tots els perfils, fins i tot amb un racó pels nens. Nous, vells i alguns apedaçats amb estima per l’hospital de llibres de El Siglo després de ser adquirits...

Deien que El Siglo agafava el relleu de la mítica llibreria Canuda, que va servir per inspirar "el cementiri de llibres oblidats", on milers d'obres literàries esperaven per ser llegides a L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. Un lloc més aviat macabre i terrorífic per tots aquells volums literaris destinats a morir enterrats.

Se’m feia estrany pensar que el El Siglo hagués de recollir el testimoni de tal inspiració, un lloc ple de vida, d’artistes i artesans, fins i tot en els dies d’entre setmana, amb tant per oferir-nos.

I mentre m’acabava el cafè, i decidia quin llibre endur-me a casa, pensava que el fet que El Siglo no esdevingués mai un fossar de perles literàries era a les nostres mans. Tant de bo, cada dia gaudís més gent de El Siglo, de les seves lletres, notes, amics, i vermuts, dels nous tallers d’escriptura, dels esdeveniments, de la programació...

I, potser així, el que avui m’inspira un feréstec poble d’estiueig ho seguirà sent.

I, potser així, fins i tot fem que junts hi sigui agost cada dia. 

Un dolç despertar de dissabte a Chiars

Fa un any us parlava de Chiars com un dels meus descobriments, per fer-li lloc a la llista de cafeteries i degustacions dels devoradors de delícies santcugatencs/ques. Al post Chiars, a l’estil més deliciós i proper presentava l’envoltori d’aquest racó antic i modern alhora,  i l’Óscar i en Vicenç, els mestres de cerimònia ideals per qualsevol esmorzar, berenar o mos que es presenti.

I avui hi torno, passant del contenidor al contingut, perquè aquest espai és com aquella bosseta de llaminadures que et donen quan ets nen i hi ha un aniversari. Una bosseta per mirar amb delit, amb un interior a vessar de petites llepolies variades que ens morim de ganes de tastar. 

Chiars és aquesta bosseta i, en paral·lel al símil de les llaminadures, el seu mostrador i prestatges ens ofereixen delícies variades, saludables i de qualitat.

És dissabte al matí, i la plaça Pere San bull de paradetes. A Chiars ja fa estona que ha començat l’activitat i tot és a punt per atendre la clientela. En Vicenç i companyia semblen ben desperts i una salutació enèrgica i espontània floreix a cada obrir de porta.

Entro i ressegueixo el mostrador de plaers dolços, què esmorzaré? Hi trobo ensaïmades, donuts, magdalenes normals, de iogurt amb fruits vermells, de xocolata, croissants de mantega, amb i sense xocolata, un bon assortiment de brioxeria Turris del dia... Venia decidia pel gustós croissant de mantega però arribo al pastís de pastanaga artesà del Vicenç i hi caic de quatre grapes.

Sec en una de les taules, al costat d’una de les coquetes finestres que tan m’agraden. Per acompanyar-lo m’he decantat pel cafè amb llet, un cafè 100% aràbic que pots combinar amb llet desnatada, de soja, de civada...Encara fumeja mentre enfonso la cullereta al pastís, finíssim. Mentre el degusto, aquesta cantonada de Sant Cugat és un degoteig de gent que ve a comprar pa, doncs s’hi pot trobar una selecció del pa Turris del dia. Hi trobareu el pagès de mig, pa de motllo normal i de viena, xusco normal i de cereals, baguette clàssica, barra integral, la Turris, plumcakes...no hi ha tot l’assortiment que podeu trobar a la botiga Turris però, com li diu en Vicenç a una de les clientes, si voleu alguna altra varietat Turris us la poden portar i fins i tot els hi podeu fer encàrrecs.

Al meu costat algú inicia la temporada de xurros, aquest matí ja és fresc i una bona xocolata ja no està de més. Els protagonistes són de la Xurreria Sant Cugat, uns xurros escollits per la qualitat que empara aquesta famosa xurreria, a la que també s’hi poden trobar productes sense gluten. Segur que si els vols degustar a Chiars, només els hi has de dir.

Remeno el cafè amb llet, i m’adono que fins i tot la gent de Feliu Grifuls, també a la plaça Pere San, ve a tastar els seus deliciosos embotits guarnint els entrepans del mostrador, també fets amb pa Turris. Ara entren les de la botiga del costat, una veïna amb la filla...la gent es coneix i l’ambient és d’allò més agradable.

Amb la panxa contenta, arribar l’hora de marxar, amb la sensació d’un dolç despertar de dissabte. Ja cap a la porta els ulls se m’encallen a la filera de melmelades artesanes de Cal Casal (Alt Urgell) de maduixa, de taronja amarga,... la de peres ha d’estar...i al baixar la mirada caic sobre les galetes de Chiars, les triomfadores dels berenars infantils, no me’n puc estar i me’n emporto unes per acompanyar el cafè de la tarda.

