La Sara, el dolç escenari amb història de les mones

S’acosta Pasqua i tenia moltes ganes de parlar d’una de les delícies relacionada amb aquest esdeveniment, tan viscut a casa nostra a través dels forns, pastisseries i xocolateries.

L’any passat al post “Les mones de pasqua desembarquen a Sant Cugat” us parlava de Les Cristines, de com aquestes van passar a ser mones de xocolata i la xocolata va esdevenir un art. I us parlava de la xocolata amb la col·laboració de mestre pastissers de Sant Cugat, en Yann Duytsche (Dolç) i en Jaume Sàbat (Sàbat), converses que també podreu recuperar al post.

I la delícia de la que avui us parlo, tot i no ser la protagonista de la festa, s’ha convertit en un altre dels elements importants d’aquesta tradició, la “Sara”.

A totes les meves mones hi ha hagut una Sara, un pastís al que durant molts anys no he parat especial atenció.

De petita només veia el que hi havia damunt, ara, com a padrina, la meva il·lusió és és que el que hi hagi al damunt faci gaudir al meu fillol.

Però com sabeu les delícies sovint tenen l’habilitat de sorprendre’ns i la Sara,  des d’avui, te més sentit dins del dia de la Mona del que podia imaginar.

La Sara, a la part sud d’Europa, la coneixem com a un dolç i esponjós pastís conformat per un pa de pessic farcit amb melmelada d’albercoc, reblert d’una crema de mantega, sucre i rovell d’ou, i guarnida amb ametlles. La seva amorositat li ve de sucar la cara del pa de pessic, on va la melmelada, amb una mica d’almívar de llimona, en alguns casos engrescat amb una mica de licor.

Al nord, les postres conegudes como a  Sarah responen a merengues d’ametlla cobertes d’una crema glacejada de xocolata i cafè i banyades amb xocolata negra, una recepta que no he tingut el plaer de tastar, però també sona deliciosa.

La nostra la podem trobar tot l’any a les pastisseries, tot i que és especialment demandada per Pasqua, la del nord és troba tot l’any però és cuinada especialment per Nadal. I tot i les diferències ambdues comparteixen inspiració i nom: el pastís o pastissos Sarah Bernhardt.

És curiós saber que el nostre principal pastís de Pasqua es podria dir Rosine, si aquesta famosíssima actriu de teatre francès no hagués escollit “Sarah” com a nom artístic.

I és que les Saras, d’aquí i d’arreu, són un homenatge a la que és coneguda avui dia com actriu més gran del segle XIX. Una dona que va ser descoberta com actriu al 1867, amb 23 anys, a "Les dones sabies" de Molière i es va consolidar fent papers masculins com el del trobador Zanetto, Lorenzaccio, Hamlet i L´Aiglon.

La seva participació  a les obres de Victor Hugo la va catapultar fora de les fronteres franceses; primer cap a Anglaterra, on va treballar amb reconeguts escriptors com Oscar Wilde; després cap a Estats Units, en una gira inacabable que la va dur fins a escenaris de Sud-Amèrica,  Australia i, ja de tornada, la resta d’Europa.

Així doncs, la nostra Sara és l’homenatge del pastisser francès  Jitrois i la Sarah del nord és el d’un forner danès, del qual la història n’ha perdut el nom.

Podríem deixar-ho aquí però després d’investigar no em puc quedar a la superfície. He descobert que la Sara va ser una d’aquelles dones amb una història digna de pel·lícula.

I així us sonarà si us dic que ella era una de tantes filles d’una cortesana, nascuda  al 1844, destinada a continuar amb una curta vida de prostitució i infermetats. Una nena amb un bri de sort que va fer que, el que podria haver estat el seu pare biològic, el Duc de Morny, li procurés un internat de petita, posteriorment una plaça per estudiar al Conservatoire de Musique et declamation i, ja amb 17 anys, un lloc a la Comédie-Française. El seu salvador pensareu...

Però l’escenari i l’amor li van jugar una mala passada. Tres anys més tard, sense èxit interpretatiu i com a mare soltera, es va veure obligada a compaginar la seva feina d’actriu amb la de cortesana. Una època en la que la necessitat de supervivència la va fer tornar a la crua realitat després d’haver viscut una vida que possiblement no li pertanyia.

La seva perseverança va fer que arribés a interpretar l’obra de Molière, el salvavides a aquells dies de fracassos i penúries.

Ja famosa no es va limitar a va viure del teatre, va viure també pel teatre, i per la gent. No s’entén la seva vida sense la interpretació, sense un escenari al seu voltant, sense el seu esperit d’ajuda i de foment de la cultura teatral.

Amb 26 anys durant la Guerra Franco-Prusiana, va habilità l’Odeón, teatre on treballava, com a hospital para convalescents de guerra; 45 anys més tard, començada la Primera Guerra Mundial, va decidir fer una gira darrere les trinxeres franceses fent actuacions per animar a las tropes.

