La Sara, el dolç escenari amb història de les mones

S’acosta Pasqua i tenia moltes ganes de parlar d’una de les delícies relacionada amb aquest esdeveniment, tan viscut a casa nostra a través dels forns, pastisseries i xocolateries.

L’any passat al post “Les mones de pasqua desembarquen a Sant Cugat” us parlava de Les Cristines, de com aquestes van passar a ser mones de xocolata i la xocolata va esdevenir un art. I us parlava de la xocolata amb la col·laboració de mestre pastissers de Sant Cugat, en Yann Duytsche (Dolç) i en Jaume Sàbat (Sàbat), converses que també podreu recuperar al post.

I la delícia de la que avui us parlo, tot i no ser la protagonista de la festa, s’ha convertit en un altre dels elements importants d’aquesta tradició, la “Sara”.

A totes les meves mones hi ha hagut una Sara, un pastís al que durant molts anys no he parat especial atenció.

De petita només veia el que hi havia damunt, ara, com a padrina, la meva il·lusió és és que el que hi hagi al damunt faci gaudir al meu fillol.

Però com sabeu les delícies sovint tenen l’habilitat de sorprendre’ns i la Sara,  des d’avui, te més sentit dins del dia de la Mona del que podia imaginar.

La Sara, a la part sud d’Europa, la coneixem com a un dolç i esponjós pastís conformat per un pa de pessic farcit amb melmelada d’albercoc, reblert d’una crema de mantega, sucre i rovell d’ou, i guarnida amb ametlles. La seva amorositat li ve de sucar la cara del pa de pessic, on va la melmelada, amb una mica d’almívar de llimona, en alguns casos engrescat amb una mica de licor.

Al nord, les postres conegudes como a  Sarah responen a merengues d’ametlla cobertes d’una crema glacejada de xocolata i cafè i banyades amb xocolata negra, una recepta que no he tingut el plaer de tastar, però també sona deliciosa.

La nostra la podem trobar tot l’any a les pastisseries, tot i que és especialment demandada per Pasqua, la del nord és troba tot l’any però és cuinada especialment per Nadal. I tot i les diferències ambdues comparteixen inspiració i nom: el pastís o pastissos Sarah Bernhardt.

És curiós saber que el nostre principal pastís de Pasqua es podria dir Rosine, si aquesta famosíssima actriu de teatre francès no hagués escollit “Sarah” com a nom artístic.

I és que les Saras, d’aquí i d’arreu, són un homenatge a la que és coneguda avui dia com actriu més gran del segle XIX. Una dona que va ser descoberta com actriu al 1867, amb 23 anys, a "Les dones sabies" de Molière i es va consolidar fent papers masculins com el del trobador Zanetto, Lorenzaccio, Hamlet i L´Aiglon.

La seva participació  a les obres de Victor Hugo la va catapultar fora de les fronteres franceses; primer cap a Anglaterra, on va treballar amb reconeguts escriptors com Oscar Wilde; després cap a Estats Units, en una gira inacabable que la va dur fins a escenaris de Sud-Amèrica,  Australia i, ja de tornada, la resta d’Europa.

Així doncs, la nostra Sara és l’homenatge del pastisser francès  Jitrois i la Sarah del nord és el d’un forner danès, del qual la història n’ha perdut el nom.

Podríem deixar-ho aquí però després d’investigar no em puc quedar a la superfície. He descobert que la Sara va ser una d’aquelles dones amb una història digna de pel·lícula.

I així us sonarà si us dic que ella era una de tantes filles d’una cortesana, nascuda  al 1844, destinada a continuar amb una curta vida de prostitució i infermetats. Una nena amb un bri de sort que va fer que, el que podria haver estat el seu pare biològic, el Duc de Morny, li procurés un internat de petita, posteriorment una plaça per estudiar al Conservatoire de Musique et declamation i, ja amb 17 anys, un lloc a la Comédie-Française. El seu salvador pensareu...