M’acomiado, no sense abans guinyar l’ullet a la resta de delícies salades que també podeu degustar en aquest establiment, què me’n dieu d’un vermut Miró, acompanyat de productes Espinaler i unes patates artesanes (Duna) d’Igualada?

Començo a baixar el Carrer Major pensant en la meva propera visita, sens dubte per venir-hi a buscar aquells torrons tan bons que porten de L’Espluga de Francolí, enguany també amb opció sense gluten.

Al fons ja veig aquelles parets de pedra tan boniques, que tots coneixem, sota el pàl·lid sol de tardor.

Chiars i monestir, una combinació magistral a punt per ser devorada.

Coneixes Chiars? Què és el que més t’agrada d’ells?

Recorda que, aquest mes, el teu comentari al bloc de La Cafetera té recompensa en forma d’un mos deliciós a Chiars! "Un comentari per un mos deliciós" Participa-hi! Digues la teva!

Les magdalenes de Xavier Barriga

Durant aquestes vacances m’he decidit a fer algunes delícies i, fent ús de les fruites de temporada, m’he proposat fer magdalenes de poma. Alguns de vosaltres recordareu que vaig tenir la sort d’assistir a un dels cursos de magdalenes que va impartir Turris pel que a l’hora de triar recepta m’he decantat per la del llibre “Magdalenas” d’en Xavier Barriga. És hora de posar en pràctica el que vaig aprendre Xavier!

En aquest llibre hi trobem la recepta de les magdalenes bàsiques i les  variacions que cal fer si les volem dolces, salades, amb poma, amb pepites, etc.

Miro la recepta de poma, que explica com combinar la recepta bàsica amb una mica de crema pastissera i rematada amb poma però, a dir veritat, és el primer cop que en faig de manera que de moment em quedaré amb la versió bàsica, i quelcom se’m acudirà per ficar-hi la poma.

Els ingredients:

125 g d’ous  (com t’explica al llibre 2 L aprox.)
175 g de sucre (en el meu cas he triat morè)
60 ml de llet
190 ml d’oli d’oliva suau
210 g de farina fluixa
7 g de llevat químic tipus Royal
un pessic de sal
2 pomes (en el meu cas vermelles)
paper rissat per magdalenes 

Comencem a elaborar:

1. Bato els ous en un recipient gran i hi afegeixo el sucre poc  a poc, a mida que els ous van esponjant. Tant al llibre com al curs parlen de fer-ho amb màquina batedora a velocitat ràpida, però jo en aquest cas ho faig a mà, batent fins que els ous pugen i formen una mena de crema blanquinosa, lleugera i amb volum. Es triga uns 15 min. Això sí, si ho fas manual li has de posar molt de salero!

2. Afegeixo primer l’oli i després la llet lentament mentre segueixo remenant amb una mica menys de salero, ja més a poc a poc. Uns 3 minuts.  

3. Tinc preparada en un recipient la farina ben barrejada amb la sal i el llevat. Aquesta mescla l’afegeixo a la massa també lentament perquè es vaig integrant tota.  Quan està tota integrada torno a batre amb força durant 3 minuts.  

4. Tapo amb un drap el recipient i deixo reposar a la nevera fins l'endemà.

Ens preparem pel forn!

1. Pre-escalfo al menys 20″ abans el forn a 250º  dalt i baix. Col·locaré la bandeja al mig.

2. Poso els paperets. (en el meu cas poso uns quants paperets junts per cada magdalena, ja que són les primeres que faig i em fa cosa que se’m obrin)

3. Trec la massa de la nevera i abans de omplir els paperets la remoc enèrgicament per tal que després totes les magdalenes pugin iguales.

El toc de La Cafetera:

4. Em feia il·lusió fer-les de poma, així que en aquest punt, se m’acut pelar i trinxar amb el robot de cuina una de les pomes i tallar l’altre poma a làmines. Les reservo pel següent pas.

5. Poso la massa a la màniga pastissera tal i com ens van explicar al curset i omplo el fons del paperets 2/4 parts. 

Farcint...

6. Amb una cullereta de cafè hi vaig posant a cadascuna una mica de poma trinxada, sense que arribi a les parets laterals del paperet.

7. Acabo d’omplir els paperets fins  a una mica més de les 3/4 parts i al damunt de cadascuna i col·loco dues làmines de poma.

8. Poso les magdalenes al forn i el baixo a 220º .

9. I estan fetes en uns 15 minuts. Per comprovar-ho punxo amb un escuradents per veure que surt sec.

(Amb la massa que m'ha sobrat he fet mitges magdalenes amb trixat de poma a sobre, ideals per acompanyar el cafè. Cal treure-les una mica abans)

I un cop fredes ja les tenim a punt per devorar-les! Us hi animeu?

Escalfant motors amb "Els Cuguis van de Festa"!!