Pel que fa al foment del món artístic, un cop reconeguda i amb una vida més fàcil i adinerada, Sara va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin on durant les seves gires s’hi estrenaven obres contínuament, recolzant sempre el teatre d’ avantguarda i els nous actors.  El mateix va fer amb el Théatre de la Renaissance, i finalment amb el Theâtre des Nations, únic teatre on va  actuar a França durant els seus últims 24 anys.

La seva vida sentimental va resultar desastrosa però, el teatre i la seva dedicació a la gent, sempre li van refer el cor. La seva vida es va apagar al 1923 després d’una escena, sobre el teatre, envoltada de companys de professió.

I sabent tot això, no m’imagino un pastís millor sobre el que posar les nostres mones, un pastís que bé podria representar els escenaris que tant va estimar la Sara, un pastís que avui fa d’escenari a milers de personatges de xocolata que els dilluns de Pasqua s’ho juguen tot a escena.

I tu, ja saps que hi posaràs sobre l’escenari? Qui representarà el paper principal a la Mona? Sant Cugat ja és ple delicioses mones i la Sara ens espera darrere el teló!

Text i fotos (sara): La Cafetera de Sant Cugat

Fotos Sarah Bernhardt: Flickr i Artflakes

Carrot Cake, una delícia de fons carregada de propietats

Carrot-Cake-2.jpg
Imatges de gimme some oven.  Recepta vegetariana i vegana.

Imatges de gimme some oven. Recepta vegetariana i vegana.

Algunes de les delícies més famoses han nascut de les mans d’un prodigi pastissers, o han estat fruit d’una recepta fallida que sorprenentment va acabar amb èxit. Delícies d’esprint que, un cop descobertes, han triomfat saltant de ciutat en ciutat vertiginosament.  Però avui no parlem d’una delícia d’esprint, sinó de fons, una delícia que va sorgir per la necessitat que generava el seu ingredient principal i que, amb el temps, la gent ha anat apreciant fins que ha esdevingut mundialment coneguda.

Parlem del pastís de pastanaga, més conegut arreu com a Carrot Cake. Un dels pastissos més buscats a les xarxes i, fins i tot aquí, més cercat pel nom anglès que l’ha internacionalitzat que pel català. S’ha fet tan conegut que no és difícil de trobar a molts dels establiments on fem el cafè, sobre tot a Barcelona, però també a Sant Cugat (com al Chiars, al Somewhere Cafe o al Crustó, en forma de mini plumcake).

I en dic delícia de fons perquè, la pastanaga, s’ha utilitzat per fer pastissos dolços des de l’època medieval, uns temps en els que els edulcorants eren minsos i cars i les pastanagues, que tenen més sucre que qualsevol altre vegetal, eren molt més fàcils d’aconseguir. En aquest cas quelcom va fer que, tot hi tenir el sucre a l’abast, aquesta pastanaga mai arribés a ser substituïda.

Primer la van mantenir perquè endolcia i era econòmica; després perquè formava part d’un pastís que, per les seves característiques d’humitat i densitat, aguantava més que la resta; més tard perquè se’n va reconèixer l’esponjositat i el sabor; i, avui dia, el nostre interès per les propietats dels aliment ens fan veure en la pastanaga una arrel amb múltiples propietats, depuratives, tonificants, preventives...vitals. Una cursa de fons, cap a l’èxit i el reconeixement, que el pastís de pastanaga ha sabut dur fins al seu merescut reconeixement.  

Però que en sabem d’aquesta delícia? L’altre dia us en descobria el seu origen a Suiza on, des de mitjans del segle XIX, l’anomenada  Rübelitorte ha estat un dels pastissos més populars, especialment als aniversaris infantils i celebracions.

Certament, pel nom, li hagués atorgava una altra identitat i és que la seva gran popularitat va esclatar  a Gran Bretanya, degut al racionament de la Segona Guerra Mundial. Tant va enfervorir els britànics que al 2011 el Carrot Cake va ser votat el pastís preferit al Regne Unit.

Un pastís que també va apassionar als Estats Units on, després d’arribar-hi al 1960, es va popularitzar fins a convertir-se en un pastís de menú, present a tots els establiments, coronat al cinquè aliment més de moda dels 70. I d’aquí a l’estrellat!

Al tastar-lo trobareu un pastís elaborat com un pa de pessic, una mica més dens (ja que hi afegim la pastanaga triturada a la massa), amb molta molla, gustós.

El trobareu combinat amb nous, canyella, panses, ametlles… i acabat amb sucre glaç i kirsch (licor de cirera) a Europa, cobert de crema de formatge a Estats Units, i fins i tot amb unes mini pastanagues de massapà colorat que acostumen a decorar la gran varietat de cupcakes i galetes de pastanaga que es troben al mercat.

El millor? El pastís de pastanaga és una delícia que ens dóna moltes opcions per convertir-la en quelcom saludable. No podem eliminar el sucre del tot, ja que aporta cos i textura a la massa, però en podem reduir força la quantitat, afegir-hi més pastanaga i degustar-lo sense cobertura, també deliciós. Un exemple el trobeu a la recepta de Cuina per llaminers, basada en el pastís americà però reduint-ne el sucre i animant-nos a afegir-hi més pastanaga.

