Cronuts, ha arribat l’hora de tastar-los!

En els últims mesos he sentit ha parlar molt d’aquest híbrid entre croissant i donut anomenat Cronut. Era d’esperar que ha EEUU triomfes entre les masses, però que la majoria de pastissers d’aquí s’estiguin preparant per elaborar-ne és digne d’esment. A Sant Cugat ja els he pogut veure al Sant Gloria, al Serrajòrdia i a Les Petits Fourniers, així que, aquesta setmana a La Cafetera, abordem el Cronut!

Aquest producte de rebosteria americà va néixer el 10 de maig de 2013 a Manhattan, amb uns bons pulmons, trepitxant fort, fent us de l’exitós refrany “arribar i moldre”. En pocs mesos va aconseguir que les famoses cues per comprar cupcakes a Magnolia Bakery (401 Bleecker St) es canviessin de carrer per comprar Cronuts (189 de la calle Spring) i com a curiositat trobem que , segons la revista TIME, és el 6è dels considerats 25 millors invents del 2013.

El seu creador és el chef francès Dominique Ansel, propietari d’una pastisseria amb el mateix nom al Soho que, amb l’esperança de crear un dolç d’èxit, va llençar Cronut com a marca registrada a nivell internacional, fent que la resta d’imitacions sempre derivin d’ell, sense ser l’autèntic. Des del seu boom ha intentat frenar-ne la massificació produint només 200 uniats al dia, a 5$ i venent-ne com a màxim dos unitats a cada client però la oferta és tal que en menys d’una hora no en queden i cada matí se’n poden trobar subhastats per internet amb preus de fins a 60$. 

I què dir d’aquest fenomen fora de Manhanttan? El nom de “cronut”, encara que registrat per Dominique s’ha vist utilitzat per una expansió de moda arreu del món que bateja els híbrid de milers de pastissers.

La massa que s’utilitza és semblant a la del croissant, laminada, bastant laboriosa per les estones d’amasat i repòs, i finalitzada amb un fregit i diferents condiments o reblerts (sucres, cremes, glacejats, etc).

És difícil de dir qui va començar a comercialitzar-ne alguna versió a Barcelona, és parla d’un pastisser de Sant Celoni que amb el projecte Cronuts BCN fins i tot ha aparegut en alguna publicació novaiorquesa. A Sant Cugat, ens va arribar de la mà de la firma Santa Gloria, croissants rodons elaborats amb mantega Cadí i fregits amb oli de gira-sol, a  2 i 2,5€.

Com veieu s’estenen com bolets i la curiositat de la gent els avala, ja que fins i tot  s’omplen llistes d’espera pels cursos de “cronut” de l’Escola de Pastisseria de Barcelona.

Està clar que els forns i pastisseries no es poden desvincular d’aquest fenomen  i estic convençuda que veurem aflorar les diferents versions de “cronut” de les millors pastisseries de casa nostra.

No es sap si la moda durarà molt, no és la pasta més saludable, però mentre aquesta setmana en tastaré uns exemplars i us ho explico!

De l’home de gingebre a les galetes amb missatge

b2ce5283f6bcd0875f27ac108d29c4ed.jpg

Aquest any, fent gal·la del meu esperit amorós he decidit dedicar la setmana a Sant Valentí. Sobre aquesta celebració hi ha tants devoradors defensor com detractors però, el que no te discussió és que el món dolç viu aquesta celebració molt intensament. Tots els forns i pastisseries s’arremanguen  per vestir els aparadors amb les seves dolces propostes i, no ens enganyem, pros i contres a part, és una bona setmana per devorar delícies, i de les bones!

Com a delícia destacada de la setmana, trobem les galetes decorades emprades per tots els forns i pastisseries de Sant Cugat per representar motius amorosos. 

En l’actualitat aquest format es fa servir per tot tipus de celebracions però en els seus orígens únicament es guarnien amb temàtiques nadalenques o bíbliques. Trobem el seu origen a Suiza i Alemanya. Els suïssos, al segle XIV ja elaboraven les anomenades galetes springerle amb escenes bíbliques i nadalenques. Els alemanys, a l’època medieval ja feien servir el lebkuchen (pa de gingebre) per fer formes i decorar-les amb sucre.

Si parlem de galetes decorades tots recordareu el mític home de gingebre protagonista de pel·lícules com Toy Story. Què poc ens imaginem que sorgís al 1570 com a obsequi de la reina Isabel II als seus visitants il·lustres, decorada amb daurats com a rèplica seva. Més endavant, la història de Hansel i Gretel (1812) va inspirar les felicitacions nadalenques amb galetes de gingebre i es van crear infinitat de formes i motlles per crear-les.

Actualment les podem trobar decorades amb glassa o amb fondant i amb estris que ens permeten dibuixar fins l’últim detall. Les galetes decorades s’han convertit en uns dels cursos estrella de les botigues de rebosteria americana, a l’abast de nens i grans. Podeu trobar cursos a Alice Cake Shop, Cookie Cake o Embassy Bcn.

I pels que les voleu fer a casa, ja sigui aquesta setmana per declarar el vostre amor, o amb qualsevol altre motiu, aquí us deixo una recepta i algunes de les versions més curioses que he trobat per la xarxa.

Recepta galetes decorades de Cuina per llaminers.

Galetes amoroses.

Galetes decorades.

El Brunch, una combinació de delícies ben avingudes

A Sant Cugat les novetats volen i, si és una qüestió de delícies, jo mateixa les llenço a volar. El Brunch, en estat pur, ha arribat i és hora de descobrir-lo. A molts de vosaltres us sonarà de viatges, però abans d’entrar amb les delícies que el conformen us el presentaré.

D’anar a fer el brunch se’n diu fer un mos entre l’esmorzar i el dinar o, si més no, que ens deixi prou esmorzats i dinats a l’hora. A casa nostre seria pels que els caps de setmana es lleven tard i esmorzen a mig matí, pels que a la mateixa hora ja escullen fer un vermut amb aperitiu, o pels que s’apunten a tot el que es presenta deliciós.

Com acostuma a passar trobem dues versions prou interessants del seu naixement. Per una banda es diu que va aparèixer el segle passat entre la classe alta britànica quant els diumenges, que era el dia de festa del personal de servei, aquests deixaven preparat un bufet ben assortit perquè les famílies poguessin esmorzar i dinar quan volguessin. Per l’altra, es remunta a la Revolució Industrial anglesa, on es feien torns de treball tan llargs que la gent havia de ajuntar àpats i a part portar-se’ls de casa.

El Brunch es va anar consolidant com a tal, és va establir a Estats Units i, tot i que a casa nostra no és una pràctica habitual, a les capitals i, sobretot en el sector hotel i empresa, ja se’n pot trobar força oferta i demanda.