S'acosta la Festa Major de Sant Cugat i toca anar escalfant motors!! Per fer-ho us convido a gaudir un altre cop, o a descobrir (pels que l'any passat encara no éreu seguidors de La Cafetera) el vídeo dels Cuguis i les imatges del que ens va deixar la Festa.

Aquest any més i millor! Espero que amb els Cuguis us comenceu a ambientar de Festa, doncs la que ve serà molt grossa! Ens hi veiem!

De la mà de les barres torçades, descobrim Crustó

Fa més de dos anys que Crustó va aterrar a Sant Cugat i des d’aleshores les seves conegudes barres torçades i altres delícies s’han convertit en fermes candidates a passejar pels carres del nostre braç i fins a taula. Juntament amb altres establiments dedicats a la cultura del pa, Crustó contribueix a l’elevat grau d’exquisidesa que trobem en productes com el pa, el dolç, el cafè i el salat,  entre altres snacks.

La seva activitat central es basa en oferir, el que anomenen “pa de tota la vida”, un pa artesanal elaborat seguint els processos  tradicionals,  destacant com a ingredients clau la massa mare i el temps. El de Sant Cugat és el quart establiment de la cadena Crustó nascuda de la iniciativa de Rafael Campos i Ronit Stern, una parella amb la voluntat d'oferir als ciutadans la millor qualitat envoltada d’un entorn acollidor.

L’espai, situat en una de les cantonades més concorregudes de Sant Cugat, disposa d’una privilegiada façana corba, vestida de marcs vidriats, que li aporten llum, visibilitat i, quan el temps acompanya, la possibilitat d’obrir finestres i aconseguir una unió amb l’exterior molt més que agradable. El seu interior, seguint la  imatge Crustó amb mobles de fusta envellida, paviment hidràulic , colors alegres i mostradors llaminers, et transporta a una típica boulangerie amb vistes al seu obrador, combinada amb detalls de bistro on sentir-se a gust degustant àpats lleugers com amanides i sandwich.

Dins dels meus preferits, la seva napolitana, la magdalena farcida de xocolata i qualsevol dels seus pastissets en forma de tartaleta, deliciosos!

 

Torna “Seràs la meva tinta”, intriga i misteri a Sant Cugat

Seràs la meva tinta

Enguany La Cafetera celebra el seu segon Sant Jordi amb l’alegria de contar amb molts més seguidors que l’any passat, fins a quatre vegades més. Mirant enrere sou molts els devoradors de delícies que dia a dia us heu anat sumant a aquest projecte i és per això que aquest any recupero una activitat molt especial que vaig preparar pel Sant Jordi de l’any passat, per tal que tots els que no hi éreu en pugueu gaudir.

Imagines una història intrigant amb un escenari que coneixes, aquells carrers per on has passejat tants cops, aquell poliesportiu on has jugat alguna vegada, aquella cafeteria o quiosc per on passes sovint?

"Seràs la meva tinta" t'endinsarà en una trama misteriosa desenvolupada a Sant Cugat, on tu escolliràs els camins i el final. Però vigila el que tries, les conseqüències poden ser fatídiques, irreversibles, esfereïdores...

Coneix els protagonistes, una parella de sancugatencs, a la que hauràs d’ajudar a decidir, i l’heroi de la història, un forner entranyable que malgrat els seus anys te ganes de viure, de lluitar.

...I no deixis de mirar al teu voltant, caminant entre nosaltres hi ha un escriptor amb un llibre en blanc...potser tu, seràs la seva tinta.

Aquí teniu els capítols per descarregar. L’any passat les combinacions triomfadores  van ser la I-IIa-III-IVa-Va i la I-IIb-III-IVb-Vd, quina serà la teva?

El conte d'en Harry, el Conill de Pasqua

Acaba la tarda de Pasqua amb un conte que ens explica l'origen de la Mona i la llegenda dels Conills de Pasqua a través d'un personatge molt proper pels nens, en Harry, il·lustrat per la col·laboradora Montserrat Guivernau. Xocolata, ous, amics i nens, una combinació ideal per gaudir d'aquests dies amb els més menuts. 

En Harry, el Conill de Pasqua

Vet aquí que una vegada, a l’aula de P5 d’una escola de Sant Cugat, hi havia un conill eixerit i curiós anomenat Harry. En Harry era el rei de la classe i tots els nens i nenes estaven encantats de cuidar-lo, donar-li menjar i jugar amb ell.

Vivia al fons de l’aula, la seva casa, dins d’un acollidor espai envoltat per una tanca blanca, amb el seu menjar, les seves joguines i un llit càlid i còmode de palla i coixins.

En Harry era feliç deixant-se estimar per aquells nens, sortint al pati durant les hores de classe i, sobretot, quan el cap de setmana se’l enduien d’inquilí a casa d’un dels menuts.