I pels que us agrada anar més enllà, dins la gran varietat de receptes que podem trobar per internet procedents de llocs on han experimentat molt més que nosaltres amb aquest pastís, trobem fins i tot versions veganes i sense gluten, com la que veieu en imatges, juntament amb el seu link.

Si encara no coneixeu aquesta delícia no deixeu de caure en la temptació! Jo ja hi he caigut i vosaltres?

Pavlova, la merenga ballarina

De petita vaig fer ballet uns quants anys. No perquè tingués habilitats per dedicar-m’hi, sinó perquè era bonic i, fins a certa edat, divertit. La meva germana gran en feia i, quan l’anàvem a buscar, em quedava assentada en un tamboret blau al costat d’un piano, embadalida veient el final de les classes, desitjant seguir les seves passes. I així va ser. Fèiem festivals juntes i vam ballar fins que, ja sent adolescents, els camins ens van allunyar de la pràctica de la dansa, que no de la nostra estima per ella. A mi em van dur cap a disciplines més esportives, certament molt més encertades per les meves capacitats però, encara avui sóc al menjador de casa i, com qui fa una tonteria, em marco quatre passos maldestres que em porten bons records.

I els d’avui els propicia una delícia que fa honor a una de les ballarines de ballet i coreògrafes més conegudes de principis del segle XX. La delícia, anomenada Pavlova, fa homenatge a la dona que va canviar els ideals de les ballarines passant de cossos poderosos, musculosos i compactes, a figures esveltes, elàstiques i harmòniques, encara que igualment fortes. Anna Pavlova va ser l’artista principal del Ballet Imperial Rus i del Ballet Rus de Sergei Diaghilev, reconeguda arreu per la creació de la funció “La mort del cigne”. 

La Pavlova és una delícia, cruixent per fora i cremosa i lleugera per dins, que consisteix en una base de merenga sobre la que s’hi posa crema batuda, xocolata i trossos de fruita, sobretot fruits vermells.

Sabem del cert que va ser creada en honor a la ballarina, durant o després d’una de les seves visites a Australia i Nova Zelanda però, com a moltes delícies, el seu origen és controvertit i ha estat motiu de discussió entre ambdós països durant molts anys. Si ve la investigació formal apunta Nova Zelanda com a creadora d’aquesta delícia, la Pavlova s’ha convertit en un postre popular i important de la cuina nacional dels dos llocs i es serveix freqüentment a les celebracions, fins i tot com a postre nadalenc.

La curiositat? Una passió per la Pavlova que segueix creixent, amb constants reptes per batre el rècord a la més grossa. L’última mostra la trobem al 2010 quan el chef Aaron Campbell apareix amb una Pavlova ambientada en el rugby de 50 m2, amb la Copa Bledisloe al centre, a la Catedral de Christchurch (Nova Zelanda), per recollir diners per l’organització benèfica oficial dels All Blacks.

Però la Pavlova és quelcom més fi i dolç, a l’alçada de l’artista i disciplina a la que fa referència. Una delícia difícil de trobar a pastisseries, ja que cal farcir-la al moment perquè la humitat no malmeti la merenga, però més senzilla de trobar en algunes cartes de postres amb nivell que no us deixaran indiferent. Un exemple és la Pavlova de gerds i gelat de vainilla del Tickets d’Albert Adrià.

Tinc moltes ganes de fer-ne la recepta i quin millor pla que degustar-les amb la meva germana:

- Ruth, jo poso les Pavloves i tu el sofà, ens busquem els vídeos de la Juilliard i a degustar!!

Coca de llardons, la traca de la revetlla

Nit serena a la fresca, nit de revetlla, aquest any improvisada en un petit terrat de Sant Cugat. Hi arribo aviat amb un cabàs de detalls per ambientar. Estovalles, guirlandes, fanalets i unes coques recent fetes que ja omplen  l’espai amb la seva dolçor de brioix i pinyó, inconfusible.  Poc a poc tothom hi suma, pa amb tomàquet, embotit, una mica de vi, i les primeres bombetes salten de la seva capsa per obrir tímidament la gresca. Unes truites, formatges, un brindis, i les bengales dansen mentre les coques es despullen per creuar la passarel·la, engalanades, perfectes.

El tap del cava simula un petit tro, l’inici d’un moderat però suficient concert de petards, la música comença a embriagar-nos, i la coca de fruites desplega els seus encants. 

Allargo la mirada per sobre la barana  del terrat. Palmeres i estrelles llampats salten de cada racó de la ciutat dibuixant una bonica nit de Sant Joan. Tanco els ulls mentre aguanto la copa gelada de cava, les rialles petites dels més menuts, anècdotes d’amics, polítics, el mundial, la vida…històries saltant de boca en boca en un instant entranyable.

Algú s’acosta per darrere, una mà a la cintura em torna de peus al terrat. Obro els ulls i somric, la meva parella de ball em porta un trosset de coca de llardons, cruixent i ensucrada, la que sap que tant m’agrada i, sense deixar que la degusti, m’arrossega a la simulada pista de ball on “Invencibles” comença a sonar.

