Milfulls, rere la màgia dels plecs

La delícia d’aquesta setmana és un milfulls ben cruixent, suau i dolç. Però no podem engrescar-nos en el milfulls sense presentar la pasta de full, base de tantíssimes postres i combinacions dolces i salades.

Diuen que els grec ja fornejaven masses fines sobreposades amb el nom de phyllo i els musulmans les treballaven amb fruits sec i mel a l’anomenat baklava, però l’evolució de la pasta fullada i l’origen del milfulls el trobem a mans de pastissers francesos.

La pasta de full està elaborada amb ingredients senzills, la qualitat dels quals és molt important pel resultat final. Es treballa una massa com a base feta amb farina, aigua, sal i mantega i a partir d’aquesta es van treballant capes de mantega i de massa. Cal anar plegant la massa i estirant-la seguint una tècnica digna de ser observada, i podríem dir que complicada per principiants.

Tota aquesta successió de capes i plecs fan que, un cop posem la massa al forn les capes es separin i quedi una massa lleugera i cruixent.

Si aquesta pasta, en lloc de utilitzar-la directament com a base per un pastís, la tallem en rectangles i els farcim com si féssim un sandwitx, aconseguim un milfulls. La recepta que li va donar nom prové de l’antiga pastisseria Seugnot de París, on al 1867 van començar a oferir aquest pastís als seus clients.

Avui dia trobem milfulls de sabors molt diversos però l’original estava farcit de crema amb sabor a vainilla i ron, amb les vores decorades d’ametlles i la part superior de sucre esmaltat.

El milfulls és un símbol de les genialitats de la pastisseria francesa, però avui dia el trobem a les nostres pastisseries en versions d’allò més originals i contemporànies.

I pels que us atreviu amb tot, us recomano la recepta de milfulls que trobem a Cuina per a llaminers, amb reblerts de xocolata i crema, perquè trieu quin us fa més patxoca!

La Cafetera s’atreveix amb el mini Panettone

L’altre dia, aprofitant que el Panettone era la delícia nadalenca de la setmana, vaig decidir comprar-ne uns quants per Sant Cugat. Com comprendreu vaig tirar de Panettones “mini” perquè sinó ja no hi cabria a la cadira! No són tan gustosos com els grans, però em permeten tastar-ne de diferents sabors i textures.

Després de tastar-ne de xocolata, panses amb ratlladura de taronja, avellana i més o menys amarats de ron, us anava a penjar l’enllaç de la recepta, per aquells que de costum opteu per elaborar les delícies que proposo. Però m’agraden molt els panettones i, veient la recepta, em vaig envalentir per cuinar-los seguint la mateixa recepta que us anava a enllaçar. El resultat m’ha sorprès a mi mateixa, doncs si m’ha sortit a mi no teniu excusa per no embrutar-vos les mans! Si seguiu els passos no te pèrdua!

La recepta, com en altres delícies, és de Cuina per llaminers (vía Daniel Jordà). Jo l’he fet per 6 mini panettone, així que totes les mesures les he reduït a la meitat, i ha sortit clavat. Els passos de la recepta a seguir són els mateixos de l’enllaç.

Ja sé amb que decoraré la taula de Nadal, què millor que un mini panettone ben embolicat de regal per els meus comensals!

Curiositats d’una neula indiscreta

No ha sigut gaire difícil descobrir més intimitats sobre la delícia nadalenca de la setmana. De fet, amb les neules en fila sobre el mostrador de la cuina, només m’ha fet falta treure el cava ben fred de la nevera i les neules han començat a xerrar, no volien pas que les devores fins Nadal!

Bé, no patiu, un cop he descobert les curiositats he desat el cava a la nevera i les neules...millor passo a les confidències.

De les meves investigacions us deixo amb la manera més fàcil de saber si una neula és artesana o industrial. El secret està a la secció! L’artesana té diàmetres una mica diferents, si més no, no mantenen el mateix diàmetre en tota la secció, i la secció és cilíndrica, llisa,  ja que s’elaboren amb varetes llises. La industrial, de diàmetres iguals i regulars, sol tenir una secció poligonal, ja que les varetes industrials necessiten d’arestes perquè la neula no llisqui. La neula per fora és rodona per dins te forma hexagonal.

Una altra de les confessions curiosa és que, antigament, l’expressió “carregar amb el mort” (córrer amb obligacions, mals de cap o compromisos que no ens corresponen) s’expressava com “carregar els neulers”.

Ve d’una enganyifa que se’ls hi feia als nens quan arribava Nadal. Antigament la neula era el dolç nadalenc més econòmic i demandat pels nens, encara que laboriós de fer a casa. Les famílies, com a broma, els deien als nens que no es preocupessin, que era molt fàcil fer neules a casa, només havien d’anar a casa el veí a buscar un neuler. En aquells temps ningú tenia neulers, i menys a casa (només a abadies. Monestirs i algun mestre pastisser), però els nens corrien amb la bicicleta a casa el veí, el qual els hi donava un sac ple de pedres. 

Els pobres vailets innocents i il·lusionats, tornaven carregats cap a casa pensant que diuen un neuler i que l’esforç s’ho valia, i finalment s’adonaven que havien carregat totes aquelles pedres per res. D’aquí el sentit de l’expressió.

I evidentment n’he extret un enllaç amb la recepta perfecta per si algú de vosaltres s’anima a fer les neules a casa, sense fer carregar els neulers als nens, es clar! Una recepta molt fàcil de preparar però delicada d’elaborar. La complicació és enroscar la neula, qui s’anima? (I si no sortís, sempre la podeu deixar plana, com les monges d’abans)

Recepta casolana per fer neules- Cuina per a llaminers

Pots comprar neules artesanes fetes a Taller de Pa Serrajòrdia, Sàbat, Pastisseria Roura (ara Turull) o Dolç. També a altres locals que són distribuidors de marques de renom com a Casa Ametller o Chiars.