Cada nen va agafar un ou de cartró, d’un pam de gran, i amb els pinzells i les pintures van començar a pintar. N’hi havia amb ratlles, flors, rodones, colors i colorins, ben llampants i divertits.

Quan van acabar de pintar, i els ous eren secs, els van posar tots dins d’un cistell i li van portar a en Harry. Aquest saltava contentíssim veient quins ous tan bonics havien fet els seus nens i, recordant la història de la mestra, va tenir una idea per sorprendre’ls. 

Aquells dies a l’escola la mestra parlava de la Mona de xocolata, un pastís que els padrins regalaven als seus fillols i filloles el Dilluns de Pasqua. La tradició deia que a aquesta data es celebrava que la Quaresma s’havia acabat i, amb aquest motiu, es regalava un pastís a la mainada que havia de dur tants ous com anys tenia el nen o nena… Continuar llegint

Melmelades i confitures, les fruites més dolces

M’agrada la melmelada, la confitura, sobretot el diumenge per pintar les torrades d’aquells colors brillants, de pedres precioses, de sucre, de fruita.

Un dia anava visitant poblets de l’Empordà i, de com i volta en un petit municipi anomenat Torrent, vaig descobrir el Museu de la Confitura. ( www.museuconfitura.com )

D’aquest encantador i dolç museu, com a bona devoradora de delícies, en vaig sortir ben aprovisionada i també en vaig aprendre moltes coses.

Melmelades i confitures van aparèixer segles enrere, seguint les tècniques que s’anaven descobrint per conservar els aliments de manera natural. En els romans és on es troben les primeres conservacions de fruites i flors amb mel, i quan els àrabs van introduir el sucre a Europa, van néixer les melmelades i confitures.

Passats els anys, les conserves van deixar de ser un bé de necessitat per ser un capritx, reclamat per reis i reines, que atreia l’atenció de alquimistes, científics i santes.

La base d’aquestes delicioses conserves és la pectina, que es troba en major o menor quantitat a les fruites. 

Aquesta, en coure, es converteix en gelatina i permet que la melmelada qualli. Les fruites que en tenen menys, com mores, maduixes o préssecs s’han d’ajuntar amb altres fruites o afegir pectina artificial.

En l’actualitat es fan melmelades de molts sabors, fins i tot per combinar amb peixos i carns. El món de les melmelades a entrat també a les cuines elaborades i sens dubte tenen un gran futur.

A Torrent hi fan confitures i melmelades artesanes, amb més de 100 varietats, representades en una curiosa taula periòdica on en podem trobar de tan estrafolàries com melmelada de cafè, rossinyol, cava o fonoll. Algunes d’elles han estat guardonades a concursos europeus com la melmelada de taronja amarga, de llimona amb maria lluïsa, o de taronja, romaní i pebre negre de Rimbas. No us perdeu la seva pàgina on, a part de sabors sorprenents, hi trobareu la història detallada de la delícia i del museu.

A Sant Cugat  podeu trobar les melmelades del Museu a La Lleteria del Mercat de Torreblanca. També podeu trobar altres melmelades artesanes a Chiars (Cal Casal. producte de temporada, plàtan amb xocolata, kiwi, poma i pera, maduixa, .....)i Casa Ametller (Can Bech)

El croissant, un homenatge als forners?

croissant.jpg

Avui us parlo de la delícia de la setmana des d’un altre angle, més literari. D’articles de croissants en trobareu molts a la xarxa i tenia ganes de fer alguna cosa diferent, sense deixar de descobrir-vos-en coses. Vaig a esmorzar-ne un m’acompanyeu?

Em deixo caure en una de les taules més lluminoses, cercant el sol que mentre creua els vidres m’acarona. L’aroma de pa vesteix cada racó, cada petit detall d’aquest  deliciós forn. És prou aviat per notar-me la son arrapada a la pell, però la gana sembla que desperta, ansiosa i llaminera.  Acostumo a pensar que el despertar, si és seguit d’un dolç esmorzar, m’aplana el dia. I no em sento sola perquè al meu voltant gent variada però silenciosa pren lloc pel seu festí. 

Alguns demanen sucs, altres cafès. Hi ha els que trien fins el més mínim detall, hi ha els que deixen triar el cambrer, aquell conegut que cafè a cafè es torna confident.

Espero el meu torn mentre em perdo en l’anar i venir de la gent que passa, amb la fresca de març adherint-se als seus abrics. Amb miro al reflex del vidre, amb les parpelles encara mig closes i puc veure com s’acosta el meu croissant, les meves forces.

Sempre he pensat que el croissant té quelcom d’especial, només cal veure quants del meu voltant l’han escollit, per assaborir o endrapar, començant-lo pel mig o per les puntes, per sucar-lo al cafè o, com jo,  per guardar-ne un mos pel final. Mentre li separo les potes passejo la mirada per altres taules i em pregunto si saben d’on va venir. Alguns pensaran que és francès, sense ser una mentida, sense ser la veritat, i només els més devoradors de delícies sabran que va néixer d’una llegenda, com a dolç commemoratiu de la victòria de la ciutat de Viena en front dels otomans.