La festa continua fins que Sant Cugat ja quasi dorm i amb “Reis del món” acomiadem la velada . Mentre recollim, un últim tros de coca em reclama, amb el gust de cada pinyó, de la pasta de full, dels llardons..., tant festiva..., la traca perfecta per la meva revetlla. Apaguem els llums i baixem silenciosos les escales fins al carrer, la nit ha estat molt maca, ens mirem als ulls i els dic: Al terrat per  Sant Pere, jo porto les coques, i vosaltres?

Brownie, el pati de xocolata de les nous

El brownie és una de les receptes dolces més exitosa del nostre segle. Un deliciós pastís de sabor intens i textura irregular que, combinant crema de xocolata amb fruits secs, te seguidors per tot el món. Qui es pot resistir a un dels seus quadrats? Un deliciós pati de xocolata on les nous juguen a fet i amagar?

Com en altres dolços, corren diferents hipòtesis de la seva aparició. Alguns diuen que es van deixar el llevat, altres que es van deixar la farina, o que un pastisser va afegir xocolata desfeta a la massa de les galetes, tot apuntant a un altre petit desastre reboster convertit en èxit. Però en realitat el brownie no era un desastre, sinó un encàrrec molt important per la Fira Mundial de Chicago del 1893. El brownie respon a una petició de petit dolç per senyores, de la mida d’una porció de pastís, fàcil de menjar i que cabés en un estoig.

A Sant Cugat en podeu trobar a Serrajòrdia, Crustó, El Fornet d’en Rossend, de xocolata amb nous, amb avellanes o només amb xocolata. A Barcelona i a l’estranger en podem trobar també acabats amb glacejats, toppings i, fins i tot, amb crema batuda de diferents sabors i combinacions.

La meva recomanació? Per berenar, amb nous, i boníssim acompanyat amb gelat. Per la seva intensitat i textura, el brownie és ideal per reconfortar en els moments difícils. Una mossegada de brownie i crec que la llàgrima més amarga recularia fins al fons del llagrimal!

I si el voleu per culminar un dels vostres dinars no us perdeu la recepta de Cuina per llaminers, us sortirà deliciós.

Meert, la primera pastisseria d’Europa

Avui us presento Meert, una pastisseria pionera no només a França, on es troba, sinó de tota Europa. La va fundar al 1761 un xocolater anomenat Delcourt  i, des d’aleshores, durant aquests 251 anys, els forns de Meert han donat per molts gofres i tortitas.

La historia ens diu que aquest establiment va assaborir la fama per primer cop quan el comte de Lille, astorat pels gelats que es feien a la pastisseria, en va publicar una ressenya al diari local on anunciava al món que era el millor gelat que havia tastat mai.

En aquell moment el gelater Rollez n’era el propietari i, fins al 1839, només va fer que engrandir la seva fama. El seu fill, agafant-li el relleu, va decidir que era el moment de renovar-se o morir i, pensant en gran, va contractar el millor arquitecte , pintor i escultor per canviar la decoració de la maison i donar-li l’estil de luxe oriental que encara conserva avui dia.

Deu anys més tard, el fill de Rollez es va veure interessat en els diners que podia treure d’aquella exitosa pastisseria amb acabats divins i va traspassar el negoci a la família Meert. No sé què deuria pensar-ne el seu pare ja desaparegut…

És aleshores quan la primera generació Meert, família pastissera, va desenvolupar el producte que els va portar de l’èxit local, com a petita pastisseria de Lille, a l’estrellat: els gofres farcits de sucre, mantega i vainilla de Madagascar, cuinats entre dues planxes de ferro que marcaven el dolç amb el seu emblema, Meert.

El seu èxit va ser tal que, al 1864, es van convertir en els resposters oficials del llaminer  rei Leopold I, de la veïna Bèlgica. Segons expliquen des de la pastisseria “ la recepta original encara es guarda en un petit llibre”. Els Meert van vendre la botiga i la marca als Cardon al 1904 i va passar per importants famílies pastisseres fins arribar a Thierry Landron, actual propietari, que la va comprar al 1996.

Em va estranyar que canvies tant de mans però, certament, és molt difícil que més de tres generacions segueixin amb la mateixa professió, i Meert és molt i molt antiga.

Pel camí, des dels seus orígens com a petita botiga fins a ser una cadena amb quatre sucursals, Meert ha ampliat el seu negoci amb un restaurant, una empresa de càtering i un saló de té. Us recordarà la trajectòria de pastisseries catalanes però, com passa amb Mauri, la base de la seva fama és encara la pastisseria. Al seu quartel general de Lille, Meert té tres laboratoris on innoven en el terreny de pastissos, gofres i xocolates.

És per això que si ets un devorador de delícies, i tens l’oportunitat d’anar a França, no pots perdre’t  la visita a alguna de les seves botigues per tastar el seu típic gofra, doncs a part de llepar-te les dits faràs historia! 

El plumcake, entre prunes i volcans

Els plumcakes són ideals per acompanyar un cafè, un te, petant la xerrada a mitja tarda mentre les seves característiques tallades van desfilant, esponjoses i adictives, fins que només en queden les engrunes. Amb fruites, fruits secs, xocolata, ensucrats o simplement amb la ratlladura de taronja o llimona, els trobo deliciosos.