Aquesta combinació de breakfast (esmorzar) o de bring (portar) i lunch (dinar), es sol servir entre les 11 i les 14 i per la seva finalitat dóna cabuda a dolços i salats, amb aliments tant dins de la franja d’esmorzars com de dinars.

De les delícies d’esmorzar en  destaquen els iogurts amb fruites i cereals, les torrades amb confitures , mantegues i formatge fresc i el pancake (tortites). 

A part els brunch solen contar amb pans, pastes i pastissos casolans o fets del dia per tots els gustos com croissants, scoons (panets anglesos), bagels, carrot cake, etc.

Dins dels aliments associats al dinar hi trobem principalment els ous, en diferents varietats, remenats, ferrats o a la Benedictine (escalfats, molts típic a NYC), saltejats amb espàrrecs, bolets, carxofes, pernil...i sovint acompanyats d’embotit i fins i tot bacó o salsitxes.

Existeixen versions més lleugeres amb clares d’ou, espinacs i tomàquets saltejats, alguna peça dolça i iogurt.

I, si la tria d’aliments us sembla variada, el gran llistat de begudes per acompanyar-lo és fruit de totes les possibles combinacions.  Segons els que triem, més delícies d’esmorzar o dinar, s’acompanya amb tot tipus de cafès, tes, infusions i xocolates; sucs de fruita i batuts; i fins i tot vi, cava amb suc de taronja (mimosa) o combinats com el bloody Mary (vodka, suc de tomàtec, espècies, suc de llimona, olives i api).

Fins aquí hauríem conegut tots els productes típics del Brunch, però com passa amb les coses que creen tendència, en surten succedanis que amb una mica de sort troben el seu públic. És el cas del que alguns restaurants i hotels presenten com a Drunch, també provinent de NYC, amb els mateixos ingredients però en horari de 18 a 21 i molta més tirada per les begudes amb alcohol.

De moment a Sant Cugat, ens arribar el Brunch amb un repertori prou ampli per tots els paladars i gustos, i a Somewhere Cafe el podràs anar a tastar. T’animes?

Red Velvet, la Marylin Monroe dels pastissos

Des de que Sant Cugat disposa de locals de delícies amb pastisseria americana, i als seus mostradors s’hi poden veure pastissos i cupcakes d’aquest famós vermell vellutat, que em moria de ganes de tastar-los i fer-ne un article. Després de passar per Embassy Bcn i per Alice Cake Shop, amb un bon cafè i totes les eines de rastreig a l’abast, em vaig disposar a descobrir la seva vida i secrets. Impossible fer-ne un post més curt!

Personalment, posats a triar, sóc més de pastes i coques que de pastisseria americana, sobretot perquè els bescuits tendeixen a ser més densos i compactes per suportar les nombroses capes de farciment, el tornejat i els revestiments, sovint pesants. Tot i així, aquest pastís em va sorprendre en positiu, amb un sabor més que deliciós i una història digne d’una de les icones més rellevants d’EEUU, la Marylin Monroe.    

El Red Velvet, en porció o cupcake, és un pa de pessic vermell intens que en contrast amb la crema de formatge o glacejat blanc esponjós de cobertura, es corona com una de les postres més cridaneres, sense deixar indiferent. L’han titllat des d’ostentós i romàntic, fins a divertit, matusser o vampíric...i en la meva opinió, de les mans de les bones pastisseries, em quedo amb atrevit, provocatiu i sensual, només heu de veure’n les imatges.

I és així com sóc capaç de comparar-ne la cobertura amb el ros platí i pàl·lida pell de la Marylin, el roig bescuit amb els seus llavis i igualar-ne el resultat com a únic i embriagador, que atrau totes les mirades. Comparteixen contrastos extrems i molt marcats, fregant la caricatura, però com va dir la Marylin en una ocasió: "És millor ser absolutament ridícul que absolutament avorrit.”

Sobre el seu origen, hi ha tantes teories i controvèrsia com receptes, sense existir informació contrastada sobre d’on ve, com es fa o per què és vermell. 

Mirant enrere, el que sí es pot afirmar és que aquests tipus de pastissos, inicialment, es consideraven només a l’abast dels rics, doncs els productes per elaborar-los eren caríssims. No va ser fins després de la Revolució Industrial al 1860 que el bicarbonat va ser més fàcil d’aconseguir i es van convertir en postres habituals de la població.

Sobre la procedència del color vermell corria un mite científic, ja desmentit, que assegurava la seva coloració roja per una reacció química entre el bicarbonat de sodi i la xocolata però, si bé el cacau té antocianines (pigmentes vegetals vermells) que reaccionen amb el bicarbonat, la combinació li donaria una tonalitat entre marró i gris molt poc apetible, i en tot cas emmascarada pel color de la xocolata. A la realitat, inicialment es feia servir remolatxa per donar-li suculència i augmentar el color rogenc, posteriorment substituïda per ingents quantitats de colorant vermell.

Sense allunyar-nos de la icona Marylin, quant sent Norma Jeane va canviar la seva imatge i tenyint-se el cabell va començar a triomfar, aquest pastís també va patir una transformació d’aneguet lleig a cigne. La història el vincula amb Nova York, on al 1920 es va convertir en la firma de l’hotel Waldorf- Astoria i, posteriorment, gràcies al descobriment del colorant, va deixar de ser un simple pastís per ser conegut com una icona rebostera de anomenada Red Velvet.

I en aquest punt és on es va generar la controvèrsia, amb el colorant que li havia donat la fama, ja que per variacions que se’n comercialitzessin, amb glacejat de crema de formatge o sense formatge, amb cacao o sense, era indispensable que portés colorant. Un colorant vermell líquid, nucli de nombroses investigacions que apuntaven a no ser el ingredient més saludable per la salut. Lluny d’esvair-se la mala fama d’aquest colorant, actualment, com a la recepta de l’Alma Obregón, trobem recomanacions de colorant amb pasta, on amb menors quantitats aconseguim resultats perfectes.

De la mà amb els seus orígens al Waldorf- Astoria ens arriba una llegenda urbana, també desmentida,  on una dóna que va quedar molt impressionada pel pastís va demanar-ne la recepta i li van passar una factura de $100. En venjança s’explica que ella  la va anar repartint per tot arreu.  La que realment es va allotjar, en una llarga estada a l’hotel, va ser Marylin Monroe, i qui no l’hagués volgut veure per un forat menjant-se un tros del seu pastís estrella? Marylin Monroe menjant Red Velvet...

Avui dia, cada nou forn o pastisseria de Nova York ha de contar amb aquest pastís sense excuses i la seva demanda comença a desbancar el tradicional pastís de formatge o de xocolata negre. Moltes personalitats famoses se’n confessen devoradors, fins al punt que a Nova York ja promouen un concurs per escollir-ne el millor.

