Interruptors

En Gérard mira el rellotge deixant-se caure una mica més a la cadira, fins que l’esquena forma un triangle que s’allarga pel seient. Intenta centrar-se en el portàtil mentre escorcolla el carrer resseguint siluetes, filtrant cames, esperant la cambrera impuntual que l’ha fet entrar al top ten dels assidus al cafè.

Pel xamfrà de l’Eixample, rere els grans finestrals, la gent passa a dreta i esquerra amb el tràfec de primera hora de la tarda. Corren, arrosseguen nens, passegen, baden. Per fi veu la Renée fotografiant els vitralls d’una façana, dirigint-se cap a la porta de l’OMA sense aixecar els ulls de la càmera. Hi repenja l’espatlla, la porta li cedeix el pas.

Aliena als ulls del Gérard, guarda la càmera a la bossa i la desa als armaris de sota la cafetera. Es passa la tira del davantal texà per sobre el cap, se’l ajusta a la cintura creuant les betes davant, darrere, fent-t‘hi un llaç. Se’l estira amb les dues mans, matant-ne les arrugues. És un moviment que ja du integrat, com la trena que es fa cada matí a un costat mentre espera que saltin les torrades. Avui el fa a ralentí, en vol segrestar el moviment, el tacte, com si no se l’anés a tornar posar.

Es pentina amb els dits el serrell, massa llarg, buscant la taula on sol seure ell, el suïs atractiu i desmanegat, el set ciències del comerç internacional, el del cafè de filtre llarg, de mans grans i nas pigallat, el que li xiuxiueja “belle” a cau d’orella fent-la enrojolar. Somriu al veure’l col·locant-se bé a la cadira, saludant-la amb un gest estudiat, obrint els dits de la mà on recolzava la barbeta. Els dos vocalitzen un “salut!” afrancesat que només senten ells. Les mirades és perpetuen com el fil d’un teranyina. Una clienta se l’emporta per davant, tornant la Renée a la feina, serà una de les seves últimes clientes? Ho trobarà a faltar.

Prepara el cafè recordant la primera vegada que va entrar a l’OMA, el dia que enterraven al seu pare. Caminava sense rumb del braç de la mare, les dues amb les espatlles desolades mirant a terra, els peus arrossegant-se xops de pena, desconcertades i incrèdules després d’una mort tan inesperada, tan crua i injusta. Dues franceses vagant per la ciutat de l’home que estimaven. La mare no trepitjava Barcelona des d’abans de casar-s’hi; la Renée la visitava cada any d’ençà que els pares s’havien separat de mutu acord i ell va tornar a la seva Catalunya enyorada. Quinze anys de relació a distància no els havien allunyat i sentia el pis de Barcelona com una segona casa, però aquella tarda era més fàcil deambular que recloure’s en habitacions i estances plenes de records, entre parets que semblaven reproduir la seva veu greu, la seva sonora rialla.

La llum càlida de les bombetes penjant sobre un sofà vermell arraconat les va fer entrar a l’OMA. S’hi van refugiar tota la tarda entre tes i cullerades a un pastís de xocolata; anècdotes, silencis, abraçades; lletres de llibres sovint deformades per brots incontrolats de llàgrimes; els dits de la Renée resseguint constantment una polsera de cuir desgastada que s’havien regalat amb el seu pare i que avui ell encara duia.

La Renée enlaira el platet del cafè en una mà, el tros de carrot cake a l’altre i li serveix a la senyora que ocupa avui el sofà vermell. En Gérard segueix el seu cos entre les taules. El fascina la seva soltesa, l’anar i venir entre tasses i plats, entre cadires, columnes i persones que aixequen el braç reclamant-la. Cada trajecte és diferent, desenes de passes i passets amb les seves All Star negres, ensenyant els turmells. Es perd en el seu joc de malucs, quan gira mig cos per encabir-se entre dos grups. Tota ella es terça quan es posa de puntetes esquivant un nen petit que córrer darrer un cotxe minúscul. Hi veu una ballaria de contemporani... Li escorcolla els topets blancs de la camisa negra, el coll rodó, el botó que tanca a l’esquena una obertura amb forma de llàgrima per on es pot veure la pell, dolça, com l’eclair de vainilla, sense pigues, sempre amb aquell toc femení afrancesat de Marion Cotillard.

Torrades a la taula tres, suc i croissant a la set, pastís triple xocolata a la taula dos,... i el cap de la Renée passejant-se per aquell record.

La família de Barcelona es va ocupar de totes les gestions, les que mai ningú voldria haver de fer i, després d’una setmana, el món deia que calia seguir girant, tornar a les rutines, la quotidianitat. Ella no volia reprendre el pas i, arribat el moment de marxar cap a París, cap motiu li va semblar prou sòlid per tornar-hi. Vint-i-set anys, soltera, una feina monòtona,... i una mort que només havia fet que desvestir de sentit les coses que n’acostumaven a tenir. La seva mare, el seu suport incondicional, la va encoratjar a quedar-se per descobrir les arrels del seu pare, conèixer millor l’home que ja no hi seria, el seu barri, el seu ambient, la seva gent... potser així pairia el dolor, ompliria el buit, se sentiria millor? A la feina, el seu cap es va emprenyar per les formes però, tot i substituir-la, cada mes la trucava temptejant una possible tornada. La feina de cambrera a l’OMA, li va caure del cel.