Remeno el cafè i embolico la tasseta amb les mans, com si la seva energia fos capaç de saltar-me al damunt i trepar per les mans. Mentre miro cap a l’obrador en faig un xarrup, càlid, gustós, i sembla que aquell que m’alça les parpelles comenci a pencar. El forner, un vell conegut, prepara una altra safata de croissants, amb delicadesa, tot meticulós. El recordo un dia parlant-me de quan era el jove aprenent del seu pare, somiant per les nits en aconseguir fer el millor dels croissants, cruixent per fora, melós per dintre, amb aquell toc de mantega que se’t fon a la boca, treballant una vegada i una altra la pasta fullada somni rere somni, buscant la perfecció...”Els croissants et classifiquen com a forn” em deia, i mentre li trec les banyes al meu croissant puc assegurar que tants maldecaps van donar bons fruits.

En un instant devoro la part central i vaig a per les cruixents banyes, les que representen les punxes de la lluna creixent  que li dóna nom. Un nom primer alemany (Halbmon) i després francés (Croissant) que segueix amagant una antiga mofa cap a aquella bandera otomana que va perdre la batalla, que onejava una lluna creixent rendida i humiliada.

Del croissant ja només en queden les restes, quatre esquitxades dolces perdudes pel plat. Mirant l’hora degusto l’últim bri de cafè. El temps d’esmorzar ha passat implacable i em reclama per anar a treballar, per aterrar aquesta volada de pensaments sense solta. Però un encara cueja, l’últim per tornar al niu. Va dels forners, de la seva feina, de les delícies que tenen gust a obres d’art... M’estranya que quan van salvar Viena, quan treballant de matinada van poder alertar als soldats de que els otomans atacaven de nit, no els fessin un monument...Ben mirat el monument el van fer ells, petits monuments que perduren dia a dia, aquests croissants que es fornegen arreu del món i que, coneixent la història, clarament els homenatgen.

Amb l’últim pensament lligat, començo a ordenar mentalment l’agenda del dia, demà mentre esmorzi hi haurà més temps perquè s’alcin. Em pujo al tren, amb el dia aplanat i una certesa: el croissants certament són especials.

A tu no t’ho semblen? Deixa el teu comentari, que voli el teu pensament.

I per descobrir més coses sobre el croissant no et perdis l’article de Jordi Luque Vive Le Croissant

Galetes, glassa i La Cafetera de Sant Cugat!

Seguint el calendari més dolç de Sant Cugat, la setmana passada vaig assistir al curs de decoració de galetes que feien a Alice Cake, i avui us ensenyo que en va sortit de tot plegat!

El vaig trobar un curs molt entretingut i pràctic per aprendre els detalls perquè et quedin unes bones galetes, a preparar la glassa a la textura adequada per delinear o reblir, i fins a 7 maneres diferents de decorar-les.  Aquí em veieu en acció i les meves primeres galetes amb glassa sobre glassa (wet on wet i wet on dry), glassa sobre fondant, fondant sobre fondant, transfer amb vores de glassa, decoració amb boletes...n’estic molt orgullosa! El meu repte? Aconseguir fer-me jo sola el logo de La Cafetera en una galeta decorada!!

I aquí tenim ja el recopilatori de cursos de la propera quinzena! (Recordeu verificar els horaris i preus clicant a +info, visitant la pàgina dels organitzadors del curs)

Dissabte 22 de març:

EMBASSY BCN WAO CAKES

Curs pràctic: 4h
Taller Full Cupky
Horari: 10 a 14h
Preu: 50 € +info

macaron.jpg

Dissabte 22 de març:

ALICE CAKE SHOP

Curs pràctic: 3h
Curs Macaroon i Whoopie pie
Horari: 17 a 20h
Preu: 50 € +info

Dissabte 22 de març:

COOKITECA SANT CUGAT 

Taller familiar: 1,5h
Pan casero con hacerpanencasa
Horari: 18 a 19:30h
Preu: 25€ +info


Dilluns 24 de març:

COOKITECA SANT CUGAT 

Curs pràctic i degustació:1,5h
Taller de rebosteria ràpida
Horari: 18 a 19:30h
Preu: 24€ +info

galetes te.jpg

Dimecres 25 de març:

COOKITECA SANT CUGAT 

Curs pràctic: 1,5h
Fes un pastís Sacher
Horari: 18:30 a 20h
Preu: 35€ +info

sacher.jpg

Dimecres 26 de març:

COOKITECA SANT CUGAT 

Curs teòric/pràctic
Curs Wilton muntatge i folrat de pastissos
Horari: 17 a 21h
Preu: 85€ +info

