Torna “Seràs la meva tinta”, intriga i misteri a Sant Cugat

Seràs la meva tinta

Enguany La Cafetera celebra el seu segon Sant Jordi amb l’alegria de contar amb molts més seguidors que l’any passat, fins a quatre vegades més. Mirant enrere sou molts els devoradors de delícies que dia a dia us heu anat sumant a aquest projecte i és per això que aquest any recupero una activitat molt especial que vaig preparar pel Sant Jordi de l’any passat, per tal que tots els que no hi éreu en pugueu gaudir.

Imagines una història intrigant amb un escenari que coneixes, aquells carrers per on has passejat tants cops, aquell poliesportiu on has jugat alguna vegada, aquella cafeteria o quiosc per on passes sovint?

"Seràs la meva tinta" t'endinsarà en una trama misteriosa desenvolupada a Sant Cugat, on tu escolliràs els camins i el final. Però vigila el que tries, les conseqüències poden ser fatídiques, irreversibles, esfereïdores...

Coneix els protagonistes, una parella de sancugatencs, a la que hauràs d’ajudar a decidir, i l’heroi de la història, un forner entranyable que malgrat els seus anys te ganes de viure, de lluitar.

...I no deixis de mirar al teu voltant, caminant entre nosaltres hi ha un escriptor amb un llibre en blanc...potser tu, seràs la seva tinta.

Aquí teniu els capítols per descarregar. L’any passat les combinacions triomfadores  van ser la I-IIa-III-IVa-Va i la I-IIb-III-IVb-Vd, quina serà la teva?

El conte d'en Harry, el Conill de Pasqua

Acaba la tarda de Pasqua amb un conte que ens explica l'origen de la Mona i la llegenda dels Conills de Pasqua a través d'un personatge molt proper pels nens, en Harry, il·lustrat per la col·laboradora Montserrat Guivernau. Xocolata, ous, amics i nens, una combinació ideal per gaudir d'aquests dies amb els més menuts. 

En Harry, el Conill de Pasqua

Vet aquí que una vegada, a l’aula de P5 d’una escola de Sant Cugat, hi havia un conill eixerit i curiós anomenat Harry. En Harry era el rei de la classe i tots els nens i nenes estaven encantats de cuidar-lo, donar-li menjar i jugar amb ell.

Vivia al fons de l’aula, la seva casa, dins d’un acollidor espai envoltat per una tanca blanca, amb el seu menjar, les seves joguines i un llit càlid i còmode de palla i coixins.

En Harry era feliç deixant-se estimar per aquells nens, sortint al pati durant les hores de classe i, sobretot, quan el cap de setmana se’l enduien d’inquilí a casa d’un dels menuts.

Cada nen va agafar un ou de cartró, d’un pam de gran, i amb els pinzells i les pintures van començar a pintar. N’hi havia amb ratlles, flors, rodones, colors i colorins, ben llampants i divertits.

Quan van acabar de pintar, i els ous eren secs, els van posar tots dins d’un cistell i li van portar a en Harry. Aquest saltava contentíssim veient quins ous tan bonics havien fet els seus nens i, recordant la història de la mestra, va tenir una idea per sorprendre’ls. 

Aquells dies a l’escola la mestra parlava de la Mona de xocolata, un pastís que els padrins regalaven als seus fillols i filloles el Dilluns de Pasqua. La tradició deia que a aquesta data es celebrava que la Quaresma s’havia acabat i, amb aquest motiu, es regalava un pastís a la mainada que havia de dur tants ous com anys tenia el nen o nena… Continuar llegint

La Cafetera al Contacontes de Reis "L'Arlet, l'estrella reial"

Aquests dies em veureu per Sant Cugat repartint els flyers i contes de l’activitat que he preparat per aquest Nadal, juntament amb la meva companya Diana Vidal de www.janpetit.cat .

Estic molt il·lusionada perquè hem preparat una trobada que combina una activitat infantil en un espai de delícies, amb el resultat que avui us presento!

Contacontes: L'Arlet, l'estrella reial (Gener 2014 Activitat gratuïta)

T’esperem el dissabte 4 de gener, de 11:00 a 12:30h, a la cafeteria amb espai infantil Tarta Ta Tin. Un conte de Reis inèdit, per als més petits de la casa, per gaudir d'un matí diferent mentre prepares l'arribada dels Reis.