I mentre me'l miro m’endinso en els seus orígens adonant-me que, sense saber-ho, és una de les delícies amb els inicis més controvertits que m’hagi pogut trobar.

En parlen a Anglaterra i a Alemanya, zones d’on el plumcake és originari, però no com el coneixem avui dia. Allà és el dolç al que fa referència el seu nom, un pastís rodó amb prunes talla-les a trossets, macerades amb conyac, centre de les reunions familiars angleses del  “te de les cinc” i guirnalda de celebracions alamanes nadalenques, molt adient pel seus vius colors.  

També en parlen els antics receptaris de dolços romans, no com a plumcake però si com a pastís de fruites típic de la tardor, amb els confits de l’estiu, magranes, panses i pinyons, amb molta més massa, i sense seguir la forma rodona i prima de les tartal·letes de fuites sinó gruixut i allargat.

L’adaptació d’algunes receptes de plumcake cap a aquest dolç romà, incorporant més fruites i fruits secs, va fer que la massa s’acabés fornejant en un motlle rectangular on els trossets de farcit podien pujar amb la massa i quedar escampats arreu.

I, com són les coses, amb els anys els plumcakes van perdre les prunes i fins i tot les fruites, en alguns casos. Avui dia s’anomena plumcake a les masses que es fornejen amb el famós motlle rectangular que tots coneixem, sent el que conté el que dóna nom al contingut.

I pel final us he guardat la llegenda sorgida d’Itàlia que volta per molts dels blocs de cuina, al més pur estil de les tragèdies clàssiques.

Parlen els italians que el plumcake va ser inventat per Giovanni Plum, un cuiner de la terra que es trobava fornejant un pa de pessic a la ciutat de Pompeia. Quan encara no tenia la delícia al punt va notar un fort terrabastall i tot de gent que corria i bramava pel carrer, el volcà Vesuvi havia entrat en erupció. De l’esglai va treure el bescuit del forn i sense desar-lo va sortir al carrer. La gent estava molt esverada i, seguint-los, va començar a córrer amb la delícia a les mans. De sobte, per l’efecte de la lava que començava a baixar per alguns carrers, la fruiteria per la que passava va rebentar i, amb l’explosió, centenars de fruites es van esmicolar quedant algunes entaforades al seu pa. En Giovanni havia caigut, sense deixar el pa de pessic, i mal ferit i moribund es va mirar aquell pa de fruites, com si hi trobés el cònsol a tota aquella tragèdia, i el va batejar amb el seu nom. En el seu honor els de Pompeia conserven el plumcake de fruites i, oi que en veritat el plumcake pot semblar un petit volcà? Qui sap, potser la llegenda té alguna cosa de certa. Mentre hi penso ja l'estic devorant, aquest és un petit volcà a la meva mida, i la seva lava mmm...de pastanaga amb nous.

D’aquí o d’allà, de prunes, fruites, ratlladures o xocolates, no perdis l’oportunitat de tastar-los a Serrajòrdia, Turris o Crustó, grans i individuals, són ben bons.

Parlant de mones amb en Jaume Sàbat

A Sàbat hi trobem una de les pastisseries més especialitzada, antigues i amb més varietat de Sant Cugat, fruit d’una història de varies generacions que es remunten al mestre pastisser Jaume Sàbat (pare). És per això que a l’hora de parlar de Mones vaig contactar amb ells, doncs formen part de la història de la Mona a Catalunya.

En Jaume Sàbat (fill), al timó de la pastisseria, em va rebre amb els braços oberts. Un home avesat a la conversa, amarat d’història, pigat d’anècdotes relacionades amb aquest món que, per passió, ens uneix.

Hi anava a veure mones, i vaig marxar amb un l’oferiment d’anar-hi a cercar informació sempre que em fes falta, al seu obrador, un lloc on s’hi trobem llibres i fotos antigues, apunts de mestres pastissers, dibuixos i història del Sàbat pare, l’oasi de la meva curiositat.

Avui dia l’obrador segueix sent un lloc de difusió, una tasca essencial pel mestre dels mestres que va divulgar els seus coneixements en totes les vessant artístiques que dominava, del dolç fins a les eines. Escrits, entrevistes, dibuixos i...una sorpresa que no esperava, havia fet un conte de Pasqua que va editar en paper pels santcugatencs.

Com molts sabreu, sovint faig algun conte vinculat amb les delícies, com el d’aquesta Pasqua, i aquell conte tenia molt en comú amb el que faig, com si sense saber-ho estigués seguint un petit bri de la seva gran obra, encara que només fos a través de contes deliciosos.

Entre la història de la mona i els seus orígens, que en Jaume em va anar explicant com a un nen més dels que sovintegen l’obrador, vaig descobrir-hi un farciment de Mones personalitzades per les estrelles dels infants, Mickeys, Plutos, jugadors del Barça,etc. amb figures de xocolata emmotllades; lleons, xais i elefants creats amb peces d’ou i tubs, seguint la metodologia de les mones tradicionals catalanes; i, amb els ulls com plats, un Gru gegant de xocolata esperant per lluir en un dels aparadors de Sant Cugat.

