La Sara, el dolç escenari amb història de les mones

S’acosta Pasqua i tenia moltes ganes de parlar d’una de les delícies relacionada amb aquest esdeveniment, tan viscut a casa nostra a través dels forns, pastisseries i xocolateries.

L’any passat al post “Les mones de pasqua desembarquen a Sant Cugat” us parlava de Les Cristines, de com aquestes van passar a ser mones de xocolata i la xocolata va esdevenir un art. I us parlava de la xocolata amb la col·laboració de mestre pastissers de Sant Cugat, en Yann Duytsche (Dolç) i en Jaume Sàbat (Sàbat), converses que també podreu recuperar al post.

I la delícia de la que avui us parlo, tot i no ser la protagonista de la festa, s’ha convertit en un altre dels elements importants d’aquesta tradició, la “Sara”.

A totes les meves mones hi ha hagut una Sara, un pastís al que durant molts anys no he parat especial atenció.

De petita només veia el que hi havia damunt, ara, com a padrina, la meva il·lusió és és que el que hi hagi al damunt faci gaudir al meu fillol.

Però com sabeu les delícies sovint tenen l’habilitat de sorprendre’ns i la Sara,  des d’avui, te més sentit dins del dia de la Mona del que podia imaginar.

La Sara, a la part sud d’Europa, la coneixem com a un dolç i esponjós pastís conformat per un pa de pessic farcit amb melmelada d’albercoc, reblert d’una crema de mantega, sucre i rovell d’ou, i guarnida amb ametlles. La seva amorositat li ve de sucar la cara del pa de pessic, on va la melmelada, amb una mica d’almívar de llimona, en alguns casos engrescat amb una mica de licor.

Al nord, les postres conegudes como a  Sarah responen a merengues d’ametlla cobertes d’una crema glacejada de xocolata i cafè i banyades amb xocolata negra, una recepta que no he tingut el plaer de tastar, però també sona deliciosa.

La nostra la podem trobar tot l’any a les pastisseries, tot i que és especialment demandada per Pasqua, la del nord és troba tot l’any però és cuinada especialment per Nadal. I tot i les diferències ambdues comparteixen inspiració i nom: el pastís o pastissos Sarah Bernhardt.

És curiós saber que el nostre principal pastís de Pasqua es podria dir Rosine, si aquesta famosíssima actriu de teatre francès no hagués escollit “Sarah” com a nom artístic.

I és que les Saras, d’aquí i d’arreu, són un homenatge a la que és coneguda avui dia com actriu més gran del segle XIX. Una dona que va ser descoberta com actriu al 1867, amb 23 anys, a "Les dones sabies" de Molière i es va consolidar fent papers masculins com el del trobador Zanetto, Lorenzaccio, Hamlet i L´Aiglon.

La seva participació  a les obres de Victor Hugo la va catapultar fora de les fronteres franceses; primer cap a Anglaterra, on va treballar amb reconeguts escriptors com Oscar Wilde; després cap a Estats Units, en una gira inacabable que la va dur fins a escenaris de Sud-Amèrica,  Australia i, ja de tornada, la resta d’Europa.

Així doncs, la nostra Sara és l’homenatge del pastisser francès  Jitrois i la Sarah del nord és el d’un forner danès, del qual la història n’ha perdut el nom.

Podríem deixar-ho aquí però després d’investigar no em puc quedar a la superfície. He descobert que la Sara va ser una d’aquelles dones amb una història digna de pel·lícula.

I així us sonarà si us dic que ella era una de tantes filles d’una cortesana, nascuda  al 1844, destinada a continuar amb una curta vida de prostitució i infermetats. Una nena amb un bri de sort que va fer que, el que podria haver estat el seu pare biològic, el Duc de Morny, li procurés un internat de petita, posteriorment una plaça per estudiar al Conservatoire de Musique et declamation i, ja amb 17 anys, un lloc a la Comédie-Française. El seu salvador pensareu...

Però l’escenari i l’amor li van jugar una mala passada. Tres anys més tard, sense èxit interpretatiu i com a mare soltera, es va veure obligada a compaginar la seva feina d’actriu amb la de cortesana. Una època en la que la necessitat de supervivència la va fer tornar a la crua realitat després d’haver viscut una vida que possiblement no li pertanyia.