A Sant Cugat encara és un desconegut però, llegint la seva història, no et venen ganes de tastar-lo? El trobaràs a Embassy BCN en porció de pastís i a Alice Cake en format cupcake. Unes bones postres a considerar ara que s’acosta el dia dels enamorats.

L’ensaïmada emmascarada, la Reina d’una altra contrada

ens1.jpg

Aquest dissabte, quan vaig anar a esmorzar en un dels forns de Sant Cugat, totes les pastes desfilaven entre tasses i platets, cafès i tallats, entrepans i pastissos. Darrere el mostrador, una delícia em va captivar, amb la seva màscara de sucre glaç i una aparença dolça i melosa. No era la delícia estrella, aquella que tothom demanava, però després de tastar-la crec de veres que ho podria ser.

Aquella deliciosa ensaïmada era la combinació perfecte de vores arrodonides cruixents i plecs tendres, de massa de pa amb aquella finor de mantega, esponjosa, suau com la seda, amb una història difícil d’explicar, i una recepta només a l’abast dels més atrevits.

Amb aquestes característiques no es d’estranyar que, si bé aquesta delícia no és la primera opció en els esmorzar santcugatencs, si ho sigui a altres contrades, llocs amb una tradició de pans i pastissos antiquíssima, remuntant-se al segle XIV. Parlem de l’illa de Mallorca, sens dubte un dels gremis pastissers més antic.

Hi ha qui diu que un general àrab va introduir l’ensaïmada a Mallorca, en la seva conquista.  Al·leguen que deriva de la recepta de la bulema, amb els mateixos ingredients però canviant la mantega de porc per la de llet d’ovella. Altres comparteixen que  l’ensaïmada vingui de la bulema, però apunten a que era un dolç jueu que se li va regalar a Jaume I en la seva conquesta a la illa. Una prova més de que els postres d’avui dia poden ser una herència dels costums i religions dels que històricament, i amb intencions diverses, han passat per aquell terreny.

L’ensaïmada no serà tan demandada com el croissant als nostres forns, però a internet s’hi pot trobar fins i tot webs en nom seu, amb un llarg reguitzell de conjectures i historietes sobre ella. Si el croissant és el nostre Rei, l’ensaïmada és la Reina de Mallorca i és per això que, tot i haver-se escampat per tot arreu, allà l’ensaïmada està reconeguda amb Denominació Específica i posseeix l’etiqueta d’Indicació Geogràfica Protegida.  

Als forns i pastisseries de Sant Cugat, les ensaïmades són més petites, fines i cruixents que les mallorquines, però totes convergeixen en el sabor de la massa, i en quelcom molt important, que pots anar a esmorzar-hi un dissabte i, com jo, menjar-te-la recent feta.

Aquesta setmana, mentre demanis el pa, fes-li un ullet a la delícia emmascarada i deixat caure a la temptació, degustant la Reina d’una altra contrada.

El Bagel, un pa modest de fama mundial

bagel1.jpg

L’altre dia, en un dels forns de Sant Cugat vaig veure que venien bagels i, recordant la meva estada a Nova York, no me’n vaig poder estar de comprar-ne un parell per fer un esmorzar al més pur estil novaiorquès. Davant dels deliciosos bagels, ja només havia de decidir si els combinaria amb dolç o salat, doncs és un agradable acompanyant d’ambdós bàndols. I, mentre ho decidia, que millor que cercar algunes coses d’aquest panet foradat.

El bagel, de la família dels pans, s’elabora tradicionalment amb farina de blat, sal, aigua i llevat, podent-lo trobar amb un toc dolç, amb malta, sucre o mel. La curiositat d’aquesta massa semblant al pa és que un cop amassada, amb la forma de bagel, i deixa reposar 12 hores, es cou en aigua abans de fornejar.

El bagel es troba força extès a casa nostra, tot i que no és ni de bon tros un dels productes més emprat com a consum de pa diari, però a la resta del món, aquest pa rodó i foradat és famosíssim. El seu origen, no és pas als Estats Units, on avui dia és més popular, sinó que apareix cap al 1610 a Cracòvia, Polonia, com a “baigiel” competidor del bublik, un pa prim de farina consumit a la Quaresma. El bagel va arrelar fins a formar part de la dieta nacional polaca. Dels polacs, es va estendre per la comunitat jueva,  va arribar a Londres, i quan els ciutadans europeus i jueus van emigrar a Amèrica del Nord, el bagel va creuar fronteres i es va fer l’amo de la zona .

Els dos estils més coneguts són el bagel de Montreal (fet amb ou i sense sal, cuit amb aigua aromatitzada amb mel, fornejat i amb sèsam per sobre) i el de Nova York ( amb sal i malta, cuit i fornejat tradicionalment). S’acostumen a menjar oberts pel mig, tebis, amb crema de formatge, de salmó, tomàquet o ceba ,i per esmorzar, s’estilen plens d’ou, formatge, pernil o melmelades.

Els vaig obrir pel mig, els vaig escalfar una mica i finalment em vaig decantar per fer-ne un amb mantega i melmelada de maduixa i l’altre amb tomàquet i pernil. Quants records..., amb aquella oloreta, i aquell sabor tan peculiar...El millor, tenir-los tan a prop, al Taller de pa Serrajòrdia.

Per Reis, figuretes, corones i faves!

Tortell.jpg

Avui no podeu faltar a la vostre pastisseria. És un d’aquells diumenges de l’any que totes les pastisseries s’arremanguen les mànigues per despatxar milers i milers de tortells de Reis, aquest dolç de massa de brioix farcida de massapà (ara també de nata, crema o trufa) que precedeix l’arribada dels Reis Mags d’Orient.

A Sant Cugat, forns i pastisseries fa dies que els elaboren i els venen, per aquells que es volen entrenar a trobar la figureta abans del dia assenyalat, devoradors de delícies sens dubte! I a les xarxes socials, pots veure fins i tot vídeos de com els fan, el mateix tortell però amb un toc diferent amb cada mestre, el del Turris, el del Serrajòrdia, Sàbat, Turrull, Crustó…perquè puguis triar la massa, textura, fruites i decoració que més t’agradi.

El tortell de Reis és una tradició molt maca, seguida per grans i petits, que fa que quan tornes de la cavalcada de Reis continuï la màgia fins a mitja nit. Recordeu que heu d’anar a dormir aviat! A casa meva sempre s’ha fet el tortell de Reis, s’ha coronat el rei i s’ha continuat amb el ritual de deixar unes sabates ben netes al costat de la finestra, i aigua i pa pels camells. Encara que siguis gran és important seguir-ho fent, mai se sap el que un si pot trobar  l’endemà!