Divendres 28 de març:

EMBASSY BCN WAO CAKES

Curs pràctic: 5h
Taller bidimensional. Tècnica de relleu sense costures
Horari: 10 a 15h
Preu: 70 € +info

cupcake.jpg

Divendres 28 de març:

ALICE CAKE SHOP

Curs demostració: 1,5h
Curs express elaboració  cupcake decorat
Horari: 18 a 19,30h
Preu: 25 € +info


Dissabte 29 de març:

ALICE CAKE SHOP

Curs pràctic:3h
Curs de decoració de cupcakes
Horari: 10 a 13h
Preu: 50 € +info

Dissabte 29 de març:

EMBASSY BCN WAO CAKES

Curs pràctic: 5h
Fondants i farcits especials per pastissos de luxe
Horari: 10 a 15h
Preu: 70 € +info

Dissabte 29 de març:

ALICE CAKE SHOP

Curs pràctic: 3h
Curs de galetes per ocasiones especiales
Horari: 17 a 20h
Preu: 50 € +info

Dimecres 2 d'abril:

TURRIS

Taller demostració
Magdalenes amb Xavier Barriga
Horari: 18 i 19:30h
Gratuït- En llista d'espera! +info

Per Sant Josep, el dia del pare, petons i crema catalana

La delícia escollida per aquesta setmana no podia ser una altra que la crema catalana (o cremada), aquella que representa la festivitat de Sant Josep, del dia del pare.

Aquesta vella delícia, considerada una de les més antigues a Europa dins de la seva categoria, ha sabut no només mantenir-se com a postres típiques d’una data tant senyalada, sinó que la trobem immersa a la majoria de cartes de restaurants i menús diaris. 

Des de que va aparèixer als receptaris medievals, aquesta delícia amb terrina ha hagut de reivindicar el seu origen català, sovint reivindicat pels francesos i la seva crème brûlée, i ha vist la seva recepta alterada per maizenas i preparats en pols que juraven imitar-la.

1.jpg

Dels seus orígens en queden nombroses constàncies a la literatura catalana, antiga i moderna, i una recepta mare a partir de rovells, llet i sucre, on la crema era espessida amb midó, feta sense nata ni clares i aromatitzada amb canella i pell de llimona. El resultat després de preparar-la i emprar el bufador? Una crema clara i opaca, freda i de textura molt suau, que contrasta amb el caramel cremat, fosc i transparent, calent i cruixent.

La curiositat que l’acompanya ens recorda que en l’antiguitat els ous no es produïen de manera continuada sinó a plaer de les gallines i era justament en aquesta època quan els pagesos tenien superproducció. Per tal d’aprofitar aquest ous les mestresses feien la crema catalana i és aleshores quan em dic, qui donés amb una superproducció tan llaminera!

Avui dia, a més, és una delícia a l’abast de totes les cases, en diferents presentacions i noms depenent de la regió, i la seva fama ha inspirat el  ja popular gelat de crema catalana, algun licor, i sabors per altres dolços com escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.

Demà a Turris podreu trobar crema catalana amb melindros per celebra el dia del pare, i a altres forns i pastisseries la trobareu com a part del farcit d'algunes de les coques dolces més populars, a més de tortells, ensaïmades i pastissos. Feliç dia del Pare!

Moka, del cafè a la xocolata

a4b9bcbb4dd7456144380600a026258f.jpg

Com a delícia de la setmana he triat el Cafè Moka, un cafè que tècnicament combina un terç de cafè expresso, dos terços de llet vaporitzada i, el més important, una part de xocolata. La combinació em sedueix, m’encanta,  i tot i que acostuma a anar acompanyada d’ingents quantitats d’escuma o nata, jo personalment el demano sense, per poder degustar l’abraçada del cafè amb xocolata.

I com totes les delícies aquesta també tenia un secret per mi, quelcom desconegut lligat al seu origen. El que no sabia era que el seu nom, avui dia tan corrent i relacionat a aquesta llaminera manera de preparar el cafè, prové d’un dels grans de cafè més antic del món. 

Moka era una varietat de cafè molt gustosa cultivada al Yemen que va prendre el nom d’un dels seus ports antics d’exportacions, Moka. Tot i ser uns dels primers grans de cafè comercialitzats a Europa, i altament reclamat a destins cafeters com Itàlia o Holanda, avui dia sovint es classifica el cafè per regió de cultiu pel que els grans cultivats en aquella zona tenen la menció específica de grans d’Aràbica i el nom de Moka ha deixat de relacionar-se amb el que realment era, un gra de cafè deliciós.

El sabor d’aquests grans Moka donaven un cafè equilibrat entre acidesa i dolçor suau i aquests trets, units als matisos de xocolata que se li reconeixien, van ser sens dubte els que van dur a anomenar Moka la combinació de expresso i xocolata.