Explicarem el conte, ens pintarem la cara i farem un petit esmorzar! 

(Clica aquí per descarregar el conte de L'Arlet, l'estrella reial en pdf)

I també t’enduràs una estrella amb el teu nom i un exemplar del conte!

Durant aquests dies podràs trobar exemplars del conte distribuïts a locals de Sant Cugat com bliblioteques, llibreries, cafeteries i pastisseries. Potser caurà a les teves mans un bonic flyer indicant el dia, hora i lloc de la trobada, el reconeixeràs per una divertida estrella reial somrient-te des del paper.  I també pots trobar el Contacontes al programa d'activitats nadalenques de l'Ajuntament!

Amb la col·laboració de Tarta Ta TinBoolino i ByMont (il·lustració)

Amb aquest Contacontes obro un nou any d’activitats, amb moltes idees perquè locals de delícies i sancugatencs/ques ens divertim plegats. Acomido els Llumenets, Les galetes que es disfressen, el misteri de Seràs la meva tinta, els ja famosos Cuguis, El croissant que volia anar a l’escola...nous personatges i sorpreses ens esperen! No t’ho perdis!

El croissant que volia anar a l'escola

Conte Setembre face.jpg

Avui surt al carrer el conte d'"El croissant que volia anar a l'escola", un conte amb un protagonista amb molta curiositat, en Pots! On es vist que un croissant vulgui anar a l’escola? Descobreix la seva aventura, els amics que trobarà pel camí i tot el que aprendrà. Trobaràs el conte repartits pels locals de Sant Cugat, com Taller de Pa Serrajòrdia, El Cafè de la Mirta, Xocolateria Zum Zum, Embassy BCN, Postal Snacks, Biblioteca Central, Casa de Cultura, Abacus, Llibreria Padeia, Llibreria Alexandria i uns quants més, ja que aquests dies el seguiré repartint per allà on passi! 

Desitjo que us agradi i que us faci passar una bona tornada a l'escola! 

El croissant que volia anar a l'escola

I demà no us perdeu l'article sobre la col·laboradora d'aquesta activitat de setembre: Diana Vidal amb Jan Petit, la web per viure Sant Cugat en família.

Les galetes, també es disfressen!

(per Eva Bielsa, La Cafetera de Sant Cugat)

 

Hi havia una vegada, en un poble anomenat Sant Cugat, una pastisseria molt antiga coneguda arreu del món per les seves delícies. La mestressa pastissera, la Montserrat, es passava els matins elaborant variades magdalenes i, per les tardes, feia galetes de té i pastissos rodons coberts de xocolata, farcits de diferents sabors.

 

Alguns dies la mestressa es tancava a la seva cuina durant hores  i  en sortir-ne duia a les mans pastissos i galetes de totes les formes i colors possibles: cotxes, vaixells, animals, ninots de neu... Tothom al poble es preguntava com podia fer pastissos i galetes amb aquelles decoracions tan boniques i sospitaven que aquella cuina guardava un secret que li permetia fer tot el que ella imaginava.

La gent del carrer, atreta per aquelles formes i colors tan llaminers, s’acostaven a la pastisseria:

-  Oh! Has vist quin pastís en forma de castell? I aquelles galetes que semblen flors?– comentaven mentre se’ls hi feia la boca aigua.

Però en aquell aparador, hi havia unes galetes molt tristes perquè, tot hi estar molt bones, ningú es fixava en elles. Eren rodones, d’un color marró claret, i a diferència d’altres pastissos o galetes, no portaven ni dibuixos ni colors.

Pirata reduit.png

Cada matí la Montserrat, veient-les tan tristes, els hi deia:

-  Vosaltres sou galetes de té, hi esteu boníssimes, la gent us compra per acompanyar el cafè i aquesta és una missió molt important per una galeta.

Aleshores, les galetes de té, s’animaven i somreien a la gent del carrer esperant ser comprades per acompanyar un bon cafè. Però al cap d’una estona, quan la mestressa posava a l’aparador les últimes galetes decorades que havia creat, es tornaven a entristir. Qui podia competir amb aquelles galetes en forma de nina, de bicicleta, de pilota de futbol...

Una tarda de febrer, la Lia i en Mel, dues de les galetes de té van veure com uns personatges estranys s’acostaven a l’aparador. Per l’alçada podrien ser nens però un semblava un indi, amb plomes de colors al cap i ratlles pintades a la cara, i l’altre semblava un cavaller, amb espasa i armadura platejada.