Però tornant al tortell , un dolç antic com hem vist que ho són tots els nadalencs, amb llarga tradició, no a tot arreu si troba la figureta i la fava, o no a tot arreu volen dir el mateix. En els temps dels romans ja menjaven tortells, decorats amb panses i figues, però només hi ficaven la fava. Li donaven tortells als pobres i al que li tocava la fava les autoritats li donaven un obsequi o li concedien un benefici social o familiar. També córrer la llegenda de que hi ficaven una moneda, repartien el tortell als esclaus i al que li tocava la moneda aconseguia la llibertat.

A altres països com a Suïssa, fan un tortell sense forat, més semblant a un  pa de pagès en forma de corona, i hi amaguen una figura blanca, que també et fa ser coronat. A Grècia l’anomenen Vasilopita, el mengen per  Cap d’any i encara hi posen un amoneda de veritat. El que la troba te un premi, ja sigui de l’empresa on treballa, o fins i tot si li toca a un jugador de futbol li poden arribar a donar una prima. A Estats Units trobem el famós Queen’s Cake, que ve de Luisiana, porta un nen Jesús a dins i el que el troba paga el tortell de la setmana següent. És una tradició que s’allarga fins a Carnestoltes així que van comprant tortells cada setmana fins a Febrer, us imagineu? Es complementa amb el King’s cake que és el que mengen els homes.

Us deixo, que m’he de preparar per la cavalcada! Ja tinc el meu tortell preparat per la tornada i aquell vers que diu:

Si tu la fava has trobat. paga el tortell sens recança, i no perdis l’esperança perquè seràs ser afortunat.

I si et surt la figureta, no et quedarà més remei que ser ésser coronat com rei, d’aquesta festa distreta.

El rodó ECO de Turris, el pa dels pans

Aquesta setmana Turris és el local recomanat per La Cafetera i, aprofitant que m’han obert una botiga a prop de casa, al Mercat de Mirasol, m’hi he acostat per tastar el Rodó ECO!

12.jpg

El rodó ECO forma part de línea de pa ecològic que ha tret Turris i, que ja farà alguns mesos, podeu comprar també en format barra, xusco de kamut i rodó d’espelta.

Els que comprem a Turris ja sabem que ens emportem a casa un pa elaborat amb productes 100% naturals. Un pa que s’ha elaborat a partir de la massa mare, la del Xavier i altres masses, seguint el mètode tradicional de llevat del pa. Al seu mostrador, segons la seva composició, hi trobem pans de diferents sabors, aromes i textures i he descobert que el rodó ECO es posiciona com a un dels més potents en aquests aspectes.

Aquest rodó desprèn una aroma penetrant des de que te’l endus dins la seva bossa de paper, una aroma que persisteix fins que te’l acabes. Té una crosta molt cruixent i per dins un color cru d’allò més suculent. Té una massa amb molts alvèols irregulars que al degustar-la és suau i lleugera. Al tastar-lo el gust és molt intens, amb un toc més àcid que el rodó normal. Pels panarres és aquell pa ideal que et menjaries sol, per gaudir del seu sabor. Amb tomàquet i oli estava... Mireu quina fila fa a les foto!

Un rodó està elaborat amb farina, massa mare natural, sal i agua, sense llevat de panificació, i en aquest cas l’aportació ECO la dóna la utilització d’una farina ecològica de blat semi integral. Així doncs, a part de tenir un pa artesà i amb vida, com els altres rodons, aquest és ecològic perquè la farina emprada així ho certifica.

La farina específica de producció ecològica ens diu que no ha estat tractada químicament, ni manipulada genèticament, això fa que el seu preu sigui més elevat que el de la farina convencional, fet que d’alguna manera acaba repercutint al preu final del rodó. Però, a part de deliciós, què hi pot haver més saludable?

M’agrada menjar sa, m’agrada menjar bo, i el rodó ECO ja és dins de la meva llista de predilectes.

Els polvorons es desvesteixen per Nadal

polvoron4.jpg

Primer van ser les  fines neules, després l’esponjós panettone i, aquesta setmana li toca el torn a la delícia embolicada, la que es desfà a la boca, aquella que es desvesteix quan tots anem de gala.

Per tradició familiar, els polvorons no han estat mai dins les postres nadalenques de casa, tot i que, juntament amb els torrons, són el dolç nadalenc més consumit d’arreu. No podia faltar dins l’apartat de delícies nadalenques de La Cafetera i és per això que, a l’hora de parlar-ne, he hagut d’intimar amb aquest dolç i, de retruc, amb els seus orígens.

N’he trobat al Serrajòrdia, al Turris, a Roura (Turull), al Sàbat, Crustó...de moka, de trufa, d’ametlla, de xocolata i licor i, a més a més, de qualitats i preus molt diferents. Però abans d’acabar amb el meu tastet no podia perdre l’oportunitat d’aconseguir uns exemplars de Estepa, d’on són originaris, i d’Antequera, també amb molta anomenada.

La curiositat? Descobrir que en seu dia, una dona emprenedora d’Estepa va ser-ne la impulsora, quan va aconseguir fer més sec i duradors els seus famosos “mantecados”.  Els va embolicar i va fer que el seu marit transportista els anés venent per tots els mercats per on passava. Avui dia Estepa te fins a 30 fàbriques de polvorons.

Aquests dies he tastat unes quantes d’aquestes delícies de mantega, farina i sucre, i per descomptat ja tinc el meu preferit, artesà i de qualitat suprema. N’agafo un entre els dits, ja amb aquella oloreta característica. Noto el tacte suau del seu embolcall  blanquinós i lleuger. Faig girar les puntes, amb un frec inconfusible, com qui desembolica un regalet, i en la primera mossegada un festí d’ametlla m’envaeix els sentits. Un polvoró trencadís i sedós se’m desfà a la boca. En vols?

La Cafetera s’atreveix amb el mini Panettone

L’altre dia, aprofitant que el Panettone era la delícia nadalenca de la setmana, vaig decidir comprar-ne uns quants per Sant Cugat. Com comprendreu vaig tirar de Panettones “mini” perquè sinó ja no hi cabria a la cadira! No són tan gustosos com els grans, però em permeten tastar-ne de diferents sabors i textures.

Després de tastar-ne de xocolata, panses amb ratlladura de taronja, avellana i més o menys amarats de ron, us anava a penjar l’enllaç de la recepta, per aquells que de costum opteu per elaborar les delícies que proposo. Però m’agraden molt els panettones i, veient la recepta, em vaig envalentir per cuinar-los seguint la mateixa recepta que us anava a enllaçar. El resultat m’ha sorprès a mi mateixa, doncs si m’ha sortit a mi no teniu excusa per no embrutar-vos les mans! Si seguiu els passos no te pèrdua!

La recepta, com en altres delícies, és de Cuina per llaminers (vía Daniel Jordà). Jo l’he fet per 6 mini panettone, així que totes les mesures les he reduït a la meitat, i ha sortit clavat. Els passos de la recepta a seguir són els mateixos de l’enllaç.