Si busquem prendre un Moka el podem trobar preparat amb xocolata negra, xocolata amb llet i fins i tot amb xocolata blanca, com el que ens ensenyaven fa un dies els companys de Somewhere Cafè. En algunes zones el trobareu amb el nom de macacciono o capuccino amb xocolata. Em moro de ganes de tastar el Moka de xocolata blanca! Somewhere que vinc!

De l’home de gingebre a les galetes amb missatge

b2ce5283f6bcd0875f27ac108d29c4ed.jpg

Aquest any, fent gal·la del meu esperit amorós he decidit dedicar la setmana a Sant Valentí. Sobre aquesta celebració hi ha tants devoradors defensor com detractors però, el que no te discussió és que el món dolç viu aquesta celebració molt intensament. Tots els forns i pastisseries s’arremanguen  per vestir els aparadors amb les seves dolces propostes i, no ens enganyem, pros i contres a part, és una bona setmana per devorar delícies, i de les bones!

Com a delícia destacada de la setmana, trobem les galetes decorades emprades per tots els forns i pastisseries de Sant Cugat per representar motius amorosos. 

En l’actualitat aquest format es fa servir per tot tipus de celebracions però en els seus orígens únicament es guarnien amb temàtiques nadalenques o bíbliques. Trobem el seu origen a Suiza i Alemanya. Els suïssos, al segle XIV ja elaboraven les anomenades galetes springerle amb escenes bíbliques i nadalenques. Els alemanys, a l’època medieval ja feien servir el lebkuchen (pa de gingebre) per fer formes i decorar-les amb sucre.

Si parlem de galetes decorades tots recordareu el mític home de gingebre protagonista de pel·lícules com Toy Story. Què poc ens imaginem que sorgís al 1570 com a obsequi de la reina Isabel II als seus visitants il·lustres, decorada amb daurats com a rèplica seva. Més endavant, la història de Hansel i Gretel (1812) va inspirar les felicitacions nadalenques amb galetes de gingebre i es van crear infinitat de formes i motlles per crear-les.

Actualment les podem trobar decorades amb glassa o amb fondant i amb estris que ens permeten dibuixar fins l’últim detall. Les galetes decorades s’han convertit en uns dels cursos estrella de les botigues de rebosteria americana, a l’abast de nens i grans. Podeu trobar cursos a Alice Cake Shop, Cookie Cake o Embassy Bcn.

I pels que les voleu fer a casa, ja sigui aquesta setmana per declarar el vostre amor, o amb qualsevol altre motiu, aquí us deixo una recepta i algunes de les versions més curioses que he trobat per la xarxa.

Recepta galetes decorades de Cuina per llaminers.

Galetes amoroses.

Galetes decorades.

Pugem el teló i Somewhere Cafè entra a escena

Després de molta feina, un nou espectacle de delícies i cafès comença pels espectadors més devoradors. Com si d’una obra de teatre es tractes avui us presento aquest nou espai ideal pels cafeters, pels estrangers amb enyorança, pels santcugatencs amb ganes de més. Arrepapeu-vos a la butaca que això comença!

S’apaivaguen els llunys, s’apuja el teló, i ja s’entreveu el decorat. L’escena transcorre en un antic restaurant, anomenat Guiomar, situat en una vella  casa de dues plantes i pati exterior, al carrer Sant Antoni 58, de Sant Cugat.

En primer pla una façana de grisos i blancs. Porticons de fusta restaurats, flors, verdures de temporada i unes lletres de moda que ens presenten el nom de l’obra i els protagonistes principals. Somewhere Cafè. Coffee, brunch and much more.

A l’instant s’apaguen els llums i, quan es tornen a encendre, un nou decorat sens obre al davant. És l’interior del local,  completament reformat amb parets de maó vist, terres, taules i detalls de fusta clara, biguetes restaurades, algunes perfilaries metàl·liques, i bombetes despullades. Combina amb molt de gust restauració i modernitat, el tan de moda estil vintage i industrial, amb el caliu de tocs florals i uns esponjosos núvols a l’espai infantil.

I comença el primer acte.  Una cafetera, coqueta i moderna, anomenada Dalla Corte, acompanyada d’un cafè de gra de qualitat,  aterra a Sant Cugat amb ganes de fer arribar el bon cafè a tots els racons. De procedència italiana i de gran fama mundial, comença a servir cafès desplegant totes les seves armes. Combinant una temperatura constant, una major càrrega i premsats regulars, ràpidament la seva flaire i el seu saber fer fan córrer la veu entre la resta de cafeteres del poble. Una cafetera històrica però tecnològicament avançada, aconsegueix servir uns cafès deliciosos! Què més hi faran en aquell local, es pregunten..

Entre el públic alguns santcugatencs, reconeixent els ingredients indispensables per una bona tassa de cafè, i una llet...amb textura perfecte, comencen a fer salivera.

