Cucufat, història santcugatenca en una galeta

Sant Cugat, San Cucufate, San Cucufato, Cucuphas, com molts santcugatencs ja deveu saber, va ser qui va evangelitzar Barcelona i els seus voltants cap a l’any 300. Va ser martiritzat per l’emperador Dioclecià i degollat un 25 de juliol al Castrum Octaviarum, on avui es troba el monestir de Sant Cugat. El que no sé si sabreu és que existeixen unes delícies que porten el seu nom, originals, gustoses, boníssimes!

Ja fa temps vaig passar per la pastisseria Dolç a la recerca d’alguna delícia excepcional i, al seu taulell, em van cridar l’atenció unes caixes de galetes que duien per nom Cucufat. Ahir hi vaig tornar a passar i no em vaig poder estar d’endur-me’n una cap a casa.

Imagino que per molts no serà un descobriment però, pels que ho sigui, avui ens apropem a un dolç que és ple de tradició i que no podeu deixar de tastar.

A la caixa de Cucufat, creada amb un disseny modern, impecable i explicatiu, hi trobem per un costat la presentació de qui va ser Cucufat i els ingredients d’aquestes sorprenents i delicioses galetes en forma de nus; per l’altre la història que va propiciar la seva creació i com han arribat fins a Dolç.

Us avanço el que hi diu a la caixa i vosaltres feu la resta, anar fins a Dolç i submergir-vos en aquests tradicionals nusos de galeta amb pur sabor mediterrani: escames de civada, segó de blat tou estabilitzat, farina de sègol, farina de cereals maltats amb pell de llimona i fonoll...

 

A la capsa hi diu així:

“Sant Cugat, Sant Cugat, els ous al drap et lligo si no em trobes el meu … no te’ls deslligo.

No podia imaginar el Sant que, 1200 anys més tard, la guerra entre el regne d’Aragó i de Nàpols donaria nom a un dolç com el “cucufat”.

Vençut Bérault Stuart d’Aubigny per les tropes aragoneses a la batalla de Seminata, el francès va fer que el seu cuiner inventés una galeta per guanyar-se el favor del monarca Ferran d’Aragó. Als turons del Castell Nuovo Maschio Angioso, el cuiner (nom del qual s’ha perdut en la història), conscient de la importància de l’èxit de la seva recepta, va intentar conjugar tots els elements que el mediterrani li inspirava, incloent el fonoll i l’aroma cítric de l’aire napolità.

Va dotar a la galeta de forma de nus, de NODO, en homenatge a l’emblema de “el Catòlic” (un nus que fa referència al nus gordià que Alexandre el Gran va tallar amb la seva espasa).

Aquesta recepta es va recollir al tractat de pau, donat l’èxit que va tenir entre els comensals, i es va guardar al Monestir de Sant Cugat durant tres segles, temps en el que els monjos la preparaven per commemorar al seu patró, potser confusos per la seva forma de nus que recorda a la invocació que la pleballa li feia al Sant: “Sant Cugat, Sant Cugat, els ous al drap et lligo si no em trobes el meu … no te’ls deslligo”

La recepta es va perdre durant l’ocupació del monestir per les tropes del Arxiduc Carles, quan es van destruir bens i documents durant la guerra de successió.

L’atzar va fer que entre els vells llibres d’un antiquari estigues encara guardada aquesta fórmula que ara Yann Duystche recupera per tots els amants del dolç.”

I doncs, que feu aquest cap de setmana? Jo menjar Cucufats! A la pastisseria Dolç ja us hi esperen!

Carrot Cake, una delícia de fons carregada de propietats

Carrot-Cake-2.jpg
Imatges de gimme some oven.  Recepta vegetariana i vegana.

Imatges de gimme some oven. Recepta vegetariana i vegana.

Algunes de les delícies més famoses han nascut de les mans d’un prodigi pastissers, o han estat fruit d’una recepta fallida que sorprenentment va acabar amb èxit. Delícies d’esprint que, un cop descobertes, han triomfat saltant de ciutat en ciutat vertiginosament.  Però avui no parlem d’una delícia d’esprint, sinó de fons, una delícia que va sorgir per la necessitat que generava el seu ingredient principal i que, amb el temps, la gent ha anat apreciant fins que ha esdevingut mundialment coneguda.

Parlem del pastís de pastanaga, més conegut arreu com a Carrot Cake. Un dels pastissos més buscats a les xarxes i, fins i tot aquí, més cercat pel nom anglès que l’ha internacionalitzat que pel català. S’ha fet tan conegut que no és difícil de trobar a molts dels establiments on fem el cafè, sobre tot a Barcelona, però també a Sant Cugat (com al Chiars, al Somewhere Cafe o al Crustó, en forma de mini plumcake).

I en dic delícia de fons perquè, la pastanaga, s’ha utilitzat per fer pastissos dolços des de l’època medieval, uns temps en els que els edulcorants eren minsos i cars i les pastanagues, que tenen més sucre que qualsevol altre vegetal, eren molt més fàcils d’aconseguir. En aquest cas quelcom va fer que, tot hi tenir el sucre a l’abast, aquesta pastanaga mai arribés a ser substituïda.

Primer la van mantenir perquè endolcia i era econòmica; després perquè formava part d’un pastís que, per les seves característiques d’humitat i densitat, aguantava més que la resta; més tard perquè se’n va reconèixer l’esponjositat i el sabor; i, avui dia, el nostre interès per les propietats dels aliment ens fan veure en la pastanaga una arrel amb múltiples propietats, depuratives, tonificants, preventives...vitals. Una cursa de fons, cap a l’èxit i el reconeixement, que el pastís de pastanaga ha sabut dur fins al seu merescut reconeixement.  

Però que en sabem d’aquesta delícia? L’altre dia us en descobria el seu origen a Suiza on, des de mitjans del segle XIX, l’anomenada  Rübelitorte ha estat un dels pastissos més populars, especialment als aniversaris infantils i celebracions.

Certament, pel nom, li hagués atorgava una altra identitat i és que la seva gran popularitat va esclatar  a Gran Bretanya, degut al racionament de la Segona Guerra Mundial. Tant va enfervorir els britànics que al 2011 el Carrot Cake va ser votat el pastís preferit al Regne Unit.

Un pastís que també va apassionar als Estats Units on, després d’arribar-hi al 1960, es va popularitzar fins a convertir-se en un pastís de menú, present a tots els establiments, coronat al cinquè aliment més de moda dels 70. I d’aquí a l’estrellat!

Al tastar-lo trobareu un pastís elaborat com un pa de pessic, una mica més dens (ja que hi afegim la pastanaga triturada a la massa), amb molta molla, gustós.

El trobareu combinat amb nous, canyella, panses, ametlles… i acabat amb sucre glaç i kirsch (licor de cirera) a Europa, cobert de crema de formatge a Estats Units, i fins i tot amb unes mini pastanagues de massapà colorat que acostumen a decorar la gran varietat de cupcakes i galetes de pastanaga que es troben al mercat.

El millor? El pastís de pastanaga és una delícia que ens dóna moltes opcions per convertir-la en quelcom saludable. No podem eliminar el sucre del tot, ja que aporta cos i textura a la massa, però en podem reduir força la quantitat, afegir-hi més pastanaga i degustar-lo sense cobertura, també deliciós. Un exemple el trobeu a la recepta de Cuina per llaminers, basada en el pastís americà però reduint-ne el sucre i animant-nos a afegir-hi més pastanaga.

I pels que us agrada anar més enllà, dins la gran varietat de receptes que podem trobar per internet procedents de llocs on han experimentat molt més que nosaltres amb aquest pastís, trobem fins i tot versions veganes i sense gluten, com la que veieu en imatges, juntament amb el seu link.

Si encara no coneixeu aquesta delícia no deixeu de caure en la temptació! Jo ja hi he caigut i vosaltres?

El Siglo, aroma de llibre, estants amb història, jazz de fons i cafè

Avui ens passegem per un dels llocs més singulars per fer el cafè, si com jo sou amants dels llibres i, a través d’ells, de tantes altres disciplines, ciutats o arts. Parlem de El Siglo!

Per arribar-hi ens apropem fins al Mercantic, la ”Alicia al país de les meravelles” dels santcugatencs, amb el seu particular laberint dels mobles,  el vermut boig de jazz, un mar de llibres troballa,... espais on res és el que sembla, on tot està per descobrir. M’enteneu, oi?

Però pels que no heu tingut el  plaer de passar-hi, us diria que és un espai cultural de 10.000 metres quadrats ubicat en una antiga fàbrica de ceràmica de Sant Cugat. 


Un bastiment que, des de 1992, Octavi Barnils, propietari, promotor i partícip, ha anat arranjant i adequant fins a cobrir gran varietat de vessants artístiques, encara avui en constant evolució.

Al seu recinte, regentat amb cabassos d’imaginació, iniciativa i somnis, hi trobem: el Mercantic, l’únic mercat permanent d’antiguitats, brocant i elements arquitectònics de recuperació existent a l’estat espanyol, i centre de referència europea; el Cafè Belgrado i El Siglo, dues sales que abracen una vessant musical, jove i dinàmica, oferint espectacles de petit format en directe; al mateix Siglo, la que s’ha convertit en la llibreria de vell més gran de Catalunya (després d’adquirir una part important del fons de la llibreria Canuda de Barcelona, ja tancada); i, arrodonint  antiguitats, música i llibres, El Xiringuito i la Casa Amparito (del bracet amb El Cafè Belgrado) que ens aporten una gastronomia molt present i cuidada. 

Hi faltava l’art, i és per això que el passat setembre es va eixir una branca més del projecte, La Puntual, una sala d'exposicions que vol donar oportunitats als joves artistes en el camp de l'art contemporani,  alhora que oferirà un programa de residència i de formació per aquests.

