El plumcake, entre prunes i volcans

Els plumcakes són ideals per acompanyar un cafè, un te, petant la xerrada a mitja tarda mentre les seves característiques tallades van desfilant, esponjoses i adictives, fins que només en queden les engrunes. Amb fruites, fruits secs, xocolata, ensucrats o simplement amb la ratlladura de taronja o llimona, els trobo deliciosos.

I mentre me'l miro m’endinso en els seus orígens adonant-me que, sense saber-ho, és una de les delícies amb els inicis més controvertits que m’hagi pogut trobar.

En parlen a Anglaterra i a Alemanya, zones d’on el plumcake és originari, però no com el coneixem avui dia. Allà és el dolç al que fa referència el seu nom, un pastís rodó amb prunes talla-les a trossets, macerades amb conyac, centre de les reunions familiars angleses del  “te de les cinc” i guirnalda de celebracions alamanes nadalenques, molt adient pel seus vius colors.  

També en parlen els antics receptaris de dolços romans, no com a plumcake però si com a pastís de fruites típic de la tardor, amb els confits de l’estiu, magranes, panses i pinyons, amb molta més massa, i sense seguir la forma rodona i prima de les tartal·letes de fuites sinó gruixut i allargat.

L’adaptació d’algunes receptes de plumcake cap a aquest dolç romà, incorporant més fruites i fruits secs, va fer que la massa s’acabés fornejant en un motlle rectangular on els trossets de farcit podien pujar amb la massa i quedar escampats arreu.

I, com són les coses, amb els anys els plumcakes van perdre les prunes i fins i tot les fruites, en alguns casos. Avui dia s’anomena plumcake a les masses que es fornejen amb el famós motlle rectangular que tots coneixem, sent el que conté el que dóna nom al contingut.

I pel final us he guardat la llegenda sorgida d’Itàlia que volta per molts dels blocs de cuina, al més pur estil de les tragèdies clàssiques.

Parlen els italians que el plumcake va ser inventat per Giovanni Plum, un cuiner de la terra que es trobava fornejant un pa de pessic a la ciutat de Pompeia. Quan encara no tenia la delícia al punt va notar un fort terrabastall i tot de gent que corria i bramava pel carrer, el volcà Vesuvi havia entrat en erupció. De l’esglai va treure el bescuit del forn i sense desar-lo va sortir al carrer. La gent estava molt esverada i, seguint-los, va començar a córrer amb la delícia a les mans. De sobte, per l’efecte de la lava que començava a baixar per alguns carrers, la fruiteria per la que passava va rebentar i, amb l’explosió, centenars de fruites es van esmicolar quedant algunes entaforades al seu pa. En Giovanni havia caigut, sense deixar el pa de pessic, i mal ferit i moribund es va mirar aquell pa de fruites, com si hi trobés el cònsol a tota aquella tragèdia, i el va batejar amb el seu nom. En el seu honor els de Pompeia conserven el plumcake de fruites i, oi que en veritat el plumcake pot semblar un petit volcà? Qui sap, potser la llegenda té alguna cosa de certa. Mentre hi penso ja l'estic devorant, aquest és un petit volcà a la meva mida, i la seva lava mmm...de pastanaga amb nous.

D’aquí o d’allà, de prunes, fruites, ratlladures o xocolates, no perdis l’oportunitat de tastar-los a Serrajòrdia, Turris o Crustó, grans i individuals, són ben bons.

Cafè i cadires, de NYC a Sant Cugat

Tirant de la meva vena arquitectònica, avui us parlo de cadires! Segurament molts de vosaltres, quan aneu a un forn o cafeteria, simplement qualifiqueu les seves cadires com a còmodes o incòmodes, algú hi haurà que fins i tot es fixi en si són mones o horroroses, però darrere l’elecció d’unes cadires hi ha tot un món. Les cadires són part de la imatge decorativa, aquesta imatge segueix uns estàndards d’actualitat, i tot això ha acabat fent que Sant Cugat estigui a la primera línea en moda de cadires, com a mínim pel que fa a locals de delícies.

Reconeixes aquestes cadires?

Tamboret Serrajòrdia.

Cadires Serrajòrdia.

Cadires Crustó.

Cadires Crustó.

Cadires Vallespà Coll Favà.

Cadires Cremeria Toscana.

Formen part de l’estil decoratiu Urban vintage o Industrial vintage, un estil sorgit de NYC que actualment forma part dels manuals dels decoradors de tot Europa i EEUU. Aquestes cadires es caracteritzen per ser d’estructura metàl·lica, amb pintures que van del negre als colors més llampants, amb acabats que combinen el perfecte acabat i el desgastat (ratllant l’oxidació). També poden incorporar cuir, reblons metàl·lics, o parts de fusta.  I el toc de gràcia, en alguns casos, que totes les cadires siguin diferents donant un aire de cadires reciclades . Per augmentar-ne la varietat alguns decoradors incorporen al joc cadires de fusta, d’estil campestre o parisenc, les quals de manera sorprenent acaben encaixant a la perfecció.

Aquí teniu alguns locals de la resta del món amb les mateixes cadires amb les que fem el cafè a Sant Cugat. 

Pitt Cue Co. Londres.

Jamie's Oliver. Londres.

Spanish Market. Amsterdam.

The Grounds of Alexandria. Sidney.

La Factory. Montpellier..

Brooklyn Girl. California

Ara que ja coneixeu les cadires estrella, un altre dia us parlaré les pautes d’actualitat a l’hora de decorar un forn, cafeteria o pastisseria, però abans encara devoraré unes quantes delícies.