Ja sé amb que decoraré la taula de Nadal, què millor que un mini panettone ben embolicat de regal per els meus comensals!

Panettone, el dolç nadalenc de la bella Itàlia i més enllà

panetone.jpg

Aquesta setmana el Panettone pren el relleu a les neules com a delícia nadalenca. En els últims anys aquest dolç d’origen milanès s’ha guanyat un lloc dins dels dolços nadalencs de casa nostra. Avui passejant per Sant Cugat el pots veure a tots els aparadors de forns i pastisseries (Serrajòrdia, Crustó, Turris, Vallespà...) i és que, al meu parer, està deliciós en totes les seves versions.

A Itàlia, el panettone prové d’una història sovint variava, però que sempre afirma que el seu lloc de naixement es troba a Milà. La paraula " panettone " deriva de la paraula "Panetto ", una petita coca de pa. El sufix augmentatiu italià (pronunciat " o - ne" ) canvia el significat a "gran pastís".

Els orígens d'aquest pastís semblen ser molt antics, remuntant-se a l'Imperi Romà, quan els antics romans s’endolcien amb un pastís de llevat amb mel. 

Al llarg dels segles aquest "alt , pastís de fruites amb llevat" es mostra en un quadre del segle XVI per Pieter Brueghel el Vell i s'esmenta en un llibre de receptes escrit pel cuiner personal de papes i emperadors durant l'època de Carles V.

És un dolç de renom i no és d’estranyar que, a part de ser preparat i gaudit durant Nadal i Any Nou a Itàlia, també ho sigui al sud-est de França , Portugal , Brasil, Perú , Malta , Alemanya, Suïssa , i fins i tot en alguns indrets d’Amèrica del Sud a substituït el tortell de reis.

El panettone tradicional té forma de cúpula, amb base cilíndrica, d’uns de 12-15 cm d'alt, per a un panettone d'1 kg. També se’n fan amb altres bases, com ara un octàgons, o un tronc de con amb la secció d’estrella (anomenat Pandoro).

L’elaboració d’aquest dolç és fruit d’un llarg procés de diversos dies que implica el curat de la massa, que és àcida , similar a la massa mare, donant a la coca les seves característiques distintives d’esponjositat. Acostumen a afegir-hi  taronja confitada, llimona, i la ratlladura de la llimona, i també les panses de raïm, que s'afegeixen en sec. En trobareu altres variacions com ara llis o amb xocolata.

Jo ja he aprofitat per comprar-me’n un d’individual i fer un tastet abans de les festes. Durant aquests dies miraré de tastar-ne tant d’elaboració italiana com santcugatenca i us ho explico!

Curiositats d’una neula indiscreta

No ha sigut gaire difícil descobrir més intimitats sobre la delícia nadalenca de la setmana. De fet, amb les neules en fila sobre el mostrador de la cuina, només m’ha fet falta treure el cava ben fred de la nevera i les neules han començat a xerrar, no volien pas que les devores fins Nadal!

Bé, no patiu, un cop he descobert les curiositats he desat el cava a la nevera i les neules...millor passo a les confidències.

De les meves investigacions us deixo amb la manera més fàcil de saber si una neula és artesana o industrial. El secret està a la secció! L’artesana té diàmetres una mica diferents, si més no, no mantenen el mateix diàmetre en tota la secció, i la secció és cilíndrica, llisa,  ja que s’elaboren amb varetes llises. La industrial, de diàmetres iguals i regulars, sol tenir una secció poligonal, ja que les varetes industrials necessiten d’arestes perquè la neula no llisqui. La neula per fora és rodona per dins te forma hexagonal.

Una altra de les confessions curiosa és que, antigament, l’expressió “carregar amb el mort” (córrer amb obligacions, mals de cap o compromisos que no ens corresponen) s’expressava com “carregar els neulers”.

Ve d’una enganyifa que se’ls hi feia als nens quan arribava Nadal. Antigament la neula era el dolç nadalenc més econòmic i demandat pels nens, encara que laboriós de fer a casa. Les famílies, com a broma, els deien als nens que no es preocupessin, que era molt fàcil fer neules a casa, només havien d’anar a casa el veí a buscar un neuler. En aquells temps ningú tenia neulers, i menys a casa (només a abadies. Monestirs i algun mestre pastisser), però els nens corrien amb la bicicleta a casa el veí, el qual els hi donava un sac ple de pedres. 

Els pobres vailets innocents i il·lusionats, tornaven carregats cap a casa pensant que diuen un neuler i que l’esforç s’ho valia, i finalment s’adonaven que havien carregat totes aquelles pedres per res. D’aquí el sentit de l’expressió.

I evidentment n’he extret un enllaç amb la recepta perfecta per si algú de vosaltres s’anima a fer les neules a casa, sense fer carregar els neulers als nens, es clar! Una recepta molt fàcil de preparar però delicada d’elaborar. La complicació és enroscar la neula, qui s’anima? (I si no sortís, sempre la podeu deixar plana, com les monges d’abans)

Recepta casolana per fer neules- Cuina per a llaminers

Pots comprar neules artesanes fetes a Taller de Pa Serrajòrdia, Sàbat, Pastisseria Roura (ara Turull) o Dolç. També a altres locals que són distribuidors de marques de renom com a Casa Ametller o Chiars.

La neula, el dolç nadalenc més típic de la cuina catalana

neules.jpg

Comencem el mes de les delícies nadalenques amb  les neules, el dolç nadalenc més típic de la cuina catalana , fins i tot més antigues que els torrons.

És curiós saber d’on venen, doncs ara, cada cop que les mengeu, recordareu el seu origen. Van ser creades per una monja, que va començar enrotllant una hòstia, en aquell aleshores d’uns quinze centímetres. Poc a poc es van anar millorant per fer-les més cruixents i gustoses.

No es coneix quan van sorgir, però es sabut que existien a Catalunya almenys desde l'any 1168 i que, com les hòsties, les neules tenien gravats senyals i emblemes. 

Es parla de neules al 1267, al convit de Nadal del rei Jaume I, a nadales medievals que han arribat als nostres temps per tradició oral, al El llibre de les meravelles de Ramon Llull, etc. Antigament molt apreciades sucades en piment, un vi ranci condimentat amb mel i pebre, i ara és tradició sucar-les al cava.

Durant tot aquest temps, la neula a consistit en un full prim de pasta de farina amb forma de canó, de vegades amb sucre. Són lleugeres i cruixents però amb elevat contingut alimentari. Per fer neules artesanes, és necessita un estri específic, el neuler, que podem veure en alguna pastisseria de Sant Cugat. És una mena de tenalla amb dues planxes rodones, a les quals s'aboca la pasta per tal que prengui forma de cercle. La pasta queda entre les dues planxes, que es posen una estona per cada banda sobre un fogó. Després es couen al forn, s'enrotllen i es deixen refredar. Si el neuler tingués dibuixos en relleu,  després apareixeran a la neula.