Segurament ara ho enteneu i ja us esteu calçant per anar-hi, però mentre assaborirem un cafè i molt més a El Siglo.

Una façana de caseta de pescador maximitzada, pintada de blau cel i lletres blanques, fa d’embolcall a aquest recinte, que sorprèn fins i tot als que n’han sentit a parlar. A la porta,  taules i cadires a color semblen viure a l’espera dels caps de setmana, d’aquella marea curiosa que s’atansa fins a El Siglo assedegada d’aire lliure, lletres, notes, amics, i vermuts.

I és que El Siglo, en part, em recorda a un feréstec poble d’estiueig encofurnat en algun punt de la bella costa brava. De dimecres a divendres pels matins i viu la calma, el silenci, els que hi treballen, els privilegiats que saben que el millor moment per descobrir un d’aquests pobles és fora de temporada. Els dissabtes i diumenges són el seu agost, la gent hi va d’estiueig, el poble es vesteix de gala i tot plegat esdevé una festa.  I jo,  estiuejant freqüent de diumenges i Vintage Fest, hi vaig anar un dimecres, a la recerca de l’essència d’aquest espai increïble. 

L’entrada lluïa espaiosa i plena de llum. Un mostrador, unes taules de fusta i les primeres llibreries em donaven la benvinguda. Els sostre i el terra superflus, de nau, es difuminaven rere les primeres tapes de llibre curioses, làmpades d’aranya i unes cortines llargues i teatrals que convidaven a endinsar-s’hi.

Al seu darrere, em rebia una sala immensa de parets trepades de prestatgeries antigues i treballades, amb balcons a mitja alçada, amarades de llibres. Em diuen que són els mobles recuperats d’una vella merceria, sens dubte  part de l’ànima de El Siglo- Mercantic, que els ha sabut integrar meravellosament a l’espai.

Al fons, fosc i callat, un escenari que s’alimenta de músics, personatges, pel·lícules, conferenciants... La mirada continuava rastrejant detalls; cap a dreta estirant-se per un barra àvida de servir vermuts, cafès, croissants...; a la platea, saltant per taules i cadires que esperaven la seva parella.

I podia semblar que ho havia vist tot, però no. A l’esquerra s’obria una sala major que la que acabava de deixar, la llibreria de vell més gran de Catalunya. I quan m’hi vaig trobar sola, envoltada de 100.000 llibres, milions de lletres i una tassa, El Siglo va passar a ser un dels meus llocs preferits.

Després de la impressió, en la solitud de totes aquelles nombroses obres rares i curioses, de totes les matèries i disciplines, de incunables i primeres edicions, vaig començar a tafanejar.

El primer instint? Secció construcció, arquitectura, urbanisme, a vessar de la història dels seus orígens, de plans d’ordenament de ciutats, de materials, de metodologies d’excavació i estructures...Le Corbusier! (És part de mi, què voleu?)  

Vaig passar per l’art, els grans filòsofs, les lleis de dret, aspectes que desconeixia però igualment documentats i acompanyats de molts dels noms que han esdevingut un graó històric en cada matèria.

Novel·les espanyoles, iberoamericanes,... Propera parada, poesia. Shakespeare, Poe, Bécquer, Damaso Alonso, Ausias March, cançoners, romancers, poesia trobadoresca i un llarg reguitzell de grans poetes entre tapes delicades, gravades, gastades...que esdevenien entranyables.

En vaig obrir un:  “Ai las, que poc que sé d'amar,/ tant que me'n creia sabedor!/ Perquè d'amar no em puc estar / la qui no sap raó d'amor./ Roba el meu cor, que és furt malvat,/ i el cor del món i el seu, tots dos,/ i fuig, deixant-me, en soledat,/ desigs ardents, cor anhelós”. (Bernat de Ventadorn 1147-1170) ...i aquell llibre joia de vell, i aquell indret, mut i soliu, em van embeure en un moment singular, fins i tot un punt màgic.

Vaig seguir per la sociologia, història, geografia, les nostres cultures, els nostres pobles retratats en curiositats, més literatura i em vaig trobar una Biblioteca Privada, antiga, d’aquelles que les tapes camuflaven un text prohibit per l’època sobre las “relaciones matrimoniales, higiene, decoro...” , i una edició del Patufet il·lustrat dels 70, i un llibre d’ Estadística del suicidio en España (molt friki) , un compendi de mates del 1819...

Llibres petits i grans, gruixuts i prims, de tots colors i per tots els perfils, fins i tot amb un racó pels nens. Nous, vells i alguns apedaçats amb estima per l’hospital de llibres de El Siglo després de ser adquirits...

Deien que El Siglo agafava el relleu de la mítica llibreria Canuda, que va servir per inspirar "el cementiri de llibres oblidats", on milers d'obres literàries esperaven per ser llegides a L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón. Un lloc més aviat macabre i terrorífic per tots aquells volums literaris destinats a morir enterrats.

Se’m feia estrany pensar que el El Siglo hagués de recollir el testimoni de tal inspiració, un lloc ple de vida, d’artistes i artesans, fins i tot en els dies d’entre setmana, amb tant per oferir-nos.

I mentre m’acabava el cafè, i decidia quin llibre endur-me a casa, pensava que el fet que El Siglo no esdevingués mai un fossar de perles literàries era a les nostres mans. Tant de bo, cada dia gaudís més gent de El Siglo, de les seves lletres, notes, amics, i vermuts, dels nous tallers d’escriptura, dels esdeveniments, de la programació...

I, potser així, el que avui m’inspira un feréstec poble d’estiueig ho seguirà sent.

I, potser així, fins i tot fem que junts hi sigui agost cada dia. 

Delícia pecaminosa, de formatge i gerds, al got!

Avui us parlo d’una recepta molt senzilla i versàtil que podreu adaptar al vostre gust i a la vostra imaginació. Una d’aquelles receptes que va molt bé per quan un té convidats, doncs són unes  postres ràpides de fer i queden prou curioses.

Després de la recepta, on us indico les mesures ideals per tal que les postres quedin delicioses, trobareu les indicacions per tal que ho segueixin sent però un xic més saludable.

Ingredients: (per 4 gots)

8 galetes (tipus Maria o Digestive)

10gr de mantega (a temperatura ambient o pomada)

250gr grams de crema de formatge fresc artesà  (o tipus Philadelphia)

170gr de sucre glass

Ratlladura d’una taronja

Extracte de vainilla al gust

8 culleradetes de melmelada de gerds artesana

Preparació:

Agafem les 8 galetes i les fem miques, manualment o amb robot de cuina. Barregem les  galetes triturades amb la mantega, de manera que aquesta ens quedi ben absorbida, aconseguint la massa que ens farà de base. Afegim la massa al got i la premsem una miqueta perquè quedi plana.

Col·loquem en un vol el formatge, hi afegim el sucre glass i remenem fins que quedi ben barrejat. Afegim la ratlladura de pell de taronja i tornem a barrejar. Repartim la barreja de formatge als gots, sobre la base de galeta, i deixem reposar els gots a la nevera dues hores.

Traiem els gots de la nevera i hi afegim la melmelada al gust, i ja tenim les postres llestes!

Si les heu de servir en poques hores les podeu mantenir fora de la nevera. Si són per degustar l’endemà les guardeu a la nevera i les traieu dues hores abans de servir perquè perdin la fredor.

Variacions:

Veureu que la recepta està oberta a moltes variacions, amb ratlladura de llimona, amb virutes de xocolata, amb melmelades diverses,etc.

I altres variacions que poden fer les postres menys calòriques. No és necessari barrejar les galetes amb mantega, posem el trinxat de galeta a la base i premsem una mica amb la cullera. Podem fer servir formatge fresc sense necessitat de afegir sucre, o tant de sucre. Podem fer servir una cobertura de fruites del bosc, grans de mandarina,etc. de manera que evitem les melmelades.

O podem fer servir productes “light”, tot i que com ja sabeu a vegades no ho són del tot.

Consells:

De sucre, al formatge, se’n pot afegir el que vulguem. Els grams que us indico fan que la textura de la barreja quedi menys densa que la del formatge sol. El fet d’afegir menys sucre, ja sigui per evitar el sucre o perquè ens agrada notar més gust de formatge, no ens afectarà l’acabat de les postres, si només les posem a la nevera dues hores i les servim.

En cas de que les postres siguin per l’endemà, i les deixem un dia a la nevera, sí que ens afecta, doncs si li hem posat poc sucre la barreja de formatge es  pot quartejar. Queda igual de bo, però visualment no llueix tant.

Què us semblen aquestes postres de got tan senzilles i delicioses? 

Concurs #imachocolatelover , el Sant Valentí més golafre!

I les xocolates desfetes amb melindros són per?

L’Anna amb el motiu que va deixar al Blog de La Cafetera! Que ho gaudeixis molt i puguis xocolatejar de dalt a baix aquest #santvalenti !

Sóc xocolatera de mena! Xocolatejaria tot el dia, xoco x aquí xoco x allà. M agrada xocolatejar amb les amistats, banyar de xoco les converses i... Sobretot xocolatejar la vida!!!!
— Anna

Moltes gràcies a totes les participants que heu deixat el vostre motiu per guanyar el concurs #imachoclatelocer als Facebooks de Chiars i la Cafetera, i al blog. Se’ns dubte ha estat una decisió difícil! Tant de bo pogués regalar xocolates per totes! A la Nemi que sembla que li aniria de perles (no deixeu la xocolata!), a la Maite (gràcies a tu!), a la Mireia i la Patricia (que ho haurien gaudit moltíssim amb les parelles), a la Carme Marta Galeteria (que ha posat el llistó molt alt com a chocohòlica fredulica!) o a la Carmen Gómez,... No deixeu mai de participar, em feu molt feliç!

Donat que el premi és per avui, demà o demà passat, la guanyadora s’haurà de posar en contacte amb mi avui mateix, sinó demà a primera hora cedirem al premi a una altre participant. Contacte a través del Facebook, la web o al 619343641. L’enhorabona!!