La seva perseverança va fer que arribés a interpretar l’obra de Molière, el salvavides a aquells dies de fracassos i penúries.

Ja famosa no es va limitar a va viure del teatre, va viure també pel teatre, i per la gent. No s’entén la seva vida sense la interpretació, sense un escenari al seu voltant, sense el seu esperit d’ajuda i de foment de la cultura teatral.

Amb 26 anys durant la Guerra Franco-Prusiana, va habilità l’Odeón, teatre on treballava, com a hospital para convalescents de guerra; 45 anys més tard, començada la Primera Guerra Mundial, va decidir fer una gira darrere les trinxeres franceses fent actuacions per animar a las tropes.

Pel que fa al foment del món artístic, un cop reconeguda i amb una vida més fàcil i adinerada, Sara va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin on durant les seves gires s’hi estrenaven obres contínuament, recolzant sempre el teatre d’ avantguarda i els nous actors.  El mateix va fer amb el Théatre de la Renaissance, i finalment amb el Theâtre des Nations, únic teatre on va  actuar a França durant els seus últims 24 anys.

La seva vida sentimental va resultar desastrosa però, el teatre i la seva dedicació a la gent, sempre li van refer el cor. La seva vida es va apagar al 1923 després d’una escena, sobre el teatre, envoltada de companys de professió.

I sabent tot això, no m’imagino un pastís millor sobre el que posar les nostres mones, un pastís que bé podria representar els escenaris que tant va estimar la Sara, un pastís que avui fa d’escenari a milers de personatges de xocolata que els dilluns de Pasqua s’ho juguen tot a escena.

I tu, ja saps que hi posaràs sobre l’escenari? Qui representarà el paper principal a la Mona? Sant Cugat ja és ple delicioses mones i la Sara ens espera darrere el teló!

Text i fotos (sara): La Cafetera de Sant Cugat

Fotos Sarah Bernhardt: Flickr i Artflakes

Parlant de mones amb en Jaume Sàbat

A Sàbat hi trobem una de les pastisseries més especialitzada, antigues i amb més varietat de Sant Cugat, fruit d’una història de varies generacions que es remunten al mestre pastisser Jaume Sàbat (pare). És per això que a l’hora de parlar de Mones vaig contactar amb ells, doncs formen part de la història de la Mona a Catalunya.

En Jaume Sàbat (fill), al timó de la pastisseria, em va rebre amb els braços oberts. Un home avesat a la conversa, amarat d’història, pigat d’anècdotes relacionades amb aquest món que, per passió, ens uneix.

Hi anava a veure mones, i vaig marxar amb un l’oferiment d’anar-hi a cercar informació sempre que em fes falta, al seu obrador, un lloc on s’hi trobem llibres i fotos antigues, apunts de mestres pastissers, dibuixos i història del Sàbat pare, l’oasi de la meva curiositat.

Avui dia l’obrador segueix sent un lloc de difusió, una tasca essencial pel mestre dels mestres que va divulgar els seus coneixements en totes les vessant artístiques que dominava, del dolç fins a les eines. Escrits, entrevistes, dibuixos i...una sorpresa que no esperava, havia fet un conte de Pasqua que va editar en paper pels santcugatencs.

Com molts sabreu, sovint faig algun conte vinculat amb les delícies, com el d’aquesta Pasqua, i aquell conte tenia molt en comú amb el que faig, com si sense saber-ho estigués seguint un petit bri de la seva gran obra, encara que només fos a través de contes deliciosos.

Entre la història de la mona i els seus orígens, que en Jaume em va anar explicant com a un nen més dels que sovintegen l’obrador, vaig descobrir-hi un farciment de Mones personalitzades per les estrelles dels infants, Mickeys, Plutos, jugadors del Barça,etc. amb figures de xocolata emmotllades; lleons, xais i elefants creats amb peces d’ou i tubs, seguint la metodologia de les mones tradicionals catalanes; i, amb els ulls com plats, un Gru gegant de xocolata esperant per lluir en un dels aparadors de Sant Cugat.