En aquell precís instant comença el segon acte,  entra a escena un dels personatges de la carta, en Brunch, un mos de mig matí vestit de dolç i salat. Va envoltat d’amics molt diversos, d’una banda iogurts amb fruites i cereals, torrades amb confitures , pans, pastissos casolans, croissants,... De l’altra ous remenats saltejats amb espàrrecs, bolets, carxofes, pernil...i també acompanyants  com embotits , bacó o salsitxes. Les delícies d’altres forns i pastisseries s’apropen per descobrir aquesta proposta innovadora, variada.

Uns Menus de migdia i nit enceten el tercer i darrer acte amb una desfilada de primers, segons i postres amb estil mediterrani i tocs de bona cuina. Com a tota desfilada, els suculents plats es desplacen per tot l’espai, passant per les tauletes, la taula compartida, la cuina oberta i es dirigeixen cap a les boniques escales de volta catalana. Mentre les pugen, entra a escena l’últim dels decorats, una sala molt coqueta per trobades ordenades. 12 cadires esperen per ser ocupades gaudint d’una reunió, taller, dinar,  sopar o trobada especial. Després de desfilar els últims postres i un bon cafè les llums s’atenuen i els aplaudiments s’arrenquen a les butaques. Un desplegament meravellós de espais i delícies desapareix quan s’abaixa el teló.

Surten a saludar primer els protagonistes de l’obra, la cafetera Dalla Corte, el Cafè, en Brunch i els Menus, els segueixen  un repertori de luxe amb un equip vitalista i il·lusionat de cambrers i baristes professionals. I finalment, amb un públic entusiasmat, els guionistes: en Pau Fernández, anteriorment treballant en banca d’empreses, i l’Olly Melhuish, cuiner durant 8 anys amb Paco Pérez al restaurant Enoteca, on va aconseguir la 2ª Estrella Michelín.  Ambdós, juntament amb la Natàlia i la Irina, s’han embrancat en aquesta obra seguint un projecte personal que, com veieu, té molt per oferir.

Mentre reben els aplaudiments, ens conviden a participar, a tornar un altre dia. Desprenen varietat, qualitat, dinamisme...Una obra de delícies i cafès diferent a les que coneixem, amb orígens més propis de locals neoyorquins, australians o londinencs, on la professionalització del cafè o el brunch,  viuen més el dia a dia, però amb infinitat de sabors per oferir-nos. Aviat també tindran a punt el pati a l’aire lliure, un espai que propet moltíssim!

Aquesta setmana La Cafetera posa Somewhere Cafè en cartellera. Vés a veure’ls, t’agradarà.

Horari: De dl. a dj. De 9:00 a 20:00/ Dv. i ds. també en horari de sopars/ Diumenges oberts al matí.

Cafè i cadires, de NYC a Sant Cugat

Tirant de la meva vena arquitectònica, avui us parlo de cadires! Segurament molts de vosaltres, quan aneu a un forn o cafeteria, simplement qualifiqueu les seves cadires com a còmodes o incòmodes, algú hi haurà que fins i tot es fixi en si són mones o horroroses, però darrere l’elecció d’unes cadires hi ha tot un món. Les cadires són part de la imatge decorativa, aquesta imatge segueix uns estàndards d’actualitat, i tot això ha acabat fent que Sant Cugat estigui a la primera línea en moda de cadires, com a mínim pel que fa a locals de delícies.

Reconeixes aquestes cadires?

Tamboret Serrajòrdia.

Cadires Serrajòrdia.

Cadires Crustó.

Cadires Crustó.

Cadires Vallespà Coll Favà.

Cadires Cremeria Toscana.

Formen part de l’estil decoratiu Urban vintage o Industrial vintage, un estil sorgit de NYC que actualment forma part dels manuals dels decoradors de tot Europa i EEUU. Aquestes cadires es caracteritzen per ser d’estructura metàl·lica, amb pintures que van del negre als colors més llampants, amb acabats que combinen el perfecte acabat i el desgastat (ratllant l’oxidació). També poden incorporar cuir, reblons metàl·lics, o parts de fusta.  I el toc de gràcia, en alguns casos, que totes les cadires siguin diferents donant un aire de cadires reciclades . Per augmentar-ne la varietat alguns decoradors incorporen al joc cadires de fusta, d’estil campestre o parisenc, les quals de manera sorprenent acaben encaixant a la perfecció.

Aquí teniu alguns locals de la resta del món amb les mateixes cadires amb les que fem el cafè a Sant Cugat. 

Pitt Cue Co. Londres.

Jamie's Oliver. Londres.

Spanish Market. Amsterdam.

The Grounds of Alexandria. Sidney.

La Factory. Montpellier..

Brooklyn Girl. California

Ara que ja coneixeu les cadires estrella, un altre dia us parlaré les pautes d’actualitat a l’hora de decorar un forn, cafeteria o pastisseria, però abans encara devoraré unes quantes delícies.