Però l’escenari i l’amor li van jugar una mala passada. Tres anys més tard, sense èxit interpretatiu i com a mare soltera, es va veure obligada a compaginar la seva feina d’actriu amb la de cortesana. Una època en la que la necessitat de supervivència la va fer tornar a la crua realitat després d’haver viscut una vida que possiblement no li pertanyia.

La seva perseverança va fer que arribés a interpretar l’obra de Molière, el salvavides a aquells dies de fracassos i penúries.

Ja famosa no es va limitar a va viure del teatre, va viure també pel teatre, i per la gent. No s’entén la seva vida sense la interpretació, sense un escenari al seu voltant, sense el seu esperit d’ajuda i de foment de la cultura teatral.

Amb 26 anys durant la Guerra Franco-Prusiana, va habilità l’Odeón, teatre on treballava, com a hospital para convalescents de guerra; 45 anys més tard, començada la Primera Guerra Mundial, va decidir fer una gira darrere les trinxeres franceses fent actuacions per animar a las tropes.

Pel que fa al foment del món artístic, un cop reconeguda i amb una vida més fàcil i adinerada, Sara va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin on durant les seves gires s’hi estrenaven obres contínuament, recolzant sempre el teatre d’ avantguarda i els nous actors.  El mateix va fer amb el Théatre de la Renaissance, i finalment amb el Theâtre des Nations, únic teatre on va  actuar a França durant els seus últims 24 anys.

La seva vida sentimental va resultar desastrosa però, el teatre i la seva dedicació a la gent, sempre li van refer el cor. La seva vida es va apagar al 1923 després d’una escena, sobre el teatre, envoltada de companys de professió.

I sabent tot això, no m’imagino un pastís millor sobre el que posar les nostres mones, un pastís que bé podria representar els escenaris que tant va estimar la Sara, un pastís que avui fa d’escenari a milers de personatges de xocolata que els dilluns de Pasqua s’ho juguen tot a escena.

I tu, ja saps que hi posaràs sobre l’escenari? Qui representarà el paper principal a la Mona? Sant Cugat ja és ple delicioses mones i la Sara ens espera darrere el teló!

Text i fotos (sara): La Cafetera de Sant Cugat

Fotos Sarah Bernhardt: Flickr i Artflakes

El conte d'en Harry, el Conill de Pasqua

Acaba la tarda de Pasqua amb un conte que ens explica l'origen de la Mona i la llegenda dels Conills de Pasqua a través d'un personatge molt proper pels nens, en Harry, il·lustrat per la col·laboradora Montserrat Guivernau. Xocolata, ous, amics i nens, una combinació ideal per gaudir d'aquests dies amb els més menuts. 

En Harry, el Conill de Pasqua

Vet aquí que una vegada, a l’aula de P5 d’una escola de Sant Cugat, hi havia un conill eixerit i curiós anomenat Harry. En Harry era el rei de la classe i tots els nens i nenes estaven encantats de cuidar-lo, donar-li menjar i jugar amb ell.

Vivia al fons de l’aula, la seva casa, dins d’un acollidor espai envoltat per una tanca blanca, amb el seu menjar, les seves joguines i un llit càlid i còmode de palla i coixins.

En Harry era feliç deixant-se estimar per aquells nens, sortint al pati durant les hores de classe i, sobretot, quan el cap de setmana se’l enduien d’inquilí a casa d’un dels menuts.

Cada nen va agafar un ou de cartró, d’un pam de gran, i amb els pinzells i les pintures van començar a pintar. N’hi havia amb ratlles, flors, rodones, colors i colorins, ben llampants i divertits.

Quan van acabar de pintar, i els ous eren secs, els van posar tots dins d’un cistell i li van portar a en Harry. Aquest saltava contentíssim veient quins ous tan bonics havien fet els seus nens i, recordant la història de la mestra, va tenir una idea per sorprendre’ls. 