Concurs: #imachocolatelover

Aquest any La Cafetera i els meus amics de Chiars ens vam deixar endur pel nostre esperit més romàntic i deliciós amb el concurs #imachocolatelover !  Perquè, tinguis parella o no, quin devorador de delícies no és amant de la xocolata?

I el premi no podria ser un altre que dues xocolates desfetes  amb melindros artesans, pel guanyor/a, a Chiars!

Premi: 2 Xocolates desfetes amb melindros artesans, per degustar a CHIARS els dies 13, 14 o 15 de febrer, a convenir. (sempre dins l’horari de l’establiment)

Que havies de fer?  Deixar un comentari al Facebook de Chiars, o al  Facebook o blog de La Cafetera, posant #imachocolatelover i el motiu pel qual hauvies de guanyar tu aquest deliciós premi. El comentari més original s’emportava el premi!

El mateix divendres 13 de febrer a primera hora es penjava el guanyador/a.

La oportunitat i gaudiu del Sant Valentí més deliciós i golafre!

#imachocolatelover! I tu?

On trobaràs uns tallers més dolços?

I aquí tenim els tallers més dolços de Sant Cugat per la propera quinzena. Cursos on aprendre a fer delícies i d’altres amb manualitats que es duen a terme en un local de delícies. Cursos Wilton, formadors convidats, tallers low cost, manualitats amb temàtica Sant Valentí i un bon esmorzar...fes-hi una ullada i troba el que més t’encaixa, et divertiràs!

(Recorda consultar sempre la web dels establiments per confirmar dates, horaris i realitzar les inscripcions)

Ds. 31

SOMEWHERE CAFE. Taller La tècnica de l’Òxid amb Metallic Concept. Horari: 9:00 a 13:00h. Durada: 4h. Preu: Informar-se a l’establiment. +info

ALICE CAKE SHOP. FORMADOR CONVIDAT. Curs de pastissos de pisos. Curs impartit per Patricia Alonso. Hores: 9:00 a 13:00h. Duració: 4h. Preu: 65€ +info

COOKITECA SANT CUGAT. WILTON OFICIAL. Wilton 1- Decoració bàsica. Hora: 9:00 a 17:30h. Preu: 175€ +info

COOKIE CAKE. Taller básico de cupcakes. Hora: 17:00 a 20:00h. Durada: 3h. Preu: 45€ +info


Dc. 4

COOKITECA SANT CUGAT. SWEET TRADITION. Pastís Sacher, la recepta tradicional. Hora: 18 a 20h Durada: 2h. Preu: 45€ +info


Ds. 7

SOMEWHERE CAFE. Taller de Sant Valentí amb All Lovely Party. Horari: 9:00 a 13:00h. Durada: 4h. Preu: Informar-se a l’establiment. +info

ALICE CAKE SHOP. FORMADOR CONVIDAT. Masterclass de modelatge de figures amb pasta de sucre. Curs impartit per Patricia Alonso. Hores: 15:00 a 20:00h. Duració: 5h. Preu: 100€ +info

COOKITECA SANT CUGAT. WILTON OFICIAL. Wilton 2- Flors i disseny de pastissos. Hora: 9:00 a 17:30h. Preu: 175€ +info

COOKIE CAKE. Taller de galletes decorades de Sant Valentí. Hora: 11:00 a 13:30h. Durada: 2,5h. Preu: 45€ +info


Dc. 11

COOKITECA SANT CUGAT. SWEET DECORATION. Decoració de cupcakes. Hora: 18 a 20h Durada: 2h. Preu: 45€ +info


Dj. 12

ALICE CAKE SHOP. FORMADOR CONVIDAT. Curs de decoració de pastissos amb màniga pastissera. Curs impartit per Patricia Alonso. Hores: 17 a 19:30h. Duració: 2,5h. Preu: 45€ +info


Ds. 14

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Taller de pa de pessic i bases per cupcakes. Hores: 10:00 a 11:30h. Duració: 1,5h. Preu: 25€ +info

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Taller de frostings- reblerts i cobertures. Hores: 12:00 a 13:30h. Duració: 1,5h. Preu: 25€ +info

Barcelonareykjavik, pans ecològics amb arrels i personalitat

M’havien parlat molt d’un Forn de pa anomenat BARCELONAREYKJAVIK, els pans del qual, artesanals i ecològics, ja s’havien esmunyit dins la meva llista de futurs tastos imprescindibles. I la curiositat, alimentada pels comentaris d’alguns santcugatencs que en són clients, em va fer agafar el ferrocarril i plantar-me al Raval per endur-me alguns dels seus pans. 

De tornada vaig deixar el vagó a vessar d’una olor intensa de pa, de massa, de cereals i, sense poder esperar a  arribar a casa, vaig descobrir un pa molt diferent als que havia tastat fins aleshores. Era clar que en aquell pa d’espelta hi havia quelcom més que el fet de ser d’espelta i ecològic, el seu pes, la seva molla compacta, l’intensíssima aroma, el color,...

Un pa amb sabor propi que sens dubte em va captivar. La setmana següent vaig decidir tornar-hi, a tastar més delícies, a descobrir més sobre la seva l’elaboració.

Al contactar amb el forn, en David Nelson, que juntament amb Gurdrun Margret capitaneja aquest projecte des de fa uns 7 anys, em va obrir les portes dels seus establiments per poder fer aquest post. 

Actualment ja disposen de quatre botigues, al Raval, a Gràcia, a l’Eixample i al Born, i aquesta última va ser l’escollida per la meva segona expedició a aquesta exclusiva manufactura de pa ecològic. Cadascuna de les seves botigues té un cert encant, per la zona, pel gust amb el que adapten el forn a cada espai, però la meva debilitat pels temes arquitectònics em va fer decantar pel forn que tenen al Born, ubicat als baixos d’un palau que va ser remodelat a començament del segle XX.

El barcelonareykjavik ha rellevat, amb un gust exquisit, l’antiga llibreria especialitzada en temes religiosos Almirall, un establiment que datava de 1733, quan el Carrer Princesa s’anomenava Barra de Ferro i sospirava encara per ser urbanitzat.


A l’interior, les parets despullades de pedra amb voltes de maó a sardinell, els sostres alts pintats de foscs, la perfecte il·luminació dirigida i la conservació dels mobles i llibreries (així com les fusteries cartells de façana) formen un espai sorprenent que ha sabut mantenir l’esperit històric dels comerciants i artesans de La Ribera, sovint perdut pel camí en la intensa transformació que ha viscut el barri en els últims anys.

El forn disposa de dos accessos, pel carrer Princesa nº 16 hi trobem aquesta curiosa botiga i pel carrer d’en Boquer disposen d’un espai degustació.

Els mobles de l’antiga llibreria, juntament amb altres objectes d’època (caixa registradora, telèfon de paret, balança, etc) conviuen avui amb pans, pastissos i especialitats salades elaborades amb una gran varietat d’ingredients de cultiu ecològic.

La seva raó de ser és un PA casolà, amb personalitat, amb arrels. Un pa resultat d’una filosofia que enllaça productes ecològics, recuperació de cereals antics, mètode, temps, i l’enyorança dels pans elaborats als països del nord, tan desconeguts a casa nostra.  

La Gurdrun i en David, escultora i fuster, reikiavinkense i barcelonès, fans i consumidors de cereals de les varietats més antigues, havien viscut a Dinamarca, coneixien els pans elaborats a Alemanya, i van decidir fer-se forners més enllà de pa que es feien a casa. La combinació de tot plegat, la clau per valorar i entendre el perquè els seus pans són diferents.

Al barcelonareykjavik treballen amb el concepte del pa d’abans, sumat a la utilització exclusiva d’ingredients ecològics i a un mètode d’elaboració emprat en els pans islandesos. La majoria dels seus pans s’elaboren amb farina d’espelta integral ecològica i una massa mare, amb ferment biodinàmic, alimentada també amb espelta. La massa es deixa reposar dues nits a baixa temperatura i, després d’aquesta llarga fermentació, s’assoleix un pa amb totes les propietats dels seus ingredients, bona crosta, molla compacta i sabors intensos i aromàtics.

Al seu mostrador hi trobem fins a 15 varietats de pans ecològics derivats de les seves 5 principals especialitats; els pans d’espelta amb ferment biodinàmic, els de sègol amb farina 100% integral, els de blat català (elaborats amb una barreja de blats catalans, amb massa mare i un pessic de sègol), els de tres espigues (d’un barreja d’espelta, blat i sègol amb massa mare) i els de Turgidum (una varietat antiga de blat a mig camí entre els blats de fer pasta i els blats de fer pa, amb moltes propietats).

Les varietats? Motllos bio d’espelta  amb gallaret, amb sèsam, olives, pastanaga i panses, amb farigola, amb formatge gouda i tomàquet sec, bolets, ceba confitada,...; pans en format pagès; panets viena, burguer, tres espigues, amb fruits secs...; entre d’altres.

I, pels més golafres, ofereixen un variat ventall de pastisseria dolça ecològica on els tradicionals croissants, napolitanes, brioche d’espelta, galetes, carquinyolis, etc. conviuen amb magdalenes baixes en gluten, veganes, de garrofa, de vainilla; 

deliciosos plumcakes de taronja; lemon muffins; brioche de turgidum amb canyella i panses; i pastissos com el Sacher o el Cretel, irresistibles pels devoradors de delícies!

No falten les varietats salades, per un mos a migdia, com les crestes de verdures, pizzes, quiche, crackers, magdalenes de pastanaga, etc. totes elles bio.

El millor pa per ells? El fet a casa, i és per això que ofereixen tallers per ensenyar a fer els seus pans als clients. A la seva web trobareu fins i tot receptes per elaborar el pa com ells.