Un altre dia veurem la recepta però si parlem de components trobem una  massa molt líquida feta amb farina, sucre, clara d'ou a temperatura ambient, raspadura de llimona, vainilla i mantega. No ens deixem la seva exquisida olorota al fer-la i aquell sabor inconfusible de la neula realment artesana.

Actualment hi ha moltes variants, les podem trobar farcides de torró de Xixona o cobertes de xocolata, i també versions funcionals, per exemple sense sucre, per a diabètics, o sense gluten, per a celíacs.

La delícia de la setmana: Pastís de formatge

pastís formatge.jpg

Aquesta setmana la delícia escollida per ser la protagonista d’articles i post és una de les postres més universals, antigues i amb infinitat de variacions, des de dolces fins a salades.

De la mà dels primers receptaris de Marcus Porcius Cato, a la Grècia del 776aC, el pastís de formatge va ser cuinat pels atletes dels primers Jocs Olímpics de la història, atorgant-li aleshores un elevat poder energètic. Anteriorment, al 2000aC ja s’havien trobat motllos de formatge però sense constància escrita de recepta.

La recepta va començar sent molt senzilla, amb formatge, farina i mel i posteriorment, durant l’imperi romà, se li van afegir els ous i va passar a ser un dels pastissos més populars, molt valorat a les celebracions de noces.

Amb el temps cada part d’Europa hi va anar afegint els ingredients típics del lloc i fins hi tot quan els europeus van emigrar a Estats Units la recepta va marxar amb ells on es va crear la crema de formatge característica del cheesecake.

Pastís de formatge amb panses, gerds, carbassa, cireres, llimona, te, xocolata, a l’estil NY, salat (amb salmó fumat)...una delícia a l’abast de tots els que tingueu algun coneixement de cuina i tingueu temptacions formatjaries.

Aquí teniu una de les infinites receptes de pastís de formatge de la mà de Cuina per llaminers, un dels blogs de receptes que més m’agraden. 

I si voleu tastar-ne un tros sense embrutar-vos les mans en podreu trobar a la Pastisseria Roura o degustar-lo al Taller de Pa Serrajòrdia, on en tenen amb panses o amb gerds.

Coques de Perafita, el berenar de totes les fires

Espero que aquest cap de setmana no us hagueu perdut la Fira de les Portadores!

Jo no hi vaig faltar i no me’n vaig poder estar de tastar quelcom en alguna de les seves paradetes a la Rambla del celler. I és que, llaminera com sóc, no vaig trigar gaire a localitzar la paradeta del Forn Franquesa amb les seves delicioses Coques de Perafita. Una coca de vidre cruixent, amb aquell gustet d’haver-se cuit al forn de llenya, va ser el meu suculent berenar, mentre continuava gaudint de la fira.

Pels que no conegueu la gent de les Coques de Perafita, us en faré cinc cèntims, ja que sempre que tingueu el plaer de trobar-los a qualsevol fira o mercat de Catalunya no podeu perdre l’oportunitat de fer-hi un tastet.

Forn Franquesa és una petita empresa familiar del poble de Perafita, al cor del Lluçanès, que ve de tres generacions de forners artesans, que intenten preservar la qualitat i sabor dels seus productes. 

El pa de pagès i sobretot la seva varietat de coques, cuites al forn amb llenya de pi, han conformat el seu segell d’identitat.

Us preguntareu perquè us parlo d’aquesta paradeta en concret i és que, des de que es va fundar al 1952,  el Forn Franquesa s'ha convertit en els seus 60 anys d'història en una empresa referent en el sector dels productes de proximitat, amb una important presència a les principals fires i mercats de Catalunya.

A Sant Cugat a part de participar en les diverses fires artesanals podreu troba la seva paradeta al mercat setmanal, amb coques de forner, sucre i anís, de xocolata, de vidre, d’ametlles...Tasteu-les i després me’n dieu alguna cosa!

Parlem de gelats. Què cal valorar a l’hora de menjar-ne?

f7fecb7b1f5185192430faee55e54895.jpg

Quin és el secret d'un bon gelat? Engreixen tant com sembla? És recomanable o no menjar-ne? De tot plegat en van parlar aquesta setmana al programa El Mirall, de Catalunya Radio, amb Marta Romagosa i els gelaters artesanals, Angelo Corvitto, de Gelateria Àngelo, i Eduard Gassó, de la Gelateria Caffeteria Italiana del barri de Gràcia; i amb Raquel Nogués, metge Nutricionista del Centre Mèdic Tecknon.

Què en destacaria?

Hi ha tres punts molt importants en el món dels bons gelats: 1. Que siguin gelats artesans. 2. Que siguin frescos. 3. Que estiguin fets amb productes de qualitat  (el més naturals possibles, encara que no siguin del tot ecològics)

Una gelateria artesana no és sinònim de qualitat només pel seu rètol, ja que el gelat pot no ser fresc, i al no ser-ho va perden qualitats. El gelat és un component inestable, una de les principals parts del qual és l’aire. Al llarg del temps va perden aquest aire pel que, sinó és fresc, no perd concentració de gust però sí cremositat. Un altre motiu de deteriorament és el fred de les vitrines, ja que amb major temps d’exposició, els cristalls de gel és fan més grans i això també li fa perdre atribucions.

Les cadenes de gelateries (és diguin artesanes o no) fan servir més greixos a la composició del gelat per abaratir costos, pel que és important consumir a gelateries de confiança. Un gelat amb poc greix serà com una mousse lleugera, que no omple. Per contra un gelat amb més greix tindrà una textura més pesada i ens donarà sensació d’estar tips.

Nutricionalment el gelat artesà de qualitat és un aliment que porta sucres, proteïna, greixos i calci, amb un format fresc i fàcil de menjar, que no s’ha de menysprear. És un aliment que es té molt en compte a l’alimentació de persones grans, amb tractaments de quimioteràpia (llagues a la boca), o amb dificultats per ingerir.

És molt difícil saber quantes calories pot tindre un gelat, ja que depèn del lloc on el comprem i de la seva qualitat. En un promig de 100g de gelat artesà de qualitat de vainilla, maduixa o xocolata ens podem engreixar uns 200g del nostre pes, si són gelats de torró, cookies i afegits serien una mica més. Res que no es pugui contrarestar amb un passeig. En cap cas parlem d’engreixar-nos un quilo com

Com veureu en aquest resum, l’entrevista era d’allò més interessant. Us poso l’enllaç a continuació per si teniu una estona aquest cap de setmana i el voleu escoltar.