- Mireu! Mireu! A l’aparador!- Va cridar en Mel a la resta de dolços.

- Un indi i un cavaller!- Exclamava la Bru una magdalena de gerds.

- Què dieu si són nens disfressat- va dir en Tor el pastís en forma de vaixell.

- Què vol dir disfressats?- van preguntar tots sorpresos.

- Aquests dies es viu una de les celebracions més divertides i acolorides de l’any. Són les festes del Rei Carnestoltes i grans i petits es poden disfressar del que vulguin, com aquests nens que heu vist. Als diferents pobles, es fa un pregó, que marca l’inici del festí, i aquest s’acaba amb la crema del Carnestoltes, que diu adéu fins l’any vinent- explicava en Tor mentre en Mel i Lia, dins els seus caps de galeta, no feien més que preguntar-se si ells també es podrien disfressar.

Quan la mestressa va tancar la botiga tots van deixar les seves posicions, com cada nit, i mentre uns jugaven i altres corrien per la pastisseria, en Mel, la Lia i unes quantes galetes de té, ja havien ideat un pla per anar fins la cuina a investigar d’on podien treure les seves disfresses.

Silenciosament van entrar a la cuina,  a les fosques, i quan van ser sobre la taula, on la Montserrat treballava, van sentir una veu:

- Què fan per aquí aquestes galetes?

- Hem vingut a descobrir el secret de la cuina, per demanar-li que ens disfressi - Va dir la Lia parlant a la foscor.

- Disfresses? Per què es voldrien disfressar unes galetes?- Els va dir la veu.

- Som galetes de té i estem tristes perquè no podem portar colors.. És Carnestoltes, i ens fa tanta il·lusió!- va dir en Mel intentant convèncer la veu.

Al escoltar els seus motius van veure com se’ls acostava una bola de colors, molt bonica però igualment trista.

- Jo us podria ajudar, sóc la Fondant i us puc fer tots els colors i disfresses que vulgueu. Pot ser divertit i aquí sola estic tan avorrida... Però si ha de ser aquesta nit necessitarem ajuda...

- No pateixis! Tenim molts amics!- va cridar en Mel mentre corria cap a la botiga.

En un moment tots els dolços feien filera per ajudar aquelles galetes a complir la seva il·lusió. La Fondant no podia evitar sentir una mica d’enveja en veure tots aquells amics, ella era un secret i no en podia tenir, però s’alegrava molt de poder ajudar aquelles galetes. Dit i fet, les llums de la cuina es van obrir i la Fondant es va posar a feinejar, contenta de veure tant d’ambient a la cuina. Amb l’ajuda de tots,  ulls, nassos, boques, barrets i bigotis, es van anar pintant sobre les galetes de té, fins que totes van estar disfressades.

- Sóc un pirata!- Cridava en Mel amb un mocador vermell i un ull tapat.

- I jo una princesa!- es mirava al mirall la Lia, amb uns cabells rossos i una corona brillant.

Quan van acabar de recollir-ho tot van tornar al seus llocs d'aparador i on hi havien les galetes de té ara si veien pirates, princeses, cavallers i cuiners.

La Lia, sortint la última de la cuina, va veure com la Fondant s’amagava en un racó i esborrava el somriure del seu rostre, ben mirat no havia de ser gaire divertit ser un secret per tothom, sempre sola en la foscor.

- Fondant!- va cridar la Lia- Quan la mestressa tanqui vine a jugar amb nosaltres, ens has ajudat i ara ets un secret amb molt amics- i va poder veure com somreia.

L’endemà pel matí, en arribar la mestressa i veure l'aparador va obrir els ulls com taronges.

- Però com pot ser, si sou galetes de té!- es deia agafa’n en Mel per mirar-se’l de ben a prop.

- No s’espanti, només ens hem disfressat, és Carnestoltes!

La Montserrat se les va mirar i, veient com somreien i com de divertides havien quedat, els hi va dir:

- Feu molt de goig!- I picant l’ullet va posar un cartell a l’aparador que deia “Avui galetes disfressades”

Només obrir una cua de gent s'apilava a l’aparador i entrava a la botiga per comprar les galetes de té, que al final del dia havien estat tot un èxit.