Els seus estants ens ofereixen molt més que pa, més productes artesanals i ecològics per engreixar de la millor manera el nostre rebost i trobar tot el que podem necessitar per fer els seus pans i delícies a casa nostra. Oli d’oliva verge extra, Xocolata Solé, Melmelada de l’Eric; sal, farigola, anís, sucre de panela, panses; llavors de carbassa, de girasol, de lli, gallaret; i un gran repertori de farines també ecològiques (d’espelta, d’espelta integral, d’arròs, de blat de moro, sègol i sègol integral, tirgidum, de blat bio,...)

El pa del barcelonareykjavik no és un pa que agradi a tothom, sobretot a aquells que miren de comparar-lo amb pans d’altres forns sense saber-ne res. Cal tastar-lo amb coneixement del que anem a tastar, oberts a descobrir pans d’altres regions, amb altres textures i aromes. Uns pans tremendament nutritius i saludables que segur que molts de vosaltres sabreu valorar i combinar amb la resta de varietats que us agraden.

Visiteu aquesta preciosa botiga del Born i endueu-vos un pa de motllo d’espelta i un tall de plumcake de taronja. Us deixaran el paladar bocabadat! 

Pavlova, la merenga ballarina

De petita vaig fer ballet uns quants anys. No perquè tingués habilitats per dedicar-m’hi, sinó perquè era bonic i, fins a certa edat, divertit. La meva germana gran en feia i, quan l’anàvem a buscar, em quedava assentada en un tamboret blau al costat d’un piano, embadalida veient el final de les classes, desitjant seguir les seves passes. I així va ser. Fèiem festivals juntes i vam ballar fins que, ja sent adolescents, els camins ens van allunyar de la pràctica de la dansa, que no de la nostra estima per ella. A mi em van dur cap a disciplines més esportives, certament molt més encertades per les meves capacitats però, encara avui sóc al menjador de casa i, com qui fa una tonteria, em marco quatre passos maldestres que em porten bons records.

I els d’avui els propicia una delícia que fa honor a una de les ballarines de ballet i coreògrafes més conegudes de principis del segle XX. La delícia, anomenada Pavlova, fa homenatge a la dona que va canviar els ideals de les ballarines passant de cossos poderosos, musculosos i compactes, a figures esveltes, elàstiques i harmòniques, encara que igualment fortes. Anna Pavlova va ser l’artista principal del Ballet Imperial Rus i del Ballet Rus de Sergei Diaghilev, reconeguda arreu per la creació de la funció “La mort del cigne”. 

La Pavlova és una delícia, cruixent per fora i cremosa i lleugera per dins, que consisteix en una base de merenga sobre la que s’hi posa crema batuda, xocolata i trossos de fruita, sobretot fruits vermells.

Sabem del cert que va ser creada en honor a la ballarina, durant o després d’una de les seves visites a Australia i Nova Zelanda però, com a moltes delícies, el seu origen és controvertit i ha estat motiu de discussió entre ambdós països durant molts anys. Si ve la investigació formal apunta Nova Zelanda com a creadora d’aquesta delícia, la Pavlova s’ha convertit en un postre popular i important de la cuina nacional dels dos llocs i es serveix freqüentment a les celebracions, fins i tot com a postre nadalenc.

La curiositat? Una passió per la Pavlova que segueix creixent, amb constants reptes per batre el rècord a la més grossa. L’última mostra la trobem al 2010 quan el chef Aaron Campbell apareix amb una Pavlova ambientada en el rugby de 50 m2, amb la Copa Bledisloe al centre, a la Catedral de Christchurch (Nova Zelanda), per recollir diners per l’organització benèfica oficial dels All Blacks.

Però la Pavlova és quelcom més fi i dolç, a l’alçada de l’artista i disciplina a la que fa referència. Una delícia difícil de trobar a pastisseries, ja que cal farcir-la al moment perquè la humitat no malmeti la merenga, però més senzilla de trobar en algunes cartes de postres amb nivell que no us deixaran indiferent. Un exemple és la Pavlova de gerds i gelat de vainilla del Tickets d’Albert Adrià.

Tinc moltes ganes de fer-ne la recepta i quin millor pla que degustar-les amb la meva germana:

- Ruth, jo poso les Pavloves i tu el sofà, ens busquem els vídeos de la Juilliard i a degustar!!

Neules i els neulers, tradició nadalenca

S’acosta Nadal i, les neules, el dolç nadalenc més típic de la cuina catalana, ja és a punt per la festa.

Sempre m’agrada’t veure com es fan, poder sentir l’oloreta de les neules recent fetes, de farina, sucre, ou,... Abans les veiem a Roura i avui les veiem fer, amb les mateixes mans, a La Lionesa, on en Ferran s’ha fet amb un neuler per continuar oferint les seves delicioses neules artesanes.  

Des del carrer es pot veure aquest pastisser manejant el neuler,  amb l’habilitat del que està avesat a fer moltes neules. Col·loca la pasta líquida a una de les planxes rodones, en baixa l’altre, que la premsa i li dona forma de cercle, les enrotlla ràpidament, les deixa refredar i directes cap a les bossetes de La Lionesa. Hi ha res més artesà?

Me’n compro una, veient com les fan és difícil resistir-se. El sabor és inconfusible. I penso en com es van idear. Diuen que va ser una monja que, enrotllant una hòstia  d’uns quinze centímetres de diàmetre, va donar pas a la primera neula, una recepta que poc a poc es va anar millorant per fer-les més cruixents i gustoses.

És sabut que existien a Catalunya almenys des de l'any 1168 i que, com les hòsties, les neules tenien gravats senyals i emblemes. Eren presents al convit de Nadal del rei Jaume I, a nadales medievals que han arribat als nostres temps per tradició oral i que, en lloc de sucar-se amb cava, es sucaven en piment, un vi ranci condimentat amb mel i pebre.

De les neules i els neulers també ens en queden aquelles historietes que, passant de boca en boca, a dia d’avui encara arrosseguem en alguna dita. Tant és així que, antigament, l’expressió “carregar amb el mort” (córrer amb obligacions, mals de cap o compromisos que no ens corresponen) s’expressava com “carregar els neulers”.

Aquesta relació ve d’una enganyifa que se’ls hi feia als nens quan arribava Nadal. En aquells temps, la neula era el dolç nadalenc més econòmic i demandat pels nens, encara que laboriós de fer a casa. Les famílies, com a broma, els deien als nens que no es preocupessin, que era molt fàcil fer neules a casa, només havien d’anar a casa el veí a buscar un neuler. A les cases ningú tenia neulers (només es trobaven a abadies, monestirs i a obradors de mestres pastissers), però els nens corrien amb la bicicleta a casa el veí, el qual els hi donava un sac ple de pedres.

Els pobres vailets, innocents i il•lusionats, tornaven carregats cap a casa pensant que diuen un neuler, i que l’esforç s’ho valia, però finalment s’adonaven que havien carregat totes aquelles pedres per res. D’aquí el sentit de l’expressió.

Avui dia trobem neules a totes les superfícies comercials, botigues de productes gastronòmics, forns, pastisseries...i en molts dels seus envasos ens parla del concepte artesanal. Com comento sovint, és important comprar els productes a establiments de confiança on, si el que busquem és un producte artesanal, sapiguem que realment s’elabora d’aquesta manera.  

Si parlem de neules artesanals el seu gust les delata, però  també les podem identificar pels seus diferents diàmetres, i les seccions cilíndriques,  ja que s’elaboren amb varetes llises. Les neules industrials, igualment cilíndriques per fora, vesteixen diàmetres iguals i solen tenir seccions poligonals (hexagonals), ja que les varetes industrials necessiten d’arestes perquè les neules no llisquin.

Actualment hi ha moltes variants, les podem trobar farcides de torró de Xixona o cobertes de xocolata, i també en versions funcionals, per exemple sense sucre, per a diabètics, o sense gluten, per a celíacs.

Jo ja tinc les meves neules a punt per la festa, unes neules artesanes que enguany m’he endut de La Lionesa, directes del neuler d’en Ferran. I tu, ja tens les teves? Vinga, que el Nadal no espera!

Fem Nadal amb tallers, casals i mercats deliciosos!

I ja tenim el Nadal a la cantonada i, als que us agraden les manualitats i el dolç, podreu gaudir d’allò més amb les propostes que ens tenen preparats els locals de delícies de Sant Cugat. Quasi una proposta per dia, i dies amb tres possibles activitats!

 En aquest especial nadalenc hi trobareu tallers per fer galetes, cupcakes i pastissos ambientats amb aquesta festivitat, casals infantils i altres activitats que es situen en algun locals de delícies molt i molt recomanables per anar engrescant l’esperit nadalenc. Comencem!

