De les muses als llibres

Col·loco el full i faig girar el carro d’una vella Olivetti que he redimit dels encants. No he embogit, busco escriure sense pla, eludint les rectificació, arriant cada pensament d’inici a fi.

El sol fet d’escriure a màquina ja em mena per un carrer pel que no he passat mai, m’hi endinso. El joc de caràcters comença a dansar a cada lletra que premo, ara un, ara l’altre. Els dits se’m rebel·len, hàbits d’escriure a teclats digitals on tot són carícies sense passió.

Cal més força a cada “r”, serà una lletra amb una anècdota silenciada? Imagino l’antic posseïdor escrivint textos narratius, on és una de les lletres més emprades. El veig picant una novel·la on el nom del protagonista la contenia... I, mentre cavil·lo, projecto el meu predecessor seient en un escriptori de fusta vella, amb una làmpada nua, un gos pacient guardant el silenci... Una cigarreta li penja dels llavis, consumint-se, mentre ell no pot separar les mans d’aquesta  platea de botons lletrejats.

Em pregunto si, com a escriptor, deuria ser dels que secunden el parer del Monzó “La inspiració no existeix en cap gènere literari.”, si es decantava més per un Danilo Kis “La literatura és elevació. No inspiració, els prego.”, o si m’he superposat amb un Shakespeare romàntic, escrivint sota un pseudònim, inspirat en un d’aquells amors real o abstracte.

Cada punt i a part amb l’ Olivetti és com el punt àlgid d'un tango. Després d’una filera de lletres compassades, la màquina i jo decidim canviar el sentit, en un moviment brusc però fervent. Mentre ho fem, em capbusso en tot allò que inspira.

Diria que la inspiració existeix més enllà de les muses, dels tòpics establerts. No va ser tan musa Milena per Kafka com les originaries muses gregues, filles de Zeus? I Zelda Sayre inspirant El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald… I l'estimada Marta, d’en Miquel Martí i Pol... Són aquells que inspiren dignes de reconeixença, persones que et desperten del dia a dia en estat latent que pot ser la vida. Aquelles que et fan volar més amunt, obrint mires, prenent noves perspectives... Qui et porta a imaginar moments, seqüències, històries,... amb una mirada, un somriure, un pensament... Provocadors del “sentir” a l’enèsima potencia.

Què dir de les coses. No és menys musa la mar per ser aigua, font d’inspiració poètica des d´Homer fins a Alberti. Com també ho va ser la mateixa societat per Pla, ho és la pròpia lectura per Vila-Matas o l’auto ficció per Albert Forns. I no oblidem els indrets que han inspirat obres senceres, l’Àfrica de Hemingway, la Barcelona de Rodoreda, l’Empordà d’Adrià Pujol...

I poc a poc descobreixo on m’ha portat aquest allau de mots, aquest repic sort de lletres que algú deu estar maleint. Demà tot els ulls i mans seran pels llibres però avui, escortada per aquesta captivadora Olivetti,  aposto per allò que els ha fet viure. Perquè no hi ha millor dia, que el previ a Sant Jordi, per fer un petit homenatge a tot allò que ens inspira.