Des d’aleshores, quan arriba Carnestoltes, la Montserrat i la Fondant disfressen totes les galetes de té, que es passegen per Sant Cugat de la mà dels nens que les han comprat, tot celebrant el Carnestoltes.

El Conte de Reis (per La Cafetera de Sant Cugat)

El Conte de Reis 2.png

El desembre és un mes fred i fosc, els dies són més curts i tots portem bufandes i guants, però les cases s’omplen de vida. Quan ve nadal adornem els menjadors amb arbres farcits de bombetes, i als carrers llums de colors dibuixen campanes i estrelles.

En un carrer de Sant Cugat hi vivia amb els seus pares un nen, tan rialler com entremaliat, anomenat Oriol.  D’ulls molt grans i observadors, l’Oriol era un nen xerraire i amic de tothom. De gran imaginació, a la seva habitació hi tenia tot de dibuixos que ell mateix havia fet amb gomets de colors, des de cotxes a dracs que treien foc. 

Els dies de nadal, a casa, es divertia jugant amb el seu avet tot inventant històries amb la tira de llumetes, les boles, els Pare Noel i els rens que en penjaven.  Al parc, tots els nens parlaven dels jocs i ninots que demanarien als Reis.

Un dia tornant del parc l’Oriol va començar a dir totes les joguines que volia demanar:

- Mare, mare, els hi demanaré la disfressa del Spiderman, i els dinosaures que em falten i una bici de nen gran i…

- Oriol, no pots demanar tantes coses, als reis els hi has de demanar la cosa que més il·lusió et faci i si t’has portat bé, potser te la porten.

- T’has portat bé aquest any?- va dir la mare mirant-se’l de reüll.

L’Oriol se la va quedar mirant i va començar a pensar en les vegades que no havia fet cas als seus pares, als avis, o la professora de classe…i de cop i volta es va posar trist perquè no sabia si els Reis pensarien que s’havia portat prou bé.

Dos dies abans de la Cavalcada de Reis, durant una tarda de pluja, l’Oriol jugava amb els cotxes al menjador de casa seva, i li va passar una cosa molt estranya. La seva mare va entrar al menjador i veient la finestra entreoberta i li va exclamar:

- Oriol, perquè has obert la finestra? Entrarà el fred i, mira, ja han entrat algunes gotes d’aigua.

- Jo no he estat mare- va respondre l’Oriol mirant-se al seu pare, com si hagués estat ell.


S’hi va acostar i, quan l’anava a tancar, va veure dos cordills penjats del marc de la finestra que arribaven fins al terra. Els va estirar i la va tancar. Els cordills estaven units entre ells com si fossin una escaleta i, encuriosit, se la va guardar. Quan es va asseure per seguir amb les seves maniobres de cotxes, hi havia gotes d’aigua al voltant d’aquests, tots estaven canviats de lloc i, en apartar-los, va trobar una nota dins del Rayo que deia: “Portat bé, t’estem vigilant”

D’on havia sortit aquell missatge? Qui havia obert la finestra? I l’escaleta de cordills? Tot pensant en aquestes preguntes va agafar el cotxe de policia i va seguir les diminutes gotes pel menjador fins arribar a l’arbre de nadal. En silenci, es va quedar mirant els adornos i les llums que ell mateix hi havia penjat i, de sobte, va descobrir que hi havia llumetes de l’arbre que no estaven lligades entre elles, estaven soltes, però feien llum! Com podia ser? Estava a punt d’agafar-ne una quan va sentir la mare:

- Oriol, no remenis més l’arbre, i vine a sopar!

L’Oriol va aconseguir agafar una d’aquelles estranyes bombetes i sense mirar-se-la gaire se la va posar a la butxaca.

Havent sopat la mare el va acompanyar al llit i es va quedar sol. Quan anava a treure la bombeta de la butxaca va començar a sentir un xiuxiueig i es va alçar atemorit. Darrera la cortina podia veure un resplendor de colors bellugant-se i s’hi va acostar lentament.

- Oriol, quan ens vegis no cridis!- va sentir que li deia una veueta que venia de la claror, mentre la bombeta li saltava de la butxaca per amagar-se rere la cortina.

Tot d’un plegat va apartar la cortina i es va trobar cinc homenets de dos dits d’alçada somrient-li i gratant-se una planxa molt rodona. 