Dv. 12 i Ds. 13

MERCAT DE NADAL. SOMEWHERE CAFE. Visita el mercat de Nadal a Somewhere! Hores: des de dv. a les 15h fins ds. a les 20h. Un mercat on hi trobaràs detalls maquíssims per regalar aquest Nadal mentre esmorzes o berenes! +info

Del Ds. 13 fins Dc. 24

FIRA DE SANTA LLÚCIA. RAMBLA DEL CELLER. Gaudeix les parades delicioses amb les Coques de Perafita, pa al forn de llenya... Cada dia de 10 a 21h. +info

Ds. 13

ALICE CAKE SHOP. FORMADOR CONVIDAT. Curs de modelatge amb pasta de sucre. NADAL. Amb Patricia Alonso. Hores: 16:30 a 18h. Duració: 2,5 h. Preu: 30 € +info

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Tècniques de decoració de galetes amb glassa. NADAL. Hores: 18:30 a 20h. Duració: 1,5 h. Preu: 25 € +info

Dg. 14

PETRITXOL- WAO CAKES. Especial NADAL monocromàtic. Hora: 10:00h a 15:00h Durada: 5 h. Preu: 65€ +info

Dt. 16

SOMEWHERE CAFE. Taller de dolços de NADAL saludables amb Thais Loverdos. 3 possibles horaris: matí de 10:30 a 12 h; migdia de 14:15 a 15:45h; vespre de 19 a 20:30h. Durada del curs: 1,5 h. Preu 15€ +info

Dc. 17

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Taller de decoració de galetes. NADALHores: 18 a 19:30h. Duració: 1,5 h. Preu: 25€ +info

COOKITECA SANT CUGAT. SWEET DECORATION. Decoració de galetes de NADAL. Hora: 18 a 20h Durada: 2 h. Preu: 45€ +info

Dj. 18

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Taller de decoració de cupcakes. NADAL Hora: 18 a 19:30h. Duració: 1,5 h. Preu: 25€ +info

Dv. 19

COOKITECA SANT CUGAT. FAMILY. Taller familiar “La caseta de galeta de NADAL. Hora: 18 a 20h Durada: 2 h. Preu: 45€ +info

Ds. 20

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Taller de cupcakes per nens d’entre 7 i 12 anys. NADALHora: 10 a 11:30h. Duració: 1,5 h. Preu: 20 € +info

Dl. 22

COOKIE CAKE. Casal infantil de NADAL (galetes, cupcakes, cake-pops, etc.) Hora: 10 a 14h. Durada: 4 h. Preu: 30€/dia (pack 3 dies 80 €) +info 

Dt. 23

COOKIE CAKECasal infantil de NADAL (galetes, cupcakes, cake-pops, etc.) Hora: 10 a 14h. Durada: 4 h. Preu: 30€/dia (veure descompte pack 3 dies 80 €) +info

ALICE CAKE SHOP. FORMADOR CONVIDAT. Curs de decoració de pastissos amb màniga pastisseraNADAL. Hores: 17 a 19:30h. Duració: 2,5 h. Preu: 45 € +info

 

Dc. 24

ALICE CAKE SHOP. ALICE CLUB. Taller de cupcakes per nens d’entre 7 i 12 anys. NADALHores: 10 a 11:30h i un segon curs de 12 a 13:30h. Duració: 1,5 h. Preu: 20 € +info

COOKITECA SANT CUGAT. KIDS. Taller infantil de galetes de NADAL. Hora: 11 a 13h Durada: 3 h. Preu: 25 € +info

COOKIE CAKE. Casal infantil de NADAL (galetes, cupcakes, cake-pops, etc.) Hora: 10 a 14h. Durada: 4 h. Preu: 30€/dia (veure descompte pack 3 dies 80 €) +info

L’arribada de la xocolata a Europa, Catalunya i Barcelona

Després de la visita a Chök em vaig quedar amb les ganes de saber més coses sobre el paper de la xocolata a la Catalunya i Barcelona antigues. He descobert coses força interessants que vull compartir, pel que us parlaré de l’origen de la xocolata, la seva arribada a Europa i el seu pes a a casa nostra.

La història de la xocolata és extensíssima, només heu d’obrir la Viquipèdia i anar tirant avall...està molt documentada i és certament interessant, per aquells que tingueu curiositat.

Per encabir en un post la història de com aquest plaer va arribar fins a casa nostra em valdré de les referències més rellevants que he trobat així que, prepareu una xocolata, apropeu uns melindros i comencem.

Els orígens de la xocolata

Els trobem en un petit i preciós arbre originari d’Amèrica central, el qual expliquen les llegendes, va ser portat als pobles d’Amèrica per la divinitat del cacau,  Quetzacoalt.

En aquells temps el poble dels Maies va ser el primer que va cultivar el cacau d'una manera racional i, a arrel d’aquests primers cultius, la civilització dels asteques va agafar el relleu creant un profund lligam amb la xocolata.  Els asteques consumien el cacau com una beguda, anomenada Txocolat, de gust molt fort, amarg i picant, per l'addició d'espècies, però per ells no era només una beguda, era també la seva moneda.

La xocolata va ser coneguda arreu de la mà del descobriment del Nou Món. Van haver de passar dos segles per a arribar a aconseguir la beguda que ara nosaltres coneixem, ja que el beuratge original era molt fort de gust i no s’adaptava a les característiques alimentaries i gustatives dels europeus.

Va ser amb aquesta finalitat que, al segle XVI, uns religiosos de Mèxic li van incorporar sucre amb vainilla i canyella per suavitzar-ne el sabor i aquest fet coincideix amb les seves primeres importacions a Europa. L'any 1519, el rei asteca Moctezuma va oferir a Hernán Cortés un carregament de cacau, el tresor més valuós que podia oferir-li, ja que per ells el cacau era una moneda.

Un cop a Espanya, la xocolata va esdevenir un producte molt valuós, considerat un excel·lent medicament i un gran plaer. Es gravava amb forts impostos, per la qual cosa només era consumit per les parts altes de la societat, i durant un temps pels religiosos, que la van acabar apartant per pecaminosa.

Al cap de 50 anys un comerciant italià, que visitava les possessions espanyoles a Amèrica, va descobrir-hi el preuat beuratge, el va solidificar en tabletes i se’l va emportar a Itàlia on tothom es va sentir atret per aquestes boníssimes tabletes que es desfeien en aigua calenta.

Al 1615 la filla del rei espanyol va ser casada amb el rei francès i, amb ella, es va endur el cacau cap a França. Pels mateixos anys, Alemanya va descobrir la xocolata de mans dels italians, i curiosament durant anys van considerar el cacau com a medicina i només el venien a farmàcies i drogueries. Quaranta anys més tard  a Anglaterra, on per primera vegada a Europa la xocolata s’oferia en forma de pastissets, van substituir l’aigua, l’únic element empleat per a barrejar el cacau, per la llet, afegint també ous, alcohol i vi ranci.

Sabíes que?... Els cervesers britànics es van sentir amenaçats per la creixent popularitat de la xocolata i fins i tot van demanar lleis per limitar la seva producció.

Us sorprendrà saber que Àustria, actual potencia xocolatera, no es va aficionar per la xocolata fins 100 anys després però, un cop descoberta, van passar a oferir la millor de les xocolates desfetes. L’altre gran delícia de xocolata, el bombó, es va posar de moda de la mà de les dames franceses a finals del segle XVIII.

Empresaris com Lindt, Nestlé, Suchard i Tobler, noms coneguts gràcies a les marques de xocolata, van aportar molt a aquesta industria, ja que inventaven maquinaria més eficaç millorant les fórmules.

La xocolata a Catalunya i Barcelona

Catalunya va ser un dels territoris on la xocolata va tenir més incidència a nivell mundial. Una mostra en són Barcelona, Agramunt i Tàrrega, ciutats capdavanteres del treball amb xocolata.

Xocolates Jolonch, a Agramunt, és la fàbrica de xocolata més antiga d’Agramunt, data del 1770 i tenim la sort de que encara estigui activa. Sempre ha contat de gran renom per la seva producció totalment artesanal i de màxima qualitat. Una mostra n'és el fet que el president Lluís Companys, abans de ser afusellat per l'exèrcit franquista el 1940, va demanar com a última voluntat un tros de xocolata (a la pedra) d'Agramunt, tal com s'explica al llibre de Josep Benet "Exili i mort del president Companys". Les seves germanes, conscients que el farien content, n'hi van portar un bocí.

Però tot i això, va ser a Barcelona on va començar la tradició xocolatera catalana. Inicialment només el gremi dels adroguers (comerciants de productes d’ultramar) podien vendre xocolata i portar-la pel territori català. Amb el temps també el gremi dels moliners de xocolata en va arribar a comercialitzar. Ambdós gremis sempre van estar enfrontats a causa de la comercialització de la xocolata, amb baralles i acusacions sobre l’adulteració i la qualitat del producte.

Tal era el negoci que per pertànyer a un d’aquests gremis s’havia de ser pur, una puresa que consistia en  estar lliure de llinatge jueu, morisc, convers o qualsevol altre ètnia o creença dins les quatre generacions anteriors. Les dones, grans amants d ela xocolata, quedaven excloses directament per la seva condició.

L’olor de xocolata perfumava els carrers del districte de Ciutat Vella, doncs al XIX hi havia constància d’una vintena de molins per aquells carres. Avui dia només queda, a les història de la ciutat, el coneixement de molinets als carrers  Portaferrissa, Hospital, Call, Montcada, Escudellers,...

Podem trobar-ne avui les restes d’algun tresor amagat, com és el cas de la fàbrica que ha acabat acollint Chök, la cuina de la xocolata, on encara es conserven els sostres i mobles modernistes i un torrador de cafè de l’època.

Els molins van ser un pas molt important en la difusió de la xocolata, que va anar agafant embranzida fins a situar-se com a una de les activitats febrils de la ciutat. D’aquest període n’ha quedat molta història, i fins i tot edificacions molt conegudes de Barcelona que estan vinculades a la xocolata.

On avui dia trobem la Casa Fuster (al inici del Passeig de Gràcia),  va estar funcionant la fàbrica de Xocolates Juncosa, fundada al 1835. Juncosa i Ametller, es van convertir en el buc insígnia de xocolata a Barcelona, juntament amb Casa Artigues, del Carrer del Carme, i la Casa Boix, del carrer de l’Hospital. Que van arribar a ser xocolateries centenàries a l’època de la Guerra Civil.

Així doncs la Casa Amatller, una de les joies precursores del modernisme, també al Passeig de Gràcia,  té una vinculació molt estreta amb la xocolata ja que, tot i que l’obrador era al carrer Manresa i posteriorment la guerra el va fer traslladar a Agramunt, l’edifici de la família desvetlla la seva passió per la xocolata (columnes que recorden tabletes, instrumental i ous de pasqua, utensilis, xicres on servir la xocolata,etc.)