Aquest Gru, juntament amb en Tom i Jerry exposats al carrer Santiago Rossinyol, són un tret característic de Sàbat. Figures d’exposició que meravellen a petits i grans, reproduccions de xocolata a gran format que enlluernen pel seu realisme i detall. Algunes acaben devorades, altres exposades al museu de la xocolata, unes mones que any rere anys continuen la història de Sàbat, la història de la Mona de Pasqua Catalana, juntament amb altres grans mestres catalans.

Parlant sobre els tres elements imprescindibles per una bona Mona, en Jaume aposta per una peça que engresqui els infants, que dugui una joguina o que la mateixa mona es percebi pel nen com una joguina, com pretenien les mestresses al preparar les mones antigament col·locant-hi ninots de llauna o fusta, i indispensable com a mestre xocolater, feta amb bona xocolata.

De tot el que en Jaume em va dir, que va ser molt, em quedo amb un dels seus pensaments, profund i romàntic a l’hora. En Jaume diu que la xocolata va unida a les nostres vides, allò que li pot arrencar un somriure un nen, a un adult, a un avi, sense edat, sense perjudicis...la xocolata, quelcom que associem a bons records, que sempre hi serà, s’hi t’agrada.

Que dir després d’això? Que la xocolata ens acompanyi aquesta Pasqua de la mà de les d’aquest gran mestre, un home entranyable que, estic convençuda, du la xocolata a les venes.

Per Reis, figuretes, corones i faves!

Tortell.jpg

Avui no podeu faltar a la vostre pastisseria. És un d’aquells diumenges de l’any que totes les pastisseries s’arremanguen les mànigues per despatxar milers i milers de tortells de Reis, aquest dolç de massa de brioix farcida de massapà (ara també de nata, crema o trufa) que precedeix l’arribada dels Reis Mags d’Orient.

A Sant Cugat, forns i pastisseries fa dies que els elaboren i els venen, per aquells que es volen entrenar a trobar la figureta abans del dia assenyalat, devoradors de delícies sens dubte! I a les xarxes socials, pots veure fins i tot vídeos de com els fan, el mateix tortell però amb un toc diferent amb cada mestre, el del Turris, el del Serrajòrdia, Sàbat, Turrull, Crustó…perquè puguis triar la massa, textura, fruites i decoració que més t’agradi.

El tortell de Reis és una tradició molt maca, seguida per grans i petits, que fa que quan tornes de la cavalcada de Reis continuï la màgia fins a mitja nit. Recordeu que heu d’anar a dormir aviat! A casa meva sempre s’ha fet el tortell de Reis, s’ha coronat el rei i s’ha continuat amb el ritual de deixar unes sabates ben netes al costat de la finestra, i aigua i pa pels camells. Encara que siguis gran és important seguir-ho fent, mai se sap el que un si pot trobar  l’endemà!

Però tornant al tortell , un dolç antic com hem vist que ho són tots els nadalencs, amb llarga tradició, no a tot arreu si troba la figureta i la fava, o no a tot arreu volen dir el mateix. En els temps dels romans ja menjaven tortells, decorats amb panses i figues, però només hi ficaven la fava. Li donaven tortells als pobres i al que li tocava la fava les autoritats li donaven un obsequi o li concedien un benefici social o familiar. També córrer la llegenda de que hi ficaven una moneda, repartien el tortell als esclaus i al que li tocava la moneda aconseguia la llibertat.

A altres països com a Suïssa, fan un tortell sense forat, més semblant a un  pa de pagès en forma de corona, i hi amaguen una figura blanca, que també et fa ser coronat. A Grècia l’anomenen Vasilopita, el mengen per  Cap d’any i encara hi posen un amoneda de veritat. El que la troba te un premi, ja sigui de l’empresa on treballa, o fins i tot si li toca a un jugador de futbol li poden arribar a donar una prima. A Estats Units trobem el famós Queen’s Cake, que ve de Luisiana, porta un nen Jesús a dins i el que el troba paga el tortell de la setmana següent. És una tradició que s’allarga fins a Carnestoltes així que van comprant tortells cada setmana fins a Febrer, us imagineu? Es complementa amb el King’s cake que és el que mengen els homes.