Eren com nans menuts de colors, amb una pell semblant al vidre de les bombetes, les mans i els peus de fulles d’avet, el cap en forma de rosca i la planxa com un globus il·luminat. Tenien una aparença estranya però la seva carona desprenia simpatia i veure com es rascaven la panxa era realment divertit.

- Però, què sou? - Va preguntar l’Oriol, amb un fil de veu, ja agenollat al seu davant.

- Som els Llumenets dels Reis que hem vingut per veure si t’has portat bé, ja que ens han dit que has estat un pel entremaliat.

L’Oriol se’ls mirava bocabadat, va dubtar uns segons, i tot fent un somriure els va fer pujar a la seva mà i els va desar al llit. Es van presentar i un cop els llumenets eren asseguts còmodament al seu coixí, en Bombeta, que era el més despert, li va explicar la seva història.

- Fa molts anys que treballem pels Reis Mags d’Orient. Durant l’any vivim a les zones més allunyades de la ciutat, als boscos, als arbres i a les coves. La nostra virtut és que som capaços de fer llum si ens gratem la panxa i, per la nit, sempre ajudem a tots els animals que quan es fa fosc segueixen treballant, fent nius o buscant aliments. Quan s’acosta el Dia de Reis anem a les ciutats a vigilar els nens que no s’han portat bé, els espiem durant dos dies des del seu arbre de nadal i després els hi diem als Reis si li han de deixar joguines o carbó. Com veus tu ets un d’aquests nens i nosaltres, Pols, Llumí, Llamp, Tro i Bombeta, tenim la missió de passar amb tu dos dies, veure si has estat un bon nen i marxar amb els Reis. No ens hauries d’haver vist mai, la pluja ens ha delatat, però esperem que ens guardis el secret.


Junts van passar dos dies genials, l’Oriol aprenent d’aquells éssers tant estranys i els llumenets coneixent un nen de veritat que els va poder portar a la seva primera Cavalcada de Reis. S’ho passaven d’allò més bé jugant plegats, l’Oriol els hi col·locava gomets a l’esquena i entre tots intentaven endevinar de quin color  el portava cadascú.

La Nit de Reis, després de sopar, l’Oriol s’estava rentant les dents abans d’anar a dormir i els llumenets, que  anaven amb ell a tot arreu, jugaven al voltant de la pica. Estaven descobrint que era un mirall, una aixeta i l’aigua que en sortia, quan de cop i volta...

- Oh! No! Bombeta!!- Va cridar en Llamp molt espantat.

Ràpidament l’Oriol va agafar en Bombeta que havia relliscat per la pica i mulla’t, i apaga’t, començava a plorar.

- Que faré ara? Mulla’t no puc fer llum!

L’Oriol se’l va endur a l’habitació i la resta de llumenets el van seguir molt preocupats.

- Oriol, hem d’arreglar en Bombeta. S’ha d’eixugar per poder fer llum!

- I si no s’eixuga?- va preguntar l’Oriol.

- Si no s’eixuga no podrà marxar aquesta nit amb els Reis, tampoc podrà fer llum i s’anirà fent petit i petit fins que desaparegui. – Va dir en Pols molt trist.

- Vull tornar a casa...- deia entre sanglots en Bombeta.

L’Oriol amb molt de compte va intentar eixugar el llumenet amb els llençols, però per més que en Bombeta es gratava la panxa no aconseguia il·luminar-se. Després d’intentar-ho durant una estona l’Oriol va sortir de la seva habitació amb llàgrimes als ulls.

- Però Oriol, que passa? No ploris, no t’has portat gaire bé però segur que els reis s’hi repensen hi et deixen alguna cosa. – Li deien els pares sorpresos.

- No, no és per això que ploro!- somicava l’Oriol.

- I doncs, segur que et podem ajudar.- deia el pare.

No es va fer pregar gaire i traient-se les llàgrimes dels ulls va posar el llumenet sobre la taula del menjador. Els pares van obrir els ulls com taronges veien aquell homenet ple de vida mirant-se’ls i, seient en una cadira, van esperar les explicacions de l’Oriol.

- No us ho hauria de dir però aquest és en Bombeta, un Llumenet dels Reis que ha vingut a espiar-me.

M’ estava rentant les dents quan ha relliscat per la pica i s’ha mullat. Ara ja no pot fer llum i si no marxa avui amb els Reis i els altres llumenets està perdut. L’he enroscat amb els llençols però no s’eixuga...

