El macaron, el dolç d’una nena als aparadors de l’Upper East Side

Recordo estar davant l’aparador de la famosa pastisseria francesa Ladurée, al 864 de Madison Ave, a Nova York. El desplegament de colors pastel i aquells pastissets arrodonits, fins, llaminers...arrenglerats en un mosaic perfecte, em tenien hipnotitzada.  La botiga vestia de tot el luxe, tradició i detalls que una de les pastisseries més famoses del món mereix.

El protagonista no era un altre que el macaron, una petita peça de rebosteria que, actualment, simbolitza per Paris el mateix que la xocolata pels suïssos. Aquesta delícia “joia”, a vessar de possibles sabors, és una de les delicadeses més fotografiades i admirades del món, havent-se convertit en un autèntic fenomen de la societat parisenca, una manifestació que s’ha extrapolat a les ciutats i carrers més chic i famosos de ciutats de renom.

Mentre em passejo pel record d’aquell aparador em miro les meves perfectes i flamants adquisicions, aquest cop més a prop de casa. Vuit pastissets rodons, cruixents per fora, tous per dintre, alegres, magnètics... aromatitzats amb vainilla, cafè, festucs, avellanes, maduixes, roses, canyella, safrà, llimona, sacher...Salto d’un a l’altre, amb el polze i l’índex formant tenalles, quin trio com a primer per ser devorat?

Diuen els francesos que ja se’n cuinaven en un monestir prop de la ciutat de Cormery, cap a l'any 791 però es creu que, en realitat, la recepta prové d'Itàlia.

Com va acabar a França és fruit d’una  història de pel·lícula sobre el matrimoni concertat entre Catalina de Medicis, noble italiana, i Enric II de França.  

Pel que he pogut esbrinar, Catalina era una nena de catorze anys menuda i prima, sense trets delicats però d’ulls profunds i vistosos. Me l’imagino al 1533, quan la van casar i va haver de marxar a la cort francesa, enduent-se tots els seus vestits, alguna nina, donzelles i un dels chefs pastissers que li devia fer els deliciosos macarons, entre altres plats de tradició italiana. Els vestits i els dolços havien de ser el tresor de Catalina, aquella part de casa seva que volia que l’acompanyés en el tràngol que suposava aleshores un casament, una nova pàtria, una nova vida que, en es seu cas, va resultar molt i molt complicada. Que poc s’imaginaven, aquella nena i el seu pastisser, que la recepta que s’enduien amb ells des d’Itàlia es convertiria en una de les delícies més exclusives de França i part del món.  

El macaron va ser el company de viatge de Catalina en tota la seva convulsa història i, en tots aquells anys, ho va ser amb una recepta molt simple composta només per una combinació de ametlles, clares d’ou i sucre. Va perdurar a la cort francesa molt més que ella i, molts anys després, al 1900, Pierre Desfontaines, pastisser de la casa Ladurée, va decidir afegir a la recepta el reblert que l’ha convertit en el pastisset obra d’art que és avui dia, encara fervent insígnia d’aquesta pastisseria.

Ja m’he decidit. El de maduixa i roses és l’escollit. Us deixo, doncs el meu moment macaron em reclama...

I tu, els has tastat? Per quin et decantaries?