Aquells dies a l’escola la mestra parlava de la Mona de xocolata, un pastís que els padrins regalaven als seus fillols i filloles el Dilluns de Pasqua. La tradició deia que a aquesta data es celebrava que la Quaresma s’havia acabat i, amb aquest motiu, es regalava un pastís a la mainada que havia de dur tants ous com anys tenia el nen o nena… Continuar llegint

Parlant de mones amb en Jaume Sàbat

A Sàbat hi trobem una de les pastisseries més especialitzada, antigues i amb més varietat de Sant Cugat, fruit d’una història de varies generacions que es remunten al mestre pastisser Jaume Sàbat (pare). És per això que a l’hora de parlar de Mones vaig contactar amb ells, doncs formen part de la història de la Mona a Catalunya.

En Jaume Sàbat (fill), al timó de la pastisseria, em va rebre amb els braços oberts. Un home avesat a la conversa, amarat d’història, pigat d’anècdotes relacionades amb aquest món que, per passió, ens uneix.

Hi anava a veure mones, i vaig marxar amb un l’oferiment d’anar-hi a cercar informació sempre que em fes falta, al seu obrador, un lloc on s’hi trobem llibres i fotos antigues, apunts de mestres pastissers, dibuixos i història del Sàbat pare, l’oasi de la meva curiositat.

Avui dia l’obrador segueix sent un lloc de difusió, una tasca essencial pel mestre dels mestres que va divulgar els seus coneixements en totes les vessant artístiques que dominava, del dolç fins a les eines. Escrits, entrevistes, dibuixos i...una sorpresa que no esperava, havia fet un conte de Pasqua que va editar en paper pels santcugatencs.

Com molts sabreu, sovint faig algun conte vinculat amb les delícies, com el d’aquesta Pasqua, i aquell conte tenia molt en comú amb el que faig, com si sense saber-ho estigués seguint un petit bri de la seva gran obra, encara que només fos a través de contes deliciosos.

Entre la història de la mona i els seus orígens, que en Jaume em va anar explicant com a un nen més dels que sovintegen l’obrador, vaig descobrir-hi un farciment de Mones personalitzades per les estrelles dels infants, Mickeys, Plutos, jugadors del Barça,etc. amb figures de xocolata emmotllades; lleons, xais i elefants creats amb peces d’ou i tubs, seguint la metodologia de les mones tradicionals catalanes; i, amb els ulls com plats, un Gru gegant de xocolata esperant per lluir en un dels aparadors de Sant Cugat.

Aquest Gru, juntament amb en Tom i Jerry exposats al carrer Santiago Rossinyol, són un tret característic de Sàbat. Figures d’exposició que meravellen a petits i grans, reproduccions de xocolata a gran format que enlluernen pel seu realisme i detall. Algunes acaben devorades, altres exposades al museu de la xocolata, unes mones que any rere anys continuen la història de Sàbat, la història de la Mona de Pasqua Catalana, juntament amb altres grans mestres catalans.

Parlant sobre els tres elements imprescindibles per una bona Mona, en Jaume aposta per una peça que engresqui els infants, que dugui una joguina o que la mateixa mona es percebi pel nen com una joguina, com pretenien les mestresses al preparar les mones antigament col·locant-hi ninots de llauna o fusta, i indispensable com a mestre xocolater, feta amb bona xocolata.

De tot el que en Jaume em va dir, que va ser molt, em quedo amb un dels seus pensaments, profund i romàntic a l’hora. En Jaume diu que la xocolata va unida a les nostres vides, allò que li pot arrencar un somriure un nen, a un adult, a un avi, sense edat, sense perjudicis...la xocolata, quelcom que associem a bons records, que sempre hi serà, s’hi t’agrada.

Que dir després d’això? Que la xocolata ens acompanyi aquesta Pasqua de la mà de les d’aquest gran mestre, un home entranyable que, estic convençuda, du la xocolata a les venes.

Les Mones de Pasqua desembarquen a Sant Cugat

Pollets, plomes, ous de colors i aroma de xocolata han envaït carrers i aparador, forns, pastisseries i delicioses xocolateries. Arriba la Pasqua i, com a data assenyalada pels devoradors de delícies, he preparat quelcom especial, un reportatge de mones per tal que aneu fent boca fins dilluns vinent.

