Neules i els neulers, tradició nadalenca

S’acosta Nadal i, les neules, el dolç nadalenc més típic de la cuina catalana, ja és a punt per la festa.

Sempre m’agrada’t veure com es fan, poder sentir l’oloreta de les neules recent fetes, de farina, sucre, ou,... Abans les veiem a Roura i avui les veiem fer, amb les mateixes mans, a La Lionesa, on en Ferran s’ha fet amb un neuler per continuar oferint les seves delicioses neules artesanes.  

Des del carrer es pot veure aquest pastisser manejant el neuler,  amb l’habilitat del que està avesat a fer moltes neules. Col·loca la pasta líquida a una de les planxes rodones, en baixa l’altre, que la premsa i li dona forma de cercle, les enrotlla ràpidament, les deixa refredar i directes cap a les bossetes de La Lionesa. Hi ha res més artesà?

Me’n compro una, veient com les fan és difícil resistir-se. El sabor és inconfusible. I penso en com es van idear. Diuen que va ser una monja que, enrotllant una hòstia  d’uns quinze centímetres de diàmetre, va donar pas a la primera neula, una recepta que poc a poc es va anar millorant per fer-les més cruixents i gustoses.

És sabut que existien a Catalunya almenys des de l'any 1168 i que, com les hòsties, les neules tenien gravats senyals i emblemes. Eren presents al convit de Nadal del rei Jaume I, a nadales medievals que han arribat als nostres temps per tradició oral i que, en lloc de sucar-se amb cava, es sucaven en piment, un vi ranci condimentat amb mel i pebre.

De les neules i els neulers també ens en queden aquelles historietes que, passant de boca en boca, a dia d’avui encara arrosseguem en alguna dita. Tant és així que, antigament, l’expressió “carregar amb el mort” (córrer amb obligacions, mals de cap o compromisos que no ens corresponen) s’expressava com “carregar els neulers”.

Aquesta relació ve d’una enganyifa que se’ls hi feia als nens quan arribava Nadal. En aquells temps, la neula era el dolç nadalenc més econòmic i demandat pels nens, encara que laboriós de fer a casa. Les famílies, com a broma, els deien als nens que no es preocupessin, que era molt fàcil fer neules a casa, només havien d’anar a casa el veí a buscar un neuler. A les cases ningú tenia neulers (només es trobaven a abadies, monestirs i a obradors de mestres pastissers), però els nens corrien amb la bicicleta a casa el veí, el qual els hi donava un sac ple de pedres.

Els pobres vailets, innocents i il•lusionats, tornaven carregats cap a casa pensant que diuen un neuler, i que l’esforç s’ho valia, però finalment s’adonaven que havien carregat totes aquelles pedres per res. D’aquí el sentit de l’expressió.

Avui dia trobem neules a totes les superfícies comercials, botigues de productes gastronòmics, forns, pastisseries...i en molts dels seus envasos ens parla del concepte artesanal. Com comento sovint, és important comprar els productes a establiments de confiança on, si el que busquem és un producte artesanal, sapiguem que realment s’elabora d’aquesta manera.  

Si parlem de neules artesanals el seu gust les delata, però  també les podem identificar pels seus diferents diàmetres, i les seccions cilíndriques,  ja que s’elaboren amb varetes llises. Les neules industrials, igualment cilíndriques per fora, vesteixen diàmetres iguals i solen tenir seccions poligonals (hexagonals), ja que les varetes industrials necessiten d’arestes perquè les neules no llisquin.

Actualment hi ha moltes variants, les podem trobar farcides de torró de Xixona o cobertes de xocolata, i també en versions funcionals, per exemple sense sucre, per a diabètics, o sense gluten, per a celíacs.

Jo ja tinc les meves neules a punt per la festa, unes neules artesanes que enguany m’he endut de La Lionesa, directes del neuler d’en Ferran. I tu, ja tens les teves? Vinga, que el Nadal no espera!