Us deixo, que m’he de preparar per la cavalcada! Ja tinc el meu tortell preparat per la tornada i aquell vers que diu:

Si tu la fava has trobat. paga el tortell sens recança, i no perdis l’esperança perquè seràs ser afortunat.

I si et surt la figureta, no et quedarà més remei que ser ésser coronat com rei, d’aquesta festa distreta.

Els polvorons es desvesteixen per Nadal

polvoron4.jpg

Primer van ser les  fines neules, després l’esponjós panettone i, aquesta setmana li toca el torn a la delícia embolicada, la que es desfà a la boca, aquella que es desvesteix quan tots anem de gala.

Per tradició familiar, els polvorons no han estat mai dins les postres nadalenques de casa, tot i que, juntament amb els torrons, són el dolç nadalenc més consumit d’arreu. No podia faltar dins l’apartat de delícies nadalenques de La Cafetera i és per això que, a l’hora de parlar-ne, he hagut d’intimar amb aquest dolç i, de retruc, amb els seus orígens.

N’he trobat al Serrajòrdia, al Turris, a Roura (Turull), al Sàbat, Crustó...de moka, de trufa, d’ametlla, de xocolata i licor i, a més a més, de qualitats i preus molt diferents. Però abans d’acabar amb el meu tastet no podia perdre l’oportunitat d’aconseguir uns exemplars de Estepa, d’on són originaris, i d’Antequera, també amb molta anomenada.

La curiositat? Descobrir que en seu dia, una dona emprenedora d’Estepa va ser-ne la impulsora, quan va aconseguir fer més sec i duradors els seus famosos “mantecados”.  Els va embolicar i va fer que el seu marit transportista els anés venent per tots els mercats per on passava. Avui dia Estepa te fins a 30 fàbriques de polvorons.

Aquests dies he tastat unes quantes d’aquestes delícies de mantega, farina i sucre, i per descomptat ja tinc el meu preferit, artesà i de qualitat suprema. N’agafo un entre els dits, ja amb aquella oloreta característica. Noto el tacte suau del seu embolcall  blanquinós i lleuger. Faig girar les puntes, amb un frec inconfusible, com qui desembolica un regalet, i en la primera mossegada un festí d’ametlla m’envaeix els sentits. Un polvoró trencadís i sedós se’m desfà a la boca. En vols?

Sàbat, la tradició pastissera

La Pastisseria Sàbat és una de les més antigues, amb una història de varies generacions familiars que es remunten al mestre pastisser Jaume Sàbat. La pastisseria del C/Santiago Rusiñol, 36 va obrir  al 1951 i, avui dia, conserva la manera de fer i l’estil del seu precursor.

A Sàbat hi trobem una de les pastisseries més especialitzada i amb més varietat de Sant Cugat, amb pastisseria clàssica com Massini, pastís de trufa, sara, sacher; gustos nous amb mousses, tiramisús, brownies; les típiques lioneses de nata, trufa i crema;“eclairs” (farcits de nata, crema, cafè, xocolata), pasta de full, pastes dolces (croissant, magdalenes, ensaïmades, brioches...), bombons i  un assortit boníssim de pastes de te. Els meus preferits són els ametllats, amb una escorça cruixent i un cor tendre, irresistibles, i un dels seus dolços emblemàtic són els “rosetons”, un homenatge al Monestir que reflecteix l’estreta relació de Sàbat amb el poble. 

Quan entres al local, la fusta fosca, les motllures, els marbres i els daurats segueixen transmeten l’elegància que caracteritza les pastisseries tradicionals, amb un saló de té tranquil i acollidor on prendre un cafè mentre degustes alguna de les seves delícies.

La competència ha crescut molt en els últims anys, però el tracte i la qualitat que ens dispensa Sàbat fa que molts santcugatencs seguim passant per aquesta pastisseria cada cop que volem portar unes postres a casa de coneguts, comprar el pastisset del diumenge o gaudir de les delícies de les festes típiques de Reis, Sant Joan, Tot Sants o Pasqua.

A part de la seva botiga al costat del Monestir també en trobareu a la Rambla Ribatallada i a Francesc Macià. Disposen de servei de càtering i altres serveis que trobareu a la seva web.