Cap al 1937, aquestes industries xocolateres, amb gran presència dins la societat, es van posicionar en el conflicte que es vivia amb la península fins al punt que Xocolates Juncosa, a través de la seva publicitat, apel·lava a idees que us sonaran moltíssim: un país, una història i un idioma centrats en Catalunya i el català. 

Alguns de vosaltres potser recordareu un àlbum de cromos de la Història de Catalunya promogut per aquesta mateixa marca, que podreu veure per internet, tot un símbol català.

A la Barcelona bombardejada del 1938 es feia cafè amb llavors de garrofa, i es fumaven cigarrets de fulles de plataners de la ciutat. En aquest període de gana, por i fred, es va generalitzar el consum de garrofes, que van arribar a substituir la xocolata (amb un gust aproximat). Tot i la guerra. les xocolateries no van morir i el món de la xocolata es va veure revifat amb l’evolució de les Mones de Pasqua cap a la xocolata, com us explicava en el post de les mones per Setmana Santa.

És impossible separar el cacau de la història de la ciutat de Barcelona doncs, com diu la historiadora Maria Antònia Martí Escayol, “un repàs a la historia d’aquest producte és molt més que la història d’un dolç. És també història de la cultura, de l’art, de la tecnologia i, en definitiva, de tot un país”.

Precisament del seu llibre “El plaer de la xocolata. La història i la cultura de la xocolata a Catalunya”, la millor obra que ha descrit i recopilat la nostra tradició xocolatera, juntament amb el Museu de la Xocolata, la Viquipèdia i el blog Gastronosfera, és d’on he tret les fonts per aquest post.

Coneixes el Museu de la Xocolata?

A Barcelona podeu trobar El Museu de la Xocolata, ubicat en un edifici històric que, al segle XVIII, va tenir una relació important amb la xocolata.  Si us agrada la xocolata podreu gaudir de curiositats, història i moltes activitats i tallers relacionats amb la xocolata.

Nou premi i el mos de l'últim guanyador!

Avui descobrim el guanyador/a del mes de novembre del  Concurs#2: Un comentari, per un mos deliciós a CHIARS!

I també tenim les imatges de deliciós mos a Somewhere Cafe, de la mà del guanyador d'octubre Pau i els seus companys de Appart810.com! 

Vull agrair immensament els comentaris de tots vosaltres. Ben aviat tindrem més premis i concursos deliciosos.

Dit això, la guanyadora del concurs és: Judit SG!! T'emportes un val de 12€ per degustar a Chiars!!

La Judit ha guanyar amb el seu comentari del 25 de novembre, on us preguntava com us agrada la xocolata: La xocolata? Calenta i desfeta per mi la millor! Molt bon descobriment el CHÖK, gràcies!! ;-)

Recordar a la Judit que té fins dijous 4 a les 24:00h per contactar amb mi a lacafeteradesantcugat@gmail.com, o a través de les xarxes. Si no donés senyals de vida, extrauré un altre guanyador/a, i així successivament. Però, quin devorador no donaria senyals de vida amb aquest premi??  

L’enhorabona pel premi! I la resta no patiu que ens esperen sorpreses i dolces així que no deixeu de participar a La Cafetera! M'encanten els vostres comentaris!

Ens quedem a les imatges del Pau, de Appart810, i el seu esmorzar al Somewhere Cafe. Quina delicia! Gràcies per compartir-ho amb nosaltres!


Xerrant amb devoradors de delícies: Xavier Barriga (Turris)

Fotografia cedida per Xavier Barriga

Fotografia cedida per Xavier Barriga

D’en Xavier Barriga en podem trobar moltes coses a Internet, els seus orígens com a forner, la seva experiència, els seus projectes, Turris i els seus pans, els llibres, els tallers, etc. fruit del interès que desperta aquest mestre forner i tot el que l’envolta. Avui a “Xerrant amb devoradors de delícies” us en faig un resum i intentem saber-ne una mica més.

Segons he pogut esbrinar en Xavier Barriga forma part de la quarta generació d’una família de forners, amb seu a Badalona. Amb la “farina a la sang”, com ha apuntat ell mateix en algunes entrevistes, es va iniciar al negoci familiar amb catorze anys, combinant els estudis amb les seves primeres masses. 

D’aquella època en valora moltíssim els coneixements de base que va aprendre del seu pare; tant en l’art del pa, amb la formació de les seves primeres barres i el marcat dels primers panets de Viena;  com a nivell personal, amb valors com la constància, el treball i el respecte.

Any els anys, les creixents inquietuds d’aquest forner jove, amb ànsies de formació i de conèixer altres maneres d’entendre la professió, fan que amb 23 anys decideix tancar el negoci familiar i marxar a l’estranger per treballar i formar-se en la matèria. Així, durant un temps, va alternar treball i formació a França, ItàliaPortugal i Dinamarca, a la recerca d’absorbir cultures i coneixement.

Després de 6 anys ja treballava com a assessor tècnic en una coneguda firma de forns italiana, a més de formar part del departament d’investigació i desenvolupament d’una de les farineres més importants del país. Amb poc més de 30 anys va decidir impulsar Atecpan, de la que n’és gerent, una empresa que es dedica a l’assessorament de panificadores i, al 2008, amb 38 anys, va obrir els forns Turris a Barcelona, uns forns que duen el sobrenom familiar del forn que tenien els seus pares, un homenatge a ells i al seu dur treball durant tants anys.

Els seus inicis, i les posades en marxa de càmeres de fermentació controlada durant més de 10 anys, han estat la seva escola, una formació perpetuada en el temps, doncs encara no ha deixat mai de formar-se. Aquest coneixement viu l’arrodoneix  amb una altra de les vessants que l’omplen, l’ensenyament i la difusió, seguint el lema que va aprendre d’un dels seus primers professors, Salvador Barber, “El que sàpigues, explica-ho.”

D’aquí els articles i col·laboracions en mitjans de comunicació, els nombrosos tallers i cursos, tant per professionals com per consumidors, i els diversos llibres publicats: Panadería artesana. Tecnología y producción (2003) de Montagud, Pan ( 2009), La caja de magdalenas (2010), Recetas caseras con pan de ayer (2011), La caja de galletas (2012),  Bollería, Brioixeria i Pà (2013) i la seva darrera novetat Coques (2014), tots ells de  Grijalbo Ilustrados.

Amb Turris, en Xavier reivindica cada dia la fermentació lenta i el repòs, conservant el bon pa que s’ha fet tota la vida a Catalunya, cruixent i amb sabor.  Manté l’objectiu del seu pare, fer un pa bo sent respectuós amb l’ofici i amb els altres.

He pogut desgranar la seva trajectòria fent recerca, però avui m'assec a xerrar amb ell per parlar del que pensa, el que el mou, del que realment li agrada a aquest devorador de delícies, panarra fins a  la medul·la. Estic segura que descobrireu moltes coses d'ell, a part del que si cou als seus obradors. Comencem? 

Xavier, vas marxar a l’estranger (França , Itàlia,  Portugal i Dinamarca) per formar-te  i conèixer altres maneres d’entendre la professió. Pel teu tarannà estic convençuda que continues en contacte amb les maneres de fer d’aquestes regions i d’altres on existeix la cultura del pa. On diries que hi ha més cultura del pa?

Del que he viatjat, on he vist més cultura del pa, potser perquè també és on més he estat, és a França, si parlem del pa típic llatí. A Dinamarca vaig tenir la sort d’estar dos setmanes llargues en uns laboratoris d’una farinera i em va agradar, també tenen força cultura amb els pans nòrdics. I a Alemanya també, en quant a varietat potser diria que Alemanya és la que en té més.

 (Desconec, com molts dels consumidors, perquè hi ha més cultura a fora, aquí el costat, i tiro de la corda per saber-ne més. En Xavier m’ho explica, és quelcom que el toca molt i em parla del que tenen i del perquè som on som.) Llegir més...

Chök, la cuina de la xocolata

Hi havia una vegada, a la Barcelona modernista del 1850, en un dels carrers amb més ànima de la ciutat, una fàbrica amb aromes de cafè i perfum de xocolata.

A l’entrada unes portes de vitralls florals donaven la benvinguda, i un sostre de fusta modernista cobria l’espai, envoltat de lleixes i estants de delícies acollides per uns mobles igualment treballats.

En aquells temps, la xocolata, el sucre i el cafè, arribava a la ciutat des de les colònies i, en aquella fàbrica llaminera, es transformava en bombons, tabletes i llaminadures, per apaivagar la golafreria de la societat barcelonina més fina. 

El fundador Jaume Garriga, mestre de l’art del torrat, juntament amb Bernabé, que havia treballat a la fàbrica de xocolata casa Juncosa, van convertir el nº 3 del Carrer del Carme en un lloc de visita obligada també pels intel·lectuals de l’època que, amb els anys, entre tertúlies, cafès, galetes britàniques, bombons afrancesats i gran varietat de tes, van fer esdevenir l’establiment patrimoni de la ciutat. 

És per això que, quan va ser l’hora de donar pas a un altre negoci, els seus propietaris només en concebien un que pogués perpetuar els seus mateixos principis , combinant xocolata, modernisme i qualitat. 

Chök, the chocolate kitchen

C/ del Carme 3,  Barcelona.

De dl. a dg. de 9:30 a 20:30

www.chokbarcelona.com

 

I amb aquest anhel es van mantenir, fins que va sorgir un interessant projecte xocolater, tan captivador com ideal, per traspassar el seu llegat.

Fa un any i mig, en Fernando Madrid i la Debora Coimbra, tot i tenir les seves feines, van decidir engegar un projecte gastronòmic on tot girava al voltant de la xocolata, a arrel de la seva passió per aquest  ingredient. Amb Chök, the chocolate kitchen, la seva idea era crear un espai amb una cuina casolana al centre, oberta a tothom, on fer de la xocolata l’element principal de les seves receptes, tan dolces com salades. A la recerca d’un local on obrir les seves portes, el destí els va portar fins a aquest torrador de cafè a tocar de Les Rambles i, orgullosos de poder agafar el relleu d’un establiment tan emblemàtic com el Cafès Garriga, hi van instal·lar la seva cuina.