La René s’acosta al Gérard. Des del primer dia que el va atendre el fet de ser estrangers els va unir. Aprofitaven per parlar amb francès del temps, dels catalans, del cafè... Ell hi anava dia sí dia també i les converses passaven de llarg de les aficions per aprofundir en intimitats. A l’hivern van començar a quedar els dimarts després del seu torn, i després els dijous, fins que tots els dies eren bons. Al principi es feien companyia, després alguna cosa que cap dels dos gosava etiquetar. Entrada la primavera, les racions de sopar acostumaven a ser per dos, i el suavitzant de cabell i l’after shave cohabitaven a la residència del màster o al pis del pare.

Li passa la mà pels cabells, li fa un petó dissimulat, li pregunta per la classe, pel sopar del dia abans, sap que si no tingués feina s’arrencarien en una conversa llarguíssima, de les que tant li agraden. Es pregunta si sabrà viure sense tot això.

La trucada de feina des de París dos dies abans, dient-li que feien fora la seva substituta, ho havia capgirar tot. Sis mesos d’introspecció servien per tornar a posar en valor el que tenia. Una feina de dissenyadora on tornar, una gent que l’apreciava, uns amics que no havien deixat de trucar-la, una mare amb la que tenia la sort d’entendres-hi tant com per compartir pis... La ferida d’aquella pèrdua supuraria molt de temps, però potser era el moment de mirar de curar-la des casa, amb l’atenció de tots els que l’estimaven. L’endemà havia de donar una resposta que d’entrada semblava presa, però que comptava amb en Gérard només en la distància.

Ell era l’aire que li havia revifat les ganes de viure, les que baixen el cap amb les morts properes. L’animava amb les seves anècdotes, amb el seu somriure d’actor revelació, aquell pessigar-li el nas... pura mercromina. No va dubtar a llançar-se als seus braços al·ludint la temporalitat que els havia dut a Barcelona, però ara la raó l’empenyia a tornar cap a França. No li havia explicat... egoistament volia ser ella qui prengués la decisió, controlar la situació, els sentiments, proposar-li una relació a distància, de les que ella se les donava de saber-ne tant. Tot i la seva aparent seguretat no podia evitar un creixent tremolor nerviós, que lluitava per obviar, fent ombres a una decisió quasi presa.

Prepara comandes, saluda la gent, creua mirades amb en Gérard. Recull taules, neteja tasses, culleretes, li passa pel costat, hi xerra, passeja dos dits pel seu avantbraç... Les dues hores que en Gérard acostuma a fer-li companyia passen massa ràpid. El nus a l’estómac s’intensifica mentre ell recull el portàtil i se li acosta per pagar. Es fan els tres petons de sempre, els de feina, uns petons i una olor que avui li semblen transcendentals. En Gérard li pregunta si anirà a la residència; ella menteix, ho declina al·legant un sopar amb família. S’acomiada fins l’endemà, quan ja haurà trucat a París i, al explicar-li, el cor ja no podrà fer marxa enrere.

El cafè es ple com un ou. S’hi centra intentant retenir l’ambient de l’OMA, la música indiee combinada amb cançons franceses que li concedeixen de tant en tant, l’udol agut i llarg de la porta que s’hi integra, el joc de llums que creen les ullades pàl·lides de fora amb els halos groguencs de dintre, la bicicleta vella que llueix en una de les parets, la ploma d’una noia que escriu sense treva en una llibreta.

Quan el local es buida i el carrer ja és fosc pensa que s’hi ha sentit molt a gust. Fa una repassada, acomiadant-se, l’endemà quan ho comuniqui tot serà diferent. El seus ulls ressegueixen les vidrieres, llegint-hi al revés les lletres del local. Salten de taula en taula, unes de fusta altres metàl·liques, cadires blaves, blanques, un banc de forja aguantant la paret de maó vist. Es passejaven pel terra de formigó lliscat, lleugerament fisurat, esquerdes que simulaven el perfil d’un continent gris. S’enfilaven pels pilars massissos de ciment, quasi desmesurats, d’un aire industrial, rubricat pels tubs de ventilació superficials i una varietat de llums nues de braços ferrats. El sostre, aquell element que estèticament no encaixa, el que esborrarà del record d’un local que l’ha adoptat en un moment important de la vida.

Abans de tancar el cafè, amb una única llum encesa, asseguda al sofà vermell, ja sense davantal, amb la trena desfeta, es ressegueix la polsera de cuir desgastada durant un minut, i un altre i un altre...Ho veu clar. Agafa la bossa, surt de l’OMA, tanca i, abans de girar la cantonada, ja l’està trucant.