A Sant Cugat, tenim una gran diversitat d’artesans que es preparen per la Pasqua, i tots ells busquen oferir-nos les seves millors obres, cadascuna amb aquell estil i detalls que diferencien cada mestre. Avui us parlo de les diferents varietats de Mones, de com han evolucionat i on trobar-les.

Començo per aquells forns i pastisseries que, recuperant la tradició, es remunten a l’elaboració del pa dolç que va començar a ser la Mona, anomenada Cristina,  amb farina de força, mantega i ous. En podeu trobar a Turris, Crustó i Sàbat, amb plomes de colors, ous i, en alguns casos, farciments. I és així, seguint el fil d’aquestes Cristines, que arribarem a les Mones d’avui dia.

Les Cristines eren regalades pels padrins als seu fillols, guarnides amb tant ous naturals com anys tenia el nen o la nena. Va ser cap al 1935 que van arribar a Barcelona els motlles metàl·lics per fer ous de xocolata, i aquest fet va marcar el canvi de les Mones. Primer van canviar els ous, passant a ser de xocolata, aferrant-se encara a la massa fermentada però, amb els anys, el desig de pastissers i padrins per fer les mones més llamineres va portar a substituir aquest pa dolç per pastissos de xocolata, crema amb fruita confitada i Sares. Aquells ous de xocolata aviat es van sentir com engrunes sobre uns pastissos tan elaborats i van anar evolucionant cap a figures cada cop més complexes, fruit de les avançades tècniques dels mestres xocolaters. Aquestes Mones de xocolata, no tan tradicionals, delicioses i, en alguns casos, visualment precioses, les podeu trobar a Dolç, Sàbat, Serrajòrdia, Turull i Chocolat Factory (aquesta última sense pastís).

A mi m’agrada la base, però molt més la xocolata, i amb la curiositat de saber en què es basen els mestres xocolaters per fer una Mona de xocolata he visitat en Yann  Duytsche i en Jaume Sàbat per saber-ne més coses.

Amb ells he descobert que, de mones de xocolata, en podem trobar de dos tipus: les que es fan amb motllos sencers, amb una o varies peces (cases, cotxes, arbres, personatges de xocolata,etc.), i les que es fan exclusivament a partir de motllos d’ous, seguint la tradició del gran mestre pastisser i xocolater Lluís Santapau. Aquesta tradició es basa en crear figures de xocolata només a partir de l’assemblatge de mitjos ous i tubs de diferents mides.

Si en Lluís Santapau va ser el primer, altres artesans li van prendre el relleu i van perfeccionar les tècniques de treball amb la xocolata, com Jaume Sabàt (pare), Joan Gener  i Antoni Escribà (pare de Christian). En Joan Baixas va destacar amb les peces planes, sent un dels que ha influït a les joves generacions i Julio Carretero va destacar pels seus muntatges.

A Sant Cugat, trobareu moltes propostes originals amb mones que segueixen la tradició d’assemblatge d’ous de xocolata a Dolç, amb uns animalons i personatges molt originals. A la meva visita a Dolç vaig parlar amb en Yann i trobareu la visita i les seves mones de somni al següent post:

Parlant de mones amb Yann  Duytsche de Dolç 

A la Pastisseria Sàbat hi trobareu una combinació de mones que segueixen la tradició, amb motlles d’ou, i altres fetes amb motlles que segueixen les tendències infantils més televisives amb figures i personatges famosos. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Jaume Sàbat i en el post següent hi trobareu la nostra conversa entranyable i un recull de les seves mones.

Parlant de mones amb Jaume Sàbat de Pastisseria Sàbat 

I per acabar no us podeu perdre la galeria de mones variades de Serrajòrdia, Chocolat Factory i Turull. Una galeria que farà tornar xocolater al més escèptic! (dijous)