Sacher, un pastís amb molta història

sacher.jpg

Avui dia podem anar a qualsevol pastisseria d’Europa i demanar un Sacher. Totes les pastisseries de qualitat l’elaboren dins del que anomenem la pastisseria tradicional. A Sant Cugat la pots trobar, sencera o en porcions, al Serrajòrdia, a Roura, al Sàbat, al Embassy BCN, i fins i tot transformat en cupcake a l’Alice Cake.  És un dels pastissos més conegut a casa nostra, jo mateixa he celebrat molts dels meus aniversaris amb un Sacher però, com ha arribat aquí aquesta especialitat nacional austríaca?

El famós Pastís Sacher va ser inventat al 1832 per Franz Sacher,  un ajudant de cuina que va aconseguir impressionar al príncep Metternich. 

Explica la història que un vespre, després d'un sopar amb uns convidats, el canceller va demanar unes postres especials. Aquell dia va coincidir que el cap de cuina estava malalt i Franz Sacher va ser qui es va encarregar de servir al canceller. Franz només tenia 16 anys, i encara havia d'aprendre molt sobre la cuina, però va aconseguir un èxit extraordinari gràcies al seu Pastís Sacher, que va marcar l’inici d’una carrera prodigiosa. Al 1888 el seu fill Eduard, va obrir l’actual Hotel Sacher al costat de la Casa de l’Opera i, marxant de la cort, va obrir-hi la pastisseria de la família on va popularitzar el pastís de la saga Sacher. 

El pastís ( també coneguda  com Sachertorte) va ser creat fa més de 150 anys i, avui dia, segueix mantenint el mateix nom, els mateixos ingredients i la seva elaboració. L'autèntic Pastís Sacher posseeix dues meitats de bescuit de xocolata, i en el mitjà de les dues una capa de melmelada d'albercoc. Tradicionalment es prenia acompanyat de nata muntada.

La recepta del popular Pastís Sacher va ser molt desitjada a la seva època. És fàcil d'entendre coneixent la quantitat de vendes i els guanys que ha generat.  Fins i tot els drets de propietat del pastís van arribar als tribunals. L'Hotel Sacher va demandar al 1960 a la prestigiosa Pastisseria Demel, fundada en 1785, perquè no seguís anunciant que produïen la Sachertorte original, doncs no posseïen la recepta secreta. Un cuiner que primer va treballar per Sacher i després a la Pastisseria Demel, els hi havia proporcionat una recepta semblada la genuïna, però diferent a l'original. Al 1965 el Tribunal vienès van sentenciar a favor de Sacher, els únics que van poder provar ser els posseïdors de la recepta original.

Una curiositat: el nombre anual de Sachertortes produïdes és de 270.000 peces. Es fabriquen sense conservants i no hi ha a cap altre lloc del món llicencia de revenda.

hotel-sacher.jpg

Els cupcakes surten com bolets!

cupcake 4.jpg

En aquests dies en els que els cupcakes semblem sortir com bolets dels nostres carrers, segur que qui més qui menys s’ha preguntat d’on venen. Avui us presento els cupcakes i els comparem amb els seus col·legues, les magdalenes i els muffins. Què tenen de diferent?

Anem doncs per la definició de cupcake i els seus orígens, així ens propers articles hi podrem anar aprofundint.

El cupcake, també conegut com fairy cake (pastís de fades) per la seva cridanera decoració, és un petit pastís per una persona, freqüentment cuinada en un motlle similar al que fem servir per fer magdalenas o muffins.

És una recepta d'origen nord-americà i inclou afegits com virutes, boletes, cremes, merenga i tota classe de decoratius.

Aquestes postres sorgeix al Segle XIX, abans de l'aparició dels motlles per fer muffins, pel que s’acostumaven a fer en tasses, bols o cassoles de fang, sent aquest el significat del seu nom en anglès (cup i cake, pastís a la tassa). Encara existeix un altre origen per a la seva denominació, derivat de la mesura que s’utilitzava per afegir els ingredients a la seva elaboració: una tassa de farina, una tassa de sucre, una tassa de sagí... (cup en anglès).

Ambdues històries són preses com verídiques.

Encara que magdalenes, muffins i cupcakes s'elaboren bàsicament amb farina, ous, mantega (o oli), sucre i llevat, existeixen diferències fonamentals entre elles, avui mirem d’esbrinar-les. 

Les Magdalenes

Les magdalenes procedeixen originalment de França, des d'on es van estendre per tota Espanya. Inicialment tenien forma de petita closca, arrodonides i xates, encara que avui s'elaboren en els mateixos papers arrissats que s'utilitzen per a elaborar muffins i cupcakes.

La diferència de les magdalenes pel que fa als muffins i cupcakes és que aquestes es baten més i, gràcies al llevat, es tornen esponjoses amb bombolletes a l’interior contràriament als muffins, l'objectiu dels quals és batre'ls el menys possible. Una altra de les diferències fonamentals és que les magdalenes utilitzen l'oli per a la seva elaboració, i el seu sabor semblant al d’un bescuit no sol variar, encara que s’aromatitzi amb llimona o xocolata.

muffin4.jpg

Els Muffins

Els muffins no són tan dolços com les magdalenes i de fet també se’n troben de salats.

Es caracteritzen perquè la massa cal batre-la el mínim per incorporar la mínima quantitat d'aire, obtenint així una molla més compacta, amb pocs foradets, però igualment esponjosa, i sucosa, ja que generalment s’afegeixen fruites que aporten humitat a la massa. A les versions salades és habitual incorporar vegetals, com carbassó, pastanaga, tomàquet. A Anglaterra fins i tot podem trobar un esmorzar anglès de muffins d'ou amb bacon!

Els muffins d’aquí, que gens tenen a veure amb els muffins anglesos, tenen una aparença similar però amb menys forma de bolet. Es poden fer en motlles arrissats o llisos, siguin de paper més resistent o en motlle metàl·lic. Els muffins dolços no ho són tan com les magdalenes o els cupcakes, tenen menys sucre.

El muffin s'ha descrit en ocasions com un pa ràpid, fet amb pols de fornejar i bicarbonat sòdic en lloc de llevat. Conté menys grasses perquè s'incorpora menys quantitat d'ous, però alhora, moltes vegades s'equilibra amb l'addició de nata, formatge o iogurt. 

Els cupcakes

Els cupcakes solen ser fàcils de diferenciar, ja que són tan elaborats com qualsevol pastís, podent incloure crema pastissera i decoracions de tot tipus. Solen ser habituals en les festes infantils i naixements, i aquesta moda importada d'Estats Units s'estén per Espanya amb rapidesa.

Existeix una diferència fonamental amb les magdalenes i és que, a diferència d'aquestes, en les quals s'utilitza oli, el cupcake duu mantega.

