El Siglo, aroma de llibre, estants amb història, jazz de fons i cafè

Avui ens passegem per un dels llocs més singulars per fer el cafè, si com jo sou amants dels llibres i, a través d’ells, de tantes altres disciplines, ciutats o arts. Parlem de El Siglo!

Per arribar-hi ens apropem fins al Mercantic, la ”Alicia al país de les meravelles” dels santcugatencs, amb el seu particular laberint dels mobles,  el vermut boig de jazz, un mar de llibres troballa,... espais on res és el que sembla, on tot està per descobrir. M’enteneu, oi?

Però pels que no heu tingut el  plaer de passar-hi, us diria que és un espai cultural de 10.000 metres quadrats ubicat en una antiga fàbrica de ceràmica de Sant Cugat. 


Un bastiment que, des de 1992, Octavi Barnils, propietari, promotor i partícip, ha anat arranjant i adequant fins a cobrir gran varietat de vessants artístiques, encara avui en constant evolució.

Al seu recinte, regentat amb cabassos d’imaginació, iniciativa i somnis, hi trobem: el Mercantic, l’únic mercat permanent d’antiguitats, brocant i elements arquitectònics de recuperació existent a l’estat espanyol, i centre de referència europea; el Cafè Belgrado i El Siglo, dues sales que abracen una vessant musical, jove i dinàmica, oferint espectacles de petit format en directe; al mateix Siglo, la que s’ha convertit en la llibreria de vell més gran de Catalunya (després d’adquirir una part important del fons de la llibreria Canuda de Barcelona, ja tancada); i, arrodonint  antiguitats, música i llibres, El Xiringuito i la Casa Amparito (del bracet amb El Cafè Belgrado) que ens aporten una gastronomia molt present i cuidada. 

Hi faltava l’art, i és per això que el passat setembre es va eixir una branca més del projecte, La Puntual, una sala d'exposicions que vol donar oportunitats als joves artistes en el camp de l'art contemporani,  alhora que oferirà un programa de residència i de formació per aquests.

Segurament ara ho enteneu i ja us esteu calçant per anar-hi, però mentre assaborirem un cafè i molt més a El Siglo.

Una façana de caseta de pescador maximitzada, pintada de blau cel i lletres blanques, fa d’embolcall a aquest recinte, que sorprèn fins i tot als que n’han sentit a parlar. A la porta,  taules i cadires a color semblen viure a l’espera dels caps de setmana, d’aquella marea curiosa que s’atansa fins a El Siglo assedegada d’aire lliure, lletres, notes, amics, i vermuts.

I és que El Siglo, en part, em recorda a un feréstec poble d’estiueig encofurnat en algun punt de la bella costa brava. De dimecres a divendres pels matins i viu la calma, el silenci, els que hi treballen, els privilegiats que saben que el millor moment per descobrir un d’aquests pobles és fora de temporada. Els dissabtes i diumenges són el seu agost, la gent hi va d’estiueig, el poble es vesteix de gala i tot plegat esdevé una festa.  I jo,  estiuejant freqüent de diumenges i Vintage Fest, hi vaig anar un dimecres, a la recerca de l’essència d’aquest espai increïble. 

L’entrada lluïa espaiosa i plena de llum. Un mostrador, unes taules de fusta i les primeres llibreries em donaven la benvinguda. Els sostre i el terra superflus, de nau, es difuminaven rere les primeres tapes de llibre curioses, làmpades d’aranya i unes cortines llargues i teatrals que convidaven a endinsar-s’hi.

Al seu darrere, em rebia una sala immensa de parets trepades de prestatgeries antigues i treballades, amb balcons a mitja alçada, amarades de llibres. Em diuen que són els mobles recuperats d’una vella merceria, sens dubte  part de l’ànima de El Siglo- Mercantic, que els ha sabut integrar meravellosament a l’espai.

Al fons, fosc i callat, un escenari que s’alimenta de músics, personatges, pel·lícules, conferenciants... La mirada continuava rastrejant detalls; cap a dreta estirant-se per un barra àvida de servir vermuts, cafès, croissants...; a la platea, saltant per taules i cadires que esperaven la seva parella.

I podia semblar que ho havia vist tot, però no. A l’esquerra s’obria una sala major que la que acabava de deixar, la llibreria de vell més gran de Catalunya. I quan m’hi vaig trobar sola, envoltada de 100.000 llibres, milions de lletres i una tassa, El Siglo va passar a ser un dels meus llocs preferits.

Després de la impressió, en la solitud de totes aquelles nombroses obres rares i curioses, de totes les matèries i disciplines, de incunables i primeres edicions, vaig començar a tafanejar.

El primer instint? Secció construcció, arquitectura, urbanisme, a vessar de la història dels seus orígens, de plans d’ordenament de ciutats, de materials, de metodologies d’excavació i estructures...Le Corbusier! (És part de mi, què voleu?)  

Vaig passar per l’art, els grans filòsofs, les lleis de dret, aspectes que desconeixia però igualment documentats i acompanyats de molts dels noms que han esdevingut un graó històric en cada matèria.

Novel·les espanyoles, iberoamericanes,... Propera parada, poesia. Shakespeare, Poe, Bécquer, Damaso Alonso, Ausias March, cançoners, romancers, poesia trobadoresca i un llarg reguitzell de grans poetes entre tapes delicades, gravades, gastades...que esdevenien entranyables.

En vaig obrir un:  “Ai las, que poc que sé d'amar,/ tant que me'n creia sabedor!/ Perquè d'amar no em puc estar / la qui no sap raó d'amor./ Roba el meu cor, que és furt malvat,/ i el cor del món i el seu, tots dos,/ i fuig, deixant-me, en soledat,/ desigs ardents, cor anhelós”. (Bernat de Ventadorn 1147-1170) ...i aquell llibre joia de vell, i aquell indret, mut i soliu, em van embeure en un moment singular, fins i tot un punt màgic.

Vaig seguir per la sociologia, història, geografia, les nostres cultures, els nostres pobles retratats en curiositats, més literatura i em vaig trobar una Biblioteca Privada, antiga, d’aquelles que les tapes camuflaven un text prohibit per l’època sobre las “relaciones matrimoniales, higiene, decoro...” , i una edició del Patufet il·lustrat dels 70, i un llibre d’ Estadística del suicidio en España (molt friki) , un compendi de mates del 1819...

Llibres petits i grans, gruixuts i prims, de tots colors i per tots els perfils, fins i tot amb un racó pels nens. Nous, vells i alguns apedaçats amb estima per l’hospital de llibres de El Siglo després de ser adquirits...

Deien que El Siglo agafava el relleu de la mítica llibreria Canuda, que va servir per inspirar "el cementiri de llibres oblidats", on milers d'obres literàries esperaven per ser llegides a L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. Un lloc més aviat macabre i terrorífic per tots aquells volums literaris destinats a morir enterrats.

Se’m feia estrany pensar que el El Siglo hagués de recollir el testimoni de tal inspiració, un lloc ple de vida, d’artistes i artesans, fins i tot en els dies d’entre setmana, amb tant per oferir-nos.

I mentre m’acabava el cafè, i decidia quin llibre endur-me a casa, pensava que el fet que El Siglo no esdevingués mai un fossar de perles literàries era a les nostres mans. Tant de bo, cada dia gaudís més gent de El Siglo, de les seves lletres, notes, amics, i vermuts, dels nous tallers d’escriptura, dels esdeveniments, de la programació...

I, potser així, el que avui m’inspira un feréstec poble d’estiueig ho seguirà sent.

I, potser així, fins i tot fem que junts hi sigui agost cada dia.