Els pares incrèduls i una mica espantats veien el llumenet intentant fer llum amb la panxa, es van mirar i li van dir:

- Oriol, eixugarem aquest llumenet i podrà marxar amb els Reis, segur que el podrem ajudar.

La mare va agafar amb compte en Bombeta i amb paper de cuina li va fer una mena de barnús per absorbir l’aigua. Va endollar un assecador de cabell i, posant –lo molt fluixet, li va començar a tirar aire calent. El llumenet es deixava fer, sabent que no li volien cap mal, i poc a poc es va anar sentint millor.

L’eixugaven i l’eixugaven però en Bombeta no podia fer llum. Es feia tard i tots havien d’anar a dormir perquè passessin els Reis.

- Llàstima, necessitem més temps, haurem de tapar-lo una mica- deia la mare, que en un moment havia preparat un sac d’un tros de tovallola i li havia posat al llumenet com si fos un vestit.

- Oriol, deixa’l així amb la resta de llumenets i amb una mica de sort haurem aconseguit eixugar-lo per quan arribin els Reis i podrà marxar amb ells.

I així ho van fer, l’Oriol es va acomiadar dels llumenets, que esperaven l’arribada dels Reis dins les seves sabates, i ell i els seus pares se’n van anar a dormir.

Al cap d’una estona un soroll el va despertar, venia del menjador, havien de ser els Reis! Molt silenciosament es va acostar a la porta del menjador i va poder veure unes ombres reials trastejant pel sofà. Ja no li preocupaven els seus regals sinó que el seu amic Bombeta pogués tornar a casa.

Passats 5 minuts va sentir com obrien la finestra disposats a marxar i, arran de terra, unes llumetes de colors els seguien. Una groga, una verda, una blava, una lila....i uns segons més tard va veure com s’encenia una llumeta vermella.

- En Bombeta!- va dir molt fluixet, amb una alegria immensa. Va tornar corrent al llit per esperar el matí.

Quan es van llevar, l’Oriol va trobar carbó a les seves sabates, no hem d’oblidar que no s’havia portat bé, però damunt del sofà hi havia la disfressa del Spiderman amb un gomet enganxat i va entendre que la disfressa li havien deixat els llumenets, per haver-los ajudat.  Ben a punt havia estat de quedar-se sense regals, havia après la lliçó i l’any següent de segur es portaria millor.

T'has fixat mai en la tassa del cafè?

aig cap a la taula, l’Oriol m’espera al mateix lloc de sempre, visió privilegiada a recer de la vidriera, és l’hora del cafè. Està assegut, impacient mirant el rellotge, a qui espera a part de a mi?

Miro cap a la porta i una noia senzilla i bonica el saluda amb la mà. L’Oriol somriu i s’aixeca ràpidament per fer-li dos petons. m miro la noia amb recel, envejosa de la seva pell, els seus cabells, el seu cos perfecte, de l’atenció que li mostra l’Oriol, completament absorbit pel seu somriure.

Avui, amb l’Ona com a intrusa, me’n adono de com em costarà compartir-lo, deixar de ser la seva confident quan te un mal dia, quan està trist, enrabiat, compartir llibres, música, pensaments...Escolto la seva conversa, tenen moltes ganes de coneixes, no hi ha silencis, encadenen experiències l’un i l’altra amb una naixent complicitat.

L’Oriol entre somriures i mirades va allargant la seva mà per la taula fins que el seu dit ha notat a l’Ona, que tímidament ha iniciat la resposta. Aquest cop està enamorat, puc notar els seus nervis quan m’agafa de la nansa i m’apropa als seus llavis. I ella també ho està, se’l mira embadalida resseguint-li els cabells, els ulls, la boca...

Miro per la finestra mentre xerren i xerren, demanen dos tallats més i un cambrer se’m emporta de la taula. Aquesta tarda serà llarga per una vella tassa com jo, cafè, tallat..un darrere l’altra mentre veig com l’Oriol s’allunya per moments. Sento l’Ona, li diu que demà el portarà a fer cafè al seu racó preferit...Ningú o notarà però seré la tassa més trista del món.

A fora, un noi crida algú pel carrer: - Manel!Com va? Feia dies que no et veia... un cafè?. Em serveixen a la seva taula, a veure que s’expliquen aquests dos!

Transient