Aquest Gru, juntament amb en Tom i Jerry exposats al carrer Santiago Rossinyol, són un tret característic de Sàbat. Figures d’exposició que meravellen a petits i grans, reproduccions de xocolata a gran format que enlluernen pel seu realisme i detall. Algunes acaben devorades, altres exposades al museu de la xocolata, unes mones que any rere anys continuen la història de Sàbat, la història de la Mona de Pasqua Catalana, juntament amb altres grans mestres catalans.

Parlant sobre els tres elements imprescindibles per una bona Mona, en Jaume aposta per una peça que engresqui els infants, que dugui una joguina o que la mateixa mona es percebi pel nen com una joguina, com pretenien les mestresses al preparar les mones antigament col·locant-hi ninots de llauna o fusta, i indispensable com a mestre xocolater, feta amb bona xocolata.

De tot el que en Jaume em va dir, que va ser molt, em quedo amb un dels seus pensaments, profund i romàntic a l’hora. En Jaume diu que la xocolata va unida a les nostres vides, allò que li pot arrencar un somriure un nen, a un adult, a un avi, sense edat, sense perjudicis...la xocolata, quelcom que associem a bons records, que sempre hi serà, s’hi t’agrada.

Que dir després d’això? Que la xocolata ens acompanyi aquesta Pasqua de la mà de les d’aquest gran mestre, un home entranyable que, estic convençuda, du la xocolata a les venes.

Les Mones de Pasqua desembarquen a Sant Cugat

Pollets, plomes, ous de colors i aroma de xocolata han envaït carrers i aparador, forns, pastisseries i delicioses xocolateries. Arriba la Pasqua i, com a data assenyalada pels devoradors de delícies, he preparat quelcom especial, un reportatge de mones per tal que aneu fent boca fins dilluns vinent.

A Sant Cugat, tenim una gran diversitat d’artesans que es preparen per la Pasqua, i tots ells busquen oferir-nos les seves millors obres, cadascuna amb aquell estil i detalls que diferencien cada mestre. Avui us parlo de les diferents varietats de Mones, de com han evolucionat i on trobar-les.

Començo per aquells forns i pastisseries que, recuperant la tradició, es remunten a l’elaboració del pa dolç que va començar a ser la Mona, anomenada Cristina,  amb farina de força, mantega i ous. En podeu trobar a Turris, Crustó i Sàbat, amb plomes de colors, ous i, en alguns casos, farciments. I és així, seguint el fil d’aquestes Cristines, que arribarem a les Mones d’avui dia.

Les Cristines eren regalades pels padrins als seu fillols, guarnides amb tant ous naturals com anys tenia el nen o la nena. Va ser cap al 1935 que van arribar a Barcelona els motlles metàl·lics per fer ous de xocolata, i aquest fet va marcar el canvi de les Mones. Primer van canviar els ous, passant a ser de xocolata, aferrant-se encara a la massa fermentada però, amb els anys, el desig de pastissers i padrins per fer les mones més llamineres va portar a substituir aquest pa dolç per pastissos de xocolata, crema amb fruita confitada i Sares. Aquells ous de xocolata aviat es van sentir com engrunes sobre uns pastissos tan elaborats i van anar evolucionant cap a figures cada cop més complexes, fruit de les avançades tècniques dels mestres xocolaters. Aquestes Mones de xocolata, no tan tradicionals, delicioses i, en alguns casos, visualment precioses, les podeu trobar a Dolç, Sàbat, Serrajòrdia, Turull i Chocolat Factory (aquesta última sense pastís).

A mi m’agrada la base, però molt més la xocolata, i amb la curiositat de saber en què es basen els mestres xocolaters per fer una Mona de xocolata he visitat en Yann  Duytsche i en Jaume Sàbat per saber-ne més coses.

Amb ells he descobert que, de mones de xocolata, en podem trobar de dos tipus: les que es fan amb motllos sencers, amb una o varies peces (cases, cotxes, arbres, personatges de xocolata,etc.), i les que es fan exclusivament a partir de motllos d’ous, seguint la tradició del gran mestre pastisser i xocolater Lluís Santapau. Aquesta tradició es basa en crear figures de xocolata només a partir de l’assemblatge de mitjos ous i tubs de diferents mides.

Si en Lluís Santapau va ser el primer, altres artesans li van prendre el relleu i van perfeccionar les tècniques de treball amb la xocolata, com Jaume Sabàt (pare), Joan Gener  i Antoni Escribà (pare de Christian). En Joan Baixas va destacar amb les peces planes, sent un dels que ha influït a les joves generacions i Julio Carretero va destacar pels seus muntatges.

