El Conte de Reis (per La Cafetera de Sant Cugat)

El Conte de Reis 2.png

El desembre és un mes fred i fosc, els dies són més curts i tots portem bufandes i guants, però les cases s’omplen de vida. Quan ve nadal adornem els menjadors amb arbres farcits de bombetes, i als carrers llums de colors dibuixen campanes i estrelles.

En un carrer de Sant Cugat hi vivia amb els seus pares un nen, tan rialler com entremaliat, anomenat Oriol.  D’ulls molt grans i observadors, l’Oriol era un nen xerraire i amic de tothom. De gran imaginació, a la seva habitació hi tenia tot de dibuixos que ell mateix havia fet amb gomets de colors, des de cotxes a dracs que treien foc. 

Els dies de nadal, a casa, es divertia jugant amb el seu avet tot inventant històries amb la tira de llumetes, les boles, els Pare Noel i els rens que en penjaven.  Al parc, tots els nens parlaven dels jocs i ninots que demanarien als Reis.

Un dia tornant del parc l’Oriol va començar a dir totes les joguines que volia demanar:

- Mare, mare, els hi demanaré la disfressa del Spiderman, i els dinosaures que em falten i una bici de nen gran i…

- Oriol, no pots demanar tantes coses, als reis els hi has de demanar la cosa que més il·lusió et faci i si t’has portat bé, potser te la porten.

- T’has portat bé aquest any?- va dir la mare mirant-se’l de reüll.

L’Oriol se la va quedar mirant i va començar a pensar en les vegades que no havia fet cas als seus pares, als avis, o la professora de classe…i de cop i volta es va posar trist perquè no sabia si els Reis pensarien que s’havia portat prou bé.

Dos dies abans de la Cavalcada de Reis, durant una tarda de pluja, l’Oriol jugava amb els cotxes al menjador de casa seva, i li va passar una cosa molt estranya. La seva mare va entrar al menjador i veient la finestra entreoberta i li va exclamar:

- Oriol, perquè has obert la finestra? Entrarà el fred i, mira, ja han entrat algunes gotes d’aigua.

- Jo no he estat mare- va respondre l’Oriol mirant-se al seu pare, com si hagués estat ell.


S’hi va acostar i, quan l’anava a tancar, va veure dos cordills penjats del marc de la finestra que arribaven fins al terra. Els va estirar i la va tancar. Els cordills estaven units entre ells com si fossin una escaleta i, encuriosit, se la va guardar. Quan es va asseure per seguir amb les seves maniobres de cotxes, hi havia gotes d’aigua al voltant d’aquests, tots estaven canviats de lloc i, en apartar-los, va trobar una nota dins del Rayo que deia: “Portat bé, t’estem vigilant”

D’on havia sortit aquell missatge? Qui havia obert la finestra? I l’escaleta de cordills? Tot pensant en aquestes preguntes va agafar el cotxe de policia i va seguir les diminutes gotes pel menjador fins arribar a l’arbre de nadal. En silenci, es va quedar mirant els adornos i les llums que ell mateix hi havia penjat i, de sobte, va descobrir que hi havia llumetes de l’arbre que no estaven lligades entre elles, estaven soltes, però feien llum! Com podia ser? Estava a punt d’agafar-ne una quan va sentir la mare:

- Oriol, no remenis més l’arbre, i vine a sopar!

L’Oriol va aconseguir agafar una d’aquelles estranyes bombetes i sense mirar-se-la gaire se la va posar a la butxaca.

Havent sopat la mare el va acompanyar al llit i es va quedar sol. Quan anava a treure la bombeta de la butxaca va començar a sentir un xiuxiueig i es va alçar atemorit. Darrera la cortina podia veure un resplendor de colors bellugant-se i s’hi va acostar lentament.

- Oriol, quan ens vegis no cridis!- va sentir que li deia una veueta que venia de la claror, mentre la bombeta li saltava de la butxaca per amagar-se rere la cortina.

Tot d’un plegat va apartar la cortina i es va trobar cinc homenets de dos dits d’alçada somrient-li i gratant-se una planxa molt rodona. 

Eren com nans menuts de colors, amb una pell semblant al vidre de les bombetes, les mans i els peus de fulles d’avet, el cap en forma de rosca i la planxa com un globus il·luminat. Tenien una aparença estranya però la seva carona desprenia simpatia i veure com es rascaven la panxa era realment divertit.

- Però, què sou? - Va preguntar l’Oriol, amb un fil de veu, ja agenollat al seu davant.

- Som els Llumenets dels Reis que hem vingut per veure si t’has portat bé, ja que ens han dit que has estat un pel entremaliat.

L’Oriol se’ls mirava bocabadat, va dubtar uns segons, i tot fent un somriure els va fer pujar a la seva mà i els va desar al llit. Es van presentar i un cop els llumenets eren asseguts còmodament al seu coixí, en Bombeta, que era el més despert, li va explicar la seva història.

- Fa molts anys que treballem pels Reis Mags d’Orient. Durant l’any vivim a les zones més allunyades de la ciutat, als boscos, als arbres i a les coves. La nostra virtut és que som capaços de fer llum si ens gratem la panxa i, per la nit, sempre ajudem a tots els animals que quan es fa fosc segueixen treballant, fent nius o buscant aliments. Quan s’acosta el Dia de Reis anem a les ciutats a vigilar els nens que no s’han portat bé, els espiem durant dos dies des del seu arbre de nadal i després els hi diem als Reis si li han de deixar joguines o carbó. Com veus tu ets un d’aquests nens i nosaltres, Pols, Llumí, Llamp, Tro i Bombeta, tenim la missió de passar amb tu dos dies, veure si has estat un bon nen i marxar amb els Reis. No ens hauries d’haver vist mai, la pluja ens ha delatat, però esperem que ens guardis el secret.