L’espai va ser reformat amb un disseny cool, lluminós, minimalista i molt cuidat, amb la finalitat de enaltir els bellíssims elements modernistes, elegantment conservats, un mostrador de plaers irresistibles i el nucli del projecte, aquesta cuina Chök. Adequar-se a un espai predeterminat va suposar que la cuina s’hagués de desplaçar més cap al fons del que haguessin volgut, però segueix oberta, a l’abast dels clients, i permet fer-hi cursos i engrescar a tothom a l’experiència de viure la xocolata com un component més dins la gastronomia global. Entre mostrador i cuina, un racó amb taula i tamborets per fer alguna degustació, un cafè i admirar aquest conjunt d’història i modernitat.

El que us estic explicant com un conte tenim la sort que sigui una realitat, i vaig anar fins a Chök per gaudir-ne. Mostra de la filosofia Chök n’és el sorprenent llibre de receptes que han editat Chocolate Gourmet (Reinventando lo dulce y lo salado), on podem trobar-hi des del pastís de xocolata fins a la recepta d’arròs ràpid amb all i xocolata, passant pels bombons de llima o el marmitako de bonítol amb xocolata negra...i la possibilitat de trobar un 30% de productes de caire “salat “ combinats amb xocolata als  seus estants. Pasta, cervesa, patates fregides o pa elaborats amb xocolata; i olis i vins especialment indicats per maridar amb xocolata, són algunes de les propostes que podeu trobar en aquest temple de la............... (xocolata, sí senyor).

De la seva vessant dolça destaquen com a emblema els Chök, en línia amb la simpàtica “ö” del seu nom, que bé podria representar els amants de la xocolata que es bocabaden davant del seu aparador, unes fileres d’acolorides rosquilles, exposades a la capçalera, sobre el mostrador.

Aquestes rosquilles, s’assemblen als donuts d’origen holandès que van arribar a NY a finals de XIX però amb una massa molt més neutra, amb menys greixos, i quasi sense sucre, que busquen ressaltar el sabor de la xocolata. Els Chöks estan banyats amb xocolata blanca o negra i guarnits amb fruits secs i fruites liofilitzades, amb més de 30 combinacions sorprenentment sanes, lleugeres i gustoses.

El repertori dolç no té límits, amb cronuts creatius (com el de gorgonzola i gerds), berlinas amb gran assortiment d’acabats,  chökanias (catanies revestides amb crema catalana), cupcakes, bombons, xurros, xocolates en tableta de tota classe, a la tassa 100% natural, les Piruchök (piruleta de dues galetes farcides de xocolata, deliciosament revestides), galetes de civada, vainilla i cacao, núvols amb xocolata, ...

Especial menció per les seves trufes, d’una xocolata belga intensa i textura sublim. A Chök s’hi troben fins a 20 tipus de trufes, tradicionals i innovadores, com les de oli i sal, canyella, coco, chili, iogurt amb gerds, tiramisú...Les he tastat i ja crec que necessito torna-hi, són realment bones, i els que us agraden les trufes ho sabreu reconèixer al tastar-les.

Al sortir de Chök i agafar el ferrocarril de tornada, la sensació era d’haver fet una gran descoberta. Sabeu que visito força locals, acollidors, moderns, antics, moderns...però certament feia temps que no sortia tan sorpresa d’un d’ells. La visita a Chök va ser una petita experiència xocolatera embolcallada d’història, modernisme i nous conceptes gastronòmics.

Sé que no han tocat sostre, amb noves propostes de cursos a partir de gener, més delícies i el desig de oferir una major oferta per celíacs, ara limitats a la seva xocolata desfeta.

No ho dubtis, si vas a Barcelona gaudeix de l’experiència Chök.


I tu? Ets un amant de la xocolata? Com t’agrada degustar-la?

Deixa el teu comentari i participa al concurs d’aquest mes per un mos deliciós a Chiars!

Farceix amb mi aquest novembre, ens quedarà deliciós!

Chiars, aquest novembre, la recompensa als vostres comentaris!

Chiars, aquest novembre, la recompensa als vostres comentaris!

El mes passat vaig començar una iniciativa per conèixer més coses sobre els devoradors de delícies que formeu part d’aquest petit oasis, en el que junts fugim de la rutina per gaudir de tastos deliciosos. Junts revivim històries, passegem per establiments  a vessar de plaers i, més recentment, xerrem amb altres devoradors de delícies com en Jaume Sàbat o, fins i tot aquesta setmana, ho farem amb en Xavier Barriga.

Vaig idear una estratègia per motivar-vos a parlar-me dels vostres gustos i descobrir que us interessa, amb la finalitat d’incorporar els vostres gustos al nostre oasis. La maniobra va consistir en canviar un comentari vostre per una butlleta al primer concurs que llançava com a La Cafetera, el premi del qual era un val per degustar delícies, que els companys de Appart810 van aconseguir, i del que aviat tindrem un feedback.

Algú pot pensar que és una manera, subtil o no, de fer passar gent per la web però, per mi i el meu modest i dolç espai, ha estat i és molt més que això.

El mes passat, com cada mes, vaig fer un pastís amb tots els continguts que havia preparat per vosaltres. Portava farina Sàbat, ous batuts de tallers amb una cata de cafè molt enriquidora, sucre  barceloní amb Cornelia and Co, una mica de taronja al estil Paul&Pippa i les seves galetes, i un pessic de canyella i tradició, amb els panellets tricentenaris.  Però el mes va resultar diferent perquè, a l’hora de decorar-lo, no estava sola, hi éreu vosaltres amb els vostres comentaris.

La xocolata negra la va posar l’Anna,  que em deia que li agrada tot el que en porti, la vaig desfer amb la passió d’una altra Anna, Coderch, a la que li fa patxoca la cuina, les coses dolces i fer descobertes per Sant Cugat, la vaig estendre per sobre el pastís amb la Maite que comparteix aficions i, a més, té traça fent collage deliciosos que ha compartit al Facebook amb nosaltres.

Per acompanyar-lo vaig preparar unes boletes de cafè amb en Pau, al que li agraden els locals on gaudir del bon cafè mentre fa reunions, i hi vaig empolsinar cacau per sobre amb la Marta Galeteria que gaudeix amb els tallers i la cuina dolça.

Vaig tallar-ne un trosset per veure com havia quedat i tres comentaris més m’esperaven per degustar-lo, el de la Gala Díaz i la seva reflexió preciosa sobre les galetes i la tradició, el de l’Herminia que em diu com d’artistes són les noies d’Alice Cake, i l’Elna que va gaudir amb la primera entrevista que he fet mai, i em va fer molt contenta saber-ho.

De premi només n’hi va haver un, però ja podeu comptar que cada comentari vostre va fer que el pastís d’octubre, el nostre oasis de delícies, sortís millor.

I aquest novembre jo continuo amb les mans a la massa, parlant-vos de macarons, de cookies, dels meus amics de Chiars, i tinc moltes més sorpreses per compartir! La Rosa ja m’està ajudant a farcir aquest novembre amb els seus comentaris!

I aquest mes el teu comentari també té una recompensa deliciosa perquè el premi és un val de 12€ per degustar qualsevol de les delícies de Chiars! Cuinem?

Més info a Participar a La Cafetera té una deliciosa recompensa!

Un dolç despertar de dissabte a Chiars

Fa un any us parlava de Chiars com un dels meus descobriments, per fer-li lloc a la llista de cafeteries i degustacions dels devoradors de delícies santcugatencs/ques. Al post Chiars, a l’estil més deliciós i proper presentava l’envoltori d’aquest racó antic i modern alhora,  i l’Óscar i en Vicenç, els mestres de cerimònia ideals per qualsevol esmorzar, berenar o mos que es presenti.

I avui hi torno, passant del contenidor al contingut, perquè aquest espai és com aquella bosseta de llaminadures que et donen quan ets nen i hi ha un aniversari. Una bosseta per mirar amb delit, amb un interior a vessar de petites llepolies variades que ens morim de ganes de tastar. 

Chiars és aquesta bosseta i, en paral·lel al símil de les llaminadures, el seu mostrador i prestatges ens ofereixen delícies variades, saludables i de qualitat.

És dissabte al matí, i la plaça Pere San bull de paradetes. A Chiars ja fa estona que ha començat l’activitat i tot és a punt per atendre la clientela. En Vicenç i companyia semblen ben desperts i una salutació enèrgica i espontània floreix a cada obrir de porta.

Entro i ressegueixo el mostrador de plaers dolços, què esmorzaré? Hi trobo ensaïmades, donuts, magdalenes normals, de iogurt amb fruits vermells, de xocolata, croissants de mantega, amb i sense xocolata, un bon assortiment de brioxeria Turris del dia... Venia decidia pel gustós croissant de mantega però arribo al pastís de pastanaga artesà del Vicenç i hi caic de quatre grapes.

Sec en una de les taules, al costat d’una de les coquetes finestres que tan m’agraden. Per acompanyar-lo m’he decantat pel cafè amb llet, un cafè 100% aràbic que pots combinar amb llet desnatada, de soja, de civada...Encara fumeja mentre enfonso la cullereta al pastís, finíssim. Mentre el degusto, aquesta cantonada de Sant Cugat és un degoteig de gent que ve a comprar pa, doncs s’hi pot trobar una selecció del pa Turris del dia. Hi trobareu el pagès de mig, pa de motllo normal i de viena, xusco normal i de cereals, baguette clàssica, barra integral, la Turris, plumcakes...no hi ha tot l’assortiment que podeu trobar a la botiga Turris però, com li diu en Vicenç a una de les clientes, si voleu alguna altra varietat Turris us la poden portar i fins i tot els hi podeu fer encàrrecs.