A Sant Cugat, trobareu moltes propostes originals amb mones que segueixen la tradició d’assemblatge d’ous de xocolata a Dolç, amb uns animalons i personatges molt originals. A la meva visita a Dolç vaig parlar amb en Yann i trobareu la visita i les seves mones de somni al següent post:

Parlant de mones amb Yann  Duytsche de Dolç 

A la Pastisseria Sàbat hi trobareu una combinació de mones que segueixen la tradició, amb motlles d’ou, i altres fetes amb motlles que segueixen les tendències infantils més televisives amb figures i personatges famosos. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Jaume Sàbat i en el post següent hi trobareu la nostra conversa entranyable i un recull de les seves mones.

Parlant de mones amb Jaume Sàbat de Pastisseria Sàbat 

I per acabar no us podeu perdre la galeria de mones variades de Serrajòrdia, Chocolat Factory i Turull. Una galeria que farà tornar xocolater al més escèptic! (dijous)

Pastisseria Mauri, una saga de clàssiques delícies

Com a segona parada, dins l'Espai Bcn, us parlo de la Pastisseria Mauri, un lloc que conserva l’encant de l’època a la que es va inaugurar.

M’agrada passejar per la Rambla Catalunya, tan plàcida i coqueta, arborada i lluminosa. És com una calaixera d’època, ben restaurada, formosa, on cada calaix és una façana, i dins s’hi amaguen algunes de les botigues més antigues de Barcelona, entre elles aquesta pastisseria.

He escollit aquest calaix, aquesta botiga, per la seva història i ubicació però també perquè hi guardo bons records, entre tallats i pastes, motllures i miralls. És una de les parades assenyalades si he de sortir pel centre amb la meva mare i això sempre va lligat a bons moments, aquells que per molt que el temps apressi sempre caldria fomentar. Ara fa temps que no hi fem parada però només de parlar-ne ens hi veig.   

Obro el calaix i us descobreixo una pastisseria clàssica que va néixer al 1929 fruit d’una història d'emprenedoria i superació. Els seus fundadors van tastar altres oficis abans de fer-se pastissers però van acabar decidint-se per aquesta meravella dolça, que encara avui dia és sinònim de “Mauri”.

Pel camí han superat èpoques difícils com la Guerra Civil o un incendi que va devastar el local, però la família sempre ha apostat per un negoci que ha estat molt més que això, una saga dedicada a fer-nos fruir de les millors delícies clàssiques de la ciutat.

Tanmateix un calaix com aquest cal saber quan obrir-lo, doncs és un d’aquells marcat al mapa dels forans, que el freqüenten a hores punta de la tarda. És molt millor remenar-lo al matí, amb a calma, amb la claror enfocant uns mostradors a vessar de suculències.

I també cal saber que hi trobarem, sense desequilibrar expectatives. Un espai clàssic, antic, que manté l’encant de l’època però també la vellesa dels elements que el componen. No s’ha reformat, potser per por de perdre, com altres, el seu esperit. Mentre seus a Mauri has de valorar el conjunt, el que va ser, el que va viure, el que l’ha fet arribar fins avui, ignorant aquell mirall que el temps va tenyir.

Avui dia podeu trobar el Mauri originari a C/Provença 241, cantonada Rambla Catalunya on podreu degustar pastes dolces (croissants, ensaïmades, magdalenes), pastissos amb nates, cremes, trufa, xocolata i pastes de té acompanyades de cafè o d’una bona xocolata desfeta.  A part també hi podeu trobar un bon sortit de pastes salades i canapès, així com una zona de degustació, més enfocada a aquest producte, que es troba a la zona de xarcuteria al local annex.

A l’altra cantonada de la Rambla Catalunya trobareu el millor espai pels amants de la xocolata, una bomboneria on hi ha bocins de xocolata amb totes les formes, sabors i combinacions possibles. Un d’aquells pocs llocs on podries muntar una caixa de bombons variats sense por, perquè saps que tots estaran boníssims.

I no em puc deixar de comentar els productes d’època com els torrons, les neules o la xocolata en pols, completament artesanals.

Si aneu per Barcelona, i us agraden els llocs amb història, amagueu-vos una estona de les botigues en aquesta pastisseria i transporteu-vos en el temps mentre us preneu una de les seves delícies.

La Pastisseria Roura traspassada després de 70 anys de tradició

Aquesta setmana no és casualitat que us parli d’una de les pastisseries més conegudes per tots nosaltres, la Pastisseria Roura, ubicada al carrer Santa Maria de Sant Cugat. Volia fer aquest post abans, però de vegades les notícies m’arriben massa tard!

Li hagués volgut dedicar l’espai de local de delícies recomanat abans de que el mestre pastisser Josep Maria Roura es jubilés diumenge passat i traspasses el negoci, perquè coneguts i desconeguts us passéssiu a tastar les seves delícies. Fins fa pocs dies, hem pogut veure com feien les neules a peu de carrer amb el neuler tradicional, aquella oloreta, i petits i grans parats davant la portat mirant bocabadats. Per aquest motiu comparteix espai de portada amb una delícia que li escau especialment, les neules, ambdós símbols de gran tradició pastissera.

No sé quin rumb prendrà Roura a mans de les pastisseries Turull de Terrassa però, de moment, dies després, i per aquells fidels a Roura,  encara podem trobar-hi les seves neules artesanes, pastissets de formatge, encenalls i la seva inconfusible xocolata negre, com si encara no haguessin marxat del tot. Trobarem a faltar les seves mones, coques, panellets, bunyols, merengues, amb aquell toc especial de fet a casa, sense additius, finors, ni modernitats, si més no de la saga Roura.

