La Sara, el dolç escenari amb història de les mones

S’acosta Pasqua i tenia moltes ganes de parlar d’una de les delícies relacionada amb aquest esdeveniment, tan viscut a casa nostra a través dels forns, pastisseries i xocolateries.

L’any passat al post “Les mones de pasqua desembarquen a Sant Cugat” us parlava de Les Cristines, de com aquestes van passar a ser mones de xocolata i la xocolata va esdevenir un art. I us parlava de la xocolata amb la col·laboració de mestre pastissers de Sant Cugat, en Yann Duytsche (Dolç) i en Jaume Sàbat (Sàbat), converses que també podreu recuperar al post.

I la delícia de la que avui us parlo, tot i no ser la protagonista de la festa, s’ha convertit en un altre dels elements importants d’aquesta tradició, la “Sara”.

A totes les meves mones hi ha hagut una Sara, un pastís al que durant molts anys no he parat especial atenció.

De petita només veia el que hi havia damunt, ara, com a padrina, la meva il·lusió és és que el que hi hagi al damunt faci gaudir al meu fillol.

Però com sabeu les delícies sovint tenen l’habilitat de sorprendre’ns i la Sara,  des d’avui, te més sentit dins del dia de la Mona del que podia imaginar.

La Sara, a la part sud d’Europa, la coneixem com a un dolç i esponjós pastís conformat per un pa de pessic farcit amb melmelada d’albercoc, reblert d’una crema de mantega, sucre i rovell d’ou, i guarnida amb ametlles. La seva amorositat li ve de sucar la cara del pa de pessic, on va la melmelada, amb una mica d’almívar de llimona, en alguns casos engrescat amb una mica de licor.

Al nord, les postres conegudes como a  Sarah responen a merengues d’ametlla cobertes d’una crema glacejada de xocolata i cafè i banyades amb xocolata negra, una recepta que no he tingut el plaer de tastar, però també sona deliciosa.

La nostra la podem trobar tot l’any a les pastisseries, tot i que és especialment demandada per Pasqua, la del nord és troba tot l’any però és cuinada especialment per Nadal. I tot i les diferències ambdues comparteixen inspiració i nom: el pastís o pastissos Sarah Bernhardt.

És curiós saber que el nostre principal pastís de Pasqua es podria dir Rosine, si aquesta famosíssima actriu de teatre francès no hagués escollit “Sarah” com a nom artístic.

I és que les Saras, d’aquí i d’arreu, són un homenatge a la que és coneguda avui dia com actriu més gran del segle XIX. Una dona que va ser descoberta com actriu al 1867, amb 23 anys, a "Les dones sabies" de Molière i es va consolidar fent papers masculins com el del trobador Zanetto, Lorenzaccio, Hamlet i L´Aiglon.

La seva participació  a les obres de Victor Hugo la va catapultar fora de les fronteres franceses; primer cap a Anglaterra, on va treballar amb reconeguts escriptors com Oscar Wilde; després cap a Estats Units, en una gira inacabable que la va dur fins a escenaris de Sud-Amèrica,  Australia i, ja de tornada, la resta d’Europa.

Així doncs, la nostra Sara és l’homenatge del pastisser francès  Jitrois i la Sarah del nord és el d’un forner danès, del qual la història n’ha perdut el nom.

Podríem deixar-ho aquí però després d’investigar no em puc quedar a la superfície. He descobert que la Sara va ser una d’aquelles dones amb una història digna de pel·lícula.

I així us sonarà si us dic que ella era una de tantes filles d’una cortesana, nascuda  al 1844, destinada a continuar amb una curta vida de prostitució i infermetats. Una nena amb un bri de sort que va fer que, el que podria haver estat el seu pare biològic, el Duc de Morny, li procurés un internat de petita, posteriorment una plaça per estudiar al Conservatoire de Musique et declamation i, ja amb 17 anys, un lloc a la Comédie-Française. El seu salvador pensareu...

Però l’escenari i l’amor li van jugar una mala passada. Tres anys més tard, sense èxit interpretatiu i com a mare soltera, es va veure obligada a compaginar la seva feina d’actriu amb la de cortesana. Una època en la que la necessitat de supervivència la va fer tornar a la crua realitat després d’haver viscut una vida que possiblement no li pertanyia.

La seva perseverança va fer que arribés a interpretar l’obra de Molière, el salvavides a aquells dies de fracassos i penúries.

Ja famosa no es va limitar a va viure del teatre, va viure també pel teatre, i per la gent. No s’entén la seva vida sense la interpretació, sense un escenari al seu voltant, sense el seu esperit d’ajuda i de foment de la cultura teatral.

Amb 26 anys durant la Guerra Franco-Prusiana, va habilità l’Odeón, teatre on treballava, com a hospital para convalescents de guerra; 45 anys més tard, començada la Primera Guerra Mundial, va decidir fer una gira darrere les trinxeres franceses fent actuacions per animar a las tropes.

Pel que fa al foment del món artístic, un cop reconeguda i amb una vida més fàcil i adinerada, Sara va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin on durant les seves gires s’hi estrenaven obres contínuament, recolzant sempre el teatre d’ avantguarda i els nous actors.  El mateix va fer amb el Théatre de la Renaissance, i finalment amb el Theâtre des Nations, únic teatre on va  actuar a França durant els seus últims 24 anys.

La seva vida sentimental va resultar desastrosa però, el teatre i la seva dedicació a la gent, sempre li van refer el cor. La seva vida es va apagar al 1923 després d’una escena, sobre el teatre, envoltada de companys de professió.

I sabent tot això, no m’imagino un pastís millor sobre el que posar les nostres mones, un pastís que bé podria representar els escenaris que tant va estimar la Sara, un pastís que avui fa d’escenari a milers de personatges de xocolata que els dilluns de Pasqua s’ho juguen tot a escena.

I tu, ja saps que hi posaràs sobre l’escenari? Qui representarà el paper principal a la Mona? Sant Cugat ja és ple delicioses mones i la Sara ens espera darrere el teló!

Text i fotos (sara): La Cafetera de Sant Cugat

Fotos Sarah Bernhardt: Flickr i Artflakes