Junts van passar dos dies genials, l’Oriol aprenent d’aquells éssers tant estranys i els llumenets coneixent un nen de veritat que els va poder portar a la seva primera Cavalcada de Reis. S’ho passaven d’allò més bé jugant plegats, l’Oriol els hi col·locava gomets a l’esquena i entre tots intentaven endevinar de quin color  el portava cadascú.

La Nit de Reis, després de sopar, l’Oriol s’estava rentant les dents abans d’anar a dormir i els llumenets, que  anaven amb ell a tot arreu, jugaven al voltant de la pica. Estaven descobrint que era un mirall, una aixeta i l’aigua que en sortia, quan de cop i volta...

- Oh! No! Bombeta!!- Va cridar en Llamp molt espantat.

Ràpidament l’Oriol va agafar en Bombeta que havia relliscat per la pica i mulla’t, i apaga’t, començava a plorar.

- Que faré ara? Mulla’t no puc fer llum!

L’Oriol se’l va endur a l’habitació i la resta de llumenets el van seguir molt preocupats.

- Oriol, hem d’arreglar en Bombeta. S’ha d’eixugar per poder fer llum!

- I si no s’eixuga?- va preguntar l’Oriol.

- Si no s’eixuga no podrà marxar aquesta nit amb els Reis, tampoc podrà fer llum i s’anirà fent petit i petit fins que desaparegui. – Va dir en Pols molt trist.

- Vull tornar a casa...- deia entre sanglots en Bombeta.

L’Oriol amb molt de compte va intentar eixugar el llumenet amb els llençols, però per més que en Bombeta es gratava la panxa no aconseguia il·luminar-se. Després d’intentar-ho durant una estona l’Oriol va sortir de la seva habitació amb llàgrimes als ulls.

- Però Oriol, que passa? No ploris, no t’has portat gaire bé però segur que els reis s’hi repensen hi et deixen alguna cosa. – Li deien els pares sorpresos.

- No, no és per això que ploro!- somicava l’Oriol.

- I doncs, segur que et podem ajudar.- deia el pare.

No es va fer pregar gaire i traient-se les llàgrimes dels ulls va posar el llumenet sobre la taula del menjador. Els pares van obrir els ulls com taronges veien aquell homenet ple de vida mirant-se’ls i, seient en una cadira, van esperar les explicacions de l’Oriol.

- No us ho hauria de dir però aquest és en Bombeta, un Llumenet dels Reis que ha vingut a espiar-me.

M’ estava rentant les dents quan ha relliscat per la pica i s’ha mullat. Ara ja no pot fer llum i si no marxa avui amb els Reis i els altres llumenets està perdut. L’he enroscat amb els llençols però no s’eixuga...

Els pares incrèduls i una mica espantats veien el llumenet intentant fer llum amb la panxa, es van mirar i li van dir:

- Oriol, eixugarem aquest llumenet i podrà marxar amb els Reis, segur que el podrem ajudar.

La mare va agafar amb compte en Bombeta i amb paper de cuina li va fer una mena de barnús per absorbir l’aigua. Va endollar un assecador de cabell i, posant –lo molt fluixet, li va començar a tirar aire calent. El llumenet es deixava fer, sabent que no li volien cap mal, i poc a poc es va anar sentint millor.

L’eixugaven i l’eixugaven però en Bombeta no podia fer llum. Es feia tard i tots havien d’anar a dormir perquè passessin els Reis.

- Llàstima, necessitem més temps, haurem de tapar-lo una mica- deia la mare, que en un moment havia preparat un sac d’un tros de tovallola i li havia posat al llumenet com si fos un vestit.

- Oriol, deixa’l així amb la resta de llumenets i amb una mica de sort haurem aconseguit eixugar-lo per quan arribin els Reis i podrà marxar amb ells.

I així ho van fer, l’Oriol es va acomiadar dels llumenets, que esperaven l’arribada dels Reis dins les seves sabates, i ell i els seus pares se’n van anar a dormir.

Al cap d’una estona un soroll el va despertar, venia del menjador, havien de ser els Reis! Molt silenciosament es va acostar a la porta del menjador i va poder veure unes ombres reials trastejant pel sofà. Ja no li preocupaven els seus regals sinó que el seu amic Bombeta pogués tornar a casa.

Passats 5 minuts va sentir com obrien la finestra disposats a marxar i, arran de terra, unes llumetes de colors els seguien. Una groga, una verda, una blava, una lila....i uns segons més tard va veure com s’encenia una llumeta vermella.

- En Bombeta!- va dir molt fluixet, amb una alegria immensa. Va tornar corrent al llit per esperar el matí.

Quan es van llevar, l’Oriol va trobar carbó a les seves sabates, no hem d’oblidar que no s’havia portat bé, però damunt del sofà hi havia la disfressa del Spiderman amb un gomet enganxat i va entendre que la disfressa li havien deixat els llumenets, per haver-los ajudat.  Ben a punt havia estat de quedar-se sense regals, havia après la lliçó i l’any següent de segur es portaria millor.