Al meu costat algú inicia la temporada de xurros, aquest matí ja és fresc i una bona xocolata ja no està de més. Els protagonistes són de la Xurreria Sant Cugat, uns xurros escollits per la qualitat que empara aquesta famosa xurreria, a la que també s’hi poden trobar productes sense gluten. Segur que si els vols degustar a Chiars, només els hi has de dir.

Remeno el cafè amb llet, i m’adono que fins i tot la gent de Feliu Grifuls, també a la plaça Pere San, ve a tastar els seus deliciosos embotits guarnint els entrepans del mostrador, també fets amb pa Turris. Ara entren les de la botiga del costat, una veïna amb la filla...la gent es coneix i l’ambient és d’allò més agradable.

Amb la panxa contenta, arribar l’hora de marxar, amb la sensació d’un dolç despertar de dissabte. Ja cap a la porta els ulls se m’encallen a la filera de melmelades artesanes de Cal Casal (Alt Urgell) de maduixa, de taronja amarga,... la de peres ha d’estar...i al baixar la mirada caic sobre les galetes de Chiars, les triomfadores dels berenars infantils, no me’n puc estar i me’n emporto unes per acompanyar el cafè de la tarda.

M’acomiado, no sense abans guinyar l’ullet a la resta de delícies salades que també podeu degustar en aquest establiment, què me’n dieu d’un vermut Miró, acompanyat de productes Espinaler i unes patates artesanes (Duna) d’Igualada?

Començo a baixar el Carrer Major pensant en la meva propera visita, sens dubte per venir-hi a buscar aquells torrons tan bons que porten de L’Espluga de Francolí, enguany també amb opció sense gluten.

Al fons ja veig aquelles parets de pedra tan boniques, que tots coneixem, sota el pàl·lid sol de tardor.

Chiars i monestir, una combinació magistral a punt per ser devorada.

Coneixes Chiars? Què és el que més t’agrada d’ells?

Recorda que, aquest mes, el teu comentari al bloc de La Cafetera té recompensa en forma d’un mos deliciós a Chiars! "Un comentari per un mos deliciós" Participa-hi! Digues la teva!

La recepta de les cookies de xocolata originals

Fa uns mesos us parlava de la història d’aquesta gran galeta, i de com s’ha arribat a fer tan famosa, al post  La cookie i la famosa Toll House Crunch. Ja aleshores vaig veure que la recepta era força senzilla, a l’abast dels meus curts coneixements culinaris, i aquest cap de setmana em vaig posar mans a la feina per veure si me’n sortia . He de dir que sóc molt fan de les cookies, sobretot de les de l’Starbucks i el Central Cafè, aquelles grosses que queden un pel tovetes de dins i que la xocolata es desfà a la boca, mmm!

Amb aquesta idea vaig buscar una recepta que no només representes una galeta de mantega amb gotetes de xocolata sinó que emules aquelles Toll House Crunch Cookies que havia ideat la Ruth Wakefield a la dècada dels 30.

El resultat ha estat fabulós, una de les receptes més senzilla i gratificant que he fet fins ara doncs, amb pocs coneixements i sense haver d’encendre el foc,  s’aconsegueixen unes galetes realment delicioses. De debò!

Per això us animo fermament a provar de fer-les. No us trauran més de mitja horeta i, de lo bé que us sortiran, quedareu contents per dies i amb la panxa contenta.

Com us deia també m’ha semblat ideal per fer amb la canalla, ja que ells ens poden ajudar a pesar tots els ingredients i després només es tracta de ajuntar-los en un bol, remenar amb les mans, fer pilotetes i aixafar-les!

Som-hi, que ja sento com alguns poseu els forns a escalfar!!

Ingredients:

100 gr. de mantega sense sal (pomada, o normal si la treballem amb calor)

220 gr. de farina per rebosteria

90 gr. de sucre integral

45 gr. de sucre normal

1 cullereta de cafè de llevat pols

1 ou batut

1 cullereta de cafè d'essència de vainilla, canyella o pela de llimona, al gust.

150 gr. de perles de xocolata

Preparació:

Pesem tots els ingredients. Posem dins al bol la farina, els sucres, el llevat, la vainilla (o canyella o llimona) i remenem.

Hi afegim la mantega, quasi desfeta amb les mans. Podeu fer servir la mantega normal, donar-li un toc de calor al microones i treballar-la amb les mans (no ha d’estar freda perquè al barrejar-se amb la farina i el sucre no faci grumolls). Remenem fins que la farina i els sucres sembli que tornin a quedar solts, i no veiem rastre de la mantega.

Afegim l’ou i remenem. Quan afegim l’ou, la massa de les galetes queda de seguida ben lligada. És una massa molt neta perquè es desenganxa del bol i de les mans sense problemes.

Un cop tenim la massa dins el bol, anem afegint tongades de gotetes de xocolata i amassant, repetint el procés fins que ens sembli que n’hi han proutes. 

No patiu si algunes cauen, les podrem posar a la galeta més endavant.

Fem amb la massa un rul·lo d’uns tres dits de diàmetre, l’emboliquem amb paper film i el deixem reposar a la nevera 20 minuts. Mentrestant posem el forn a escalfar a 200ºC  de dalt i de baix.

Passat aquest temps li traiem el paper film a la massa i, amb un ganivet de cuina o tallador de plàstic, anem fent rodanxes de 0,5 cm. 

Si heu posat moltes gotetes de xocolata va bé el tallador de plàstic perquè no ens tallarà les gotetes només les espitxarà cap al costat que els hi toqui.

Es igual com quedi la rodanxa, només ens servirà per fer les galetes de la mateixa mida. A la rodanxa li podem afegir alguna goteta de xocolata, si veiem que no li han tocat gaires, la fem una piloteta i la xafem. 

Les anem posant en una safata de forn, sobre paper de forn, i les separem tres dits les unes de les altres, ja que tendeixen a créixer una mica.

Les posem al forn uns 15 min aprox. El forn és el truc, jo vaig fer dues petites fornades per trobar-li aquest punt de tou que us deia. No heu d’esperar a que les galetes agafin color, la massa ja és quasi del color que han de tenir cuites.

Un cop hagin crescut els primers 10 min ja podeu obrir el forn i veure si la massa per fora sembla dura. Si sembla dura ja les podem treure, aconseguirem aquest interior un pel tou. Si deixem que agafin color, que es torrin una mica, (cosa que un cop crescudes passa de seguida) també estaran bones però quedarà una galeta de tipus més cruixent, com les típiques galetes de mantega.

Es triga tan poc a fer-les que podeu fer la prova amb les primeres 4 galetes i, a continuació, fornejar la resta per trobar el punt amb el vostre forn.

El macaron, el dolç d’una nena als aparadors de l’Upper East Side

Recordo estar davant l’aparador de la famosa pastisseria francesa Ladurée, al 864 de Madison Ave, a Nova York. El desplegament de colors pastel i aquells pastissets arrodonits, fins, llaminers...arrenglerats en un mosaic perfecte, em tenien hipnotitzada.  La botiga vestia de tot el luxe, tradició i detalls que una de les pastisseries més famoses del món mereix.

El protagonista no era un altre que el macaron, una petita peça de rebosteria que, actualment, simbolitza per Paris el mateix que la xocolata pels suïssos. Aquesta delícia “joia”, a vessar de possibles sabors, és una de les delicadeses més fotografiades i admirades del món, havent-se convertit en un autèntic fenomen de la societat parisenca, una manifestació que s’ha extrapolat a les ciutats i carrers més chic i famosos de ciutats de renom.

Mentre em passejo pel record d’aquell aparador em miro les meves perfectes i flamants adquisicions, aquest cop més a prop de casa. Vuit pastissets rodons, cruixents per fora, tous per dintre, alegres, magnètics... aromatitzats amb vainilla, cafè, festucs, avellanes, maduixes, roses, canyella, safrà, llimona, sacher...Salto d’un a l’altre, amb el polze i l’índex formant tenalles, quin trio com a primer per ser devorat?

Diuen els francesos que ja se’n cuinaven en un monestir prop de la ciutat de Cormery, cap a l'any 791 però es creu que, en realitat, la recepta prové d'Itàlia.

Com va acabar a França és fruit d’una  història de pel·lícula sobre el matrimoni concertat entre Catalina de Medicis, noble italiana, i Enric II de França.  

Pel que he pogut esbrinar, Catalina era una nena de catorze anys menuda i prima, sense trets delicats però d’ulls profunds i vistosos. Me l’imagino al 1533, quan la van casar i va haver de marxar a la cort francesa, enduent-se tots els seus vestits, alguna nina, donzelles i un dels chefs pastissers que li devia fer els deliciosos macarons, entre altres plats de tradició italiana. Els vestits i els dolços havien de ser el tresor de Catalina, aquella part de casa seva que volia que l’acompanyés en el tràngol que suposava aleshores un casament, una nova pàtria, una nova vida que, en es seu cas, va resultar molt i molt complicada. Que poc s’imaginaven, aquella nena i el seu pastisser, que la recepta que s’enduien amb ells des d’Itàlia es convertiria en una de les delícies més exclusives de França i part del món.  

El macaron va ser el company de viatge de Catalina en tota la seva convulsa història i, en tots aquells anys, ho va ser amb una recepta molt simple composta només per una combinació de ametlles, clares d’ou i sucre. Va perdurar a la cort francesa molt més que ella i, molts anys després, al 1900, Pierre Desfontaines, pastisser de la casa Ladurée, va decidir afegir a la recepta el reblert que l’ha convertit en el pastisset obra d’art que és avui dia, encara fervent insígnia d’aquesta pastisseria.

Ja m’he decidit. El de maduixa i roses és l’escollit. Us deixo, doncs el meu moment macaron em reclama...

I tu, els has tastat? Per quin et decantaries?