La idea del cupcake és oferir als comensals la seva pròpia porció del pastís. S’utilitzen molt a les festes atès que hi ha un art sorprenent en l'elaboració de cupcakes, resultant tan o més cridaners que un gran pastís.

Qualsevol recepta d'un pastís es pot dur a la pràctica fent cupcakes, la diferència serà el temps de fornejat de la massa, que es veurà reduït donat el menor volum dels petits pastissos.

Al pròxim article de cupcakes us diré quins he provat i perquè m’agraden i com fer-los! Mans a la massa!

El moment dels bunyols

Un dels productes més típics de la Quaresma són els bunyols.  Aquestes setmanes ja podeu trobar-los a tots els aparadors de les pastisseries i forns de Sant Cugat i és per això que són mereixedors d’un article on són els protagonistes.

En els propers dies us presentarem els bunyols que podeu trobar a Sant Cugat indicant el lloc on s’ha comprat, el tipus de bunyol, el preu/kg i una imatge per tal que els aneu coneixent.  De moment us presentem de manera general els nostres protagonistes.

bunyol de vent.jpg

Un bunyol és una massa de forma rodonenca, feta de pasta de farina ben batuda i barrejada amb alguna altra substància, salada o dolça, (crema, xocolata, patata, bacallà, cigrons, ceba etc.) que es fregeix amb oli i que acostuma a tenir enmig un forat o un clot fondo. Però els bunyols no són exclusius de la Quaresma: també són una menja tradicional en determinades festes o èpoques de l'any com per exemple durant la Candelera, Carnestoltes, Dimecres de Cendra, Sant Josep, Santa Teresa, Tots Sants, etc.

el seu origen deu sorgir de la necessitat popular d’endolcir els dies perquè el període quaresmal fos més passatger. A més, el seu aspecte és sobri, lluny de la fastuositat del tortell o de la Mona de Pàsqua.
— Gremi de Pastissers de Barcelona

N’hi ha de dolços i de salats però, seguint el perfil de La Cafetera, em centraré en els dolços.  A Sant Cugat els més tradicionals son els bunyols de vent o caragirats. Són dolços, rodons, sense forat al mig, força esponjosos i es consumeixen per postres. Es mengen durant la Quaresma i els trobareu a les pastisseries tots els dimecres i divendres (també els dissabtes, per ser un dia potencial per la venta de postres) des de Carnestoltes fins a Pasqua, en les variants "de vent" o "de crema", que són els bunyols de vent però farcits d'una crema catalana més espessa.

El seu nom "de vent" es deu a la seva massa especialment flonja, com si quedés buit per dins. Els bunyols de vent s'elaboren amb una massa feta amb llet, mantega, farina, sucre, suc de llimona i ou. En el moment final del procés de preparació, un cop s'han modelat i es fregeixen en oli, els bunyols es mouen a l'interior de la paella i sembla que donin la volta tots sols, d'aquí la denominació "caragirats". Al final de tot es tira sucre de llustre per damunt dels bunyols.

A Sant Cugat també podeu trobar el bunyol de l'Empordà. Aquests bunyols són anomenats brunyols i es fan especialment pel Dijous Sant i la Setmana Santa a moltes cases de la comarca. Juntament amb la garnatxa són la menja que s’ofereix als convidats i per Setmana Santa es fan fantàstiques fires gironines combinant brunyols i garnatxes, com la de Garriguella. Els brunyols són fets de farina, ous, llevat i substàncies aromàtiques, es couen en oli bullent i després s'empolsimen de sucre.  El brunyol, a diferència del bunyol de vent, s’ha de deixar fermentar i la seva massa és força més consistent i pesada, però el seu sabor és deliciós.

Assaboreix els nostres protagonistes. Viu la Quaresma! Viu els bunyols!

Ai si jo fos un torró, que poc duraria!

El torró, avui dia, és un dels dolços més típic i tradicional de Nadal però,  sabies que en origen s’incloïa als postres dels banquets reials?

L'origen del torró no és del tot clar, algunes fons ens parlen de la seva provinença àrab, com altres postres amb ametlles, i d’altres de la seva expansió des de les comarques del Sud del País Valencià, de Xixona i Alacant cap a altres zones peninsulars, al sud de França i, a través d'Itàlia (torrone) a l'Amèrica Llatina.

Turron de chocolate y almendras 020.JPG

La seva recepta varia depenen de la varietat (fruites, rovell d’ou, nous, xocolata, ametlles) i ja apareixia a alguns dels llibres medievals de més transcendència.

Aquí us passo una recepta per fer torrons amb base de massapà, extreta dels tallers de torrons de l'escola IES La Bisbal, no us serà complicada de fer amb els nens aquests dies de festa! 

Aquí teniu l’enllaç del Torro d’Agramunt on expliquen com en fan la seva elaboració, molt més elaborada que la que proposo!

turrocrema_p.JPG

Encara esteu a temps de provar de fer els vostres propis torrons, us hi animeu?

Ingredients per 1kg de massapà: 

1/2 kg de farina d'ametlla (ametlla crua de la millor qualitat, molta), 1/2 kg de sucre fi, 3 clares d'ou (o 4 si hi ha  temps per deixar reposar el massapà dins del motlle), una mica de sal per a les clares (com si fos per fer una truita), mitja cullerada de pela de llimona picada ben fina.

Complements:

Pels torrons de fruita: unes quantes peces de fruita confitada, al gust personal.

Pels de rovell d'ou: els rovells de 8 ous.

Pels de nata i nous un got de nata líquida i 200 gr de nous pelades (aproximadament)

Elaboració del massapà:

En una conca fonda, debatem les clares d'ou, hi posem la sal i la pela de llimona picada. Hi afegim el sucre fi, remenant tota l'estona amb una cullera. Hi afegim a poc a poc la farina d'ametlla, sense deixar de remenar, fins que queda una pasta ben homogènia.

Si el massapà queda molt dur, si el volem pels torrons de fruita, caldrà afegir-hi unes gotes d'aigua, sense passar-nos, que no quedi massa moll. Si volem el massapà per fer torrons de rovell d'ou o de nata, ja podem començar a afegir-hi, enlloc de l'aigua, els rovells d'ou, o bé la nata.

Emmotllem el massapà amb els complements:

En un motlle anem posant per capes el massapà i la fruita (o les nous pelades, segons el tipus de torrons). Hem de tenir en compte l'efecte que volem obtenir quan els tallem. L'estètica és molt important.

Un cop tret el massapà del motlle, podem cobrir-lo per tots costats amb xocolata fondant, així al tallar les barres quedarà un marge de xocolata que els dóna un toc molt agradable.

Les barres de rovell d'ou, un cop tallades, s'han de cobrir de sucre gruixut i cremar-lo amb un ferro roent dels de fer crema catalana.

turron-de-jijona.jpg