En essència doncs, ens deixa una pastisseria que va obrir les portes al 1941 i per on han passat dues generacions de la família Roura. Veurem aviat que ens ofereixen els que els relleven per endolcir els nostres dies, i aquí estaré per explicar-vos-en les novetats.

Sàbat, la tradició pastissera

La Pastisseria Sàbat és una de les més antigues, amb una història de varies generacions familiars que es remunten al mestre pastisser Jaume Sàbat. La pastisseria del C/Santiago Rusiñol, 36 va obrir  al 1951 i, avui dia, conserva la manera de fer i l’estil del seu precursor.

A Sàbat hi trobem una de les pastisseries més especialitzada i amb més varietat de Sant Cugat, amb pastisseria clàssica com Massini, pastís de trufa, sara, sacher; gustos nous amb mousses, tiramisús, brownies; les típiques lioneses de nata, trufa i crema;“eclairs” (farcits de nata, crema, cafè, xocolata), pasta de full, pastes dolces (croissant, magdalenes, ensaïmades, brioches...), bombons i  un assortit boníssim de pastes de te. Els meus preferits són els ametllats, amb una escorça cruixent i un cor tendre, irresistibles, i un dels seus dolços emblemàtic són els “rosetons”, un homenatge al Monestir que reflecteix l’estreta relació de Sàbat amb el poble. 

Quan entres al local, la fusta fosca, les motllures, els marbres i els daurats segueixen transmeten l’elegància que caracteritza les pastisseries tradicionals, amb un saló de té tranquil i acollidor on prendre un cafè mentre degustes alguna de les seves delícies.

La competència ha crescut molt en els últims anys, però el tracte i la qualitat que ens dispensa Sàbat fa que molts santcugatencs seguim passant per aquesta pastisseria cada cop que volem portar unes postres a casa de coneguts, comprar el pastisset del diumenge o gaudir de les delícies de les festes típiques de Reis, Sant Joan, Tot Sants o Pasqua.

A part de la seva botiga al costat del Monestir també en trobareu a la Rambla Ribatallada i a Francesc Macià. Disposen de servei de càtering i altres serveis que trobareu a la seva web. 

Taller de pa Serrajòrdia, la fleca de l’estació

Serrajordia_3.jpg

Quants de vosaltres sortint del ferrocarril havíeu parat a comprar pa a la fleca de l’estació? I és que, des de 1964, aquest forn ha portat el pa a la taula de molts santcugatencs/ques.

Fins fa un any la seva imatge es trobava en la línia de la resta de fleques, amb fustes de roure clar, ceràmiques vidriades amb algun dibuix sobre forners, i el seu pa centrava tota l’atenció, un pa d’allò més bo i elaborat amb matèries primeres que molts fèiem cua per endur-nos a casa recent fet.

La fleca de l’estació és ara el Taller de Pa Serrajòrdia, on a part de la seva rica varietat de pans, pastisseria i brioxeria, entre d’altres, descobrim un espai on gaudir, compartir i degustar la infinitat de delícies dolces y salades que hi elaboren, amb  una àmplia carta per acontentar a tots els paladars.

Pel que fa al seu producte estrella, amb els anys han anat evolucionant per oferir-nos un pa que a part d’aliment bàsic esdevingui un plaer pels sentits, amb la utilització de farines de la millor qualitat, masses mare, productes ecològics i llevats naturals. Dins la seva renovació segueixen processos tradicionals, com la llarga fermentació, a l’hora que continuen investigant noves fórmules i receptes que els permetin oferir pans adaptats a totes les ocasions.

El pa és la seva raó de ser però al Taller de Pa Serrajòrdia també s’hi pot trobar pastisseria i brioxeria elaborada amb els mateixos criteris de qualitat i varietat, oferint les especialitats de sempre i moltes altres d’arreu del món.

I que dir del seu canvi d’imatge inspirat en les tendències que combinen ambients industrials i vintage. Han aconseguint un espai acollidor, lluminós i bohemi on sentir-se realment a gust. La fleca de l’estació ha deixat de semblar un negocio tradicional per convertir-se en un local al més pur estil novaiorquès. Passa’t pel Serrajòrdia i deixa’t seduir per una combinació perfecte de ambient i qualitat.

thumb (1).jpg

Si consultes la seva web, a part de presentar-se molts dels seus productes, veuràs que també disposen de servei de càtering, perquè puguis oferir als teus comensals una taula de qualitat amb el millor dels sabors. Visita-la, hi ha molt per descobrir.

Embassy BCN, molt més que una pastisseria

I és que aquest recent inaugurat local de delícies, situada al costat del monestir, té molt per oferir-nos. La seva imatge, de pinzellades blanques, detalls platejats  i miralls, ens transmet l’elegància i la finor que caracteritza la seva manera de fer. La percepció que un pot tenir passant-hi pel davant és només el reflex de la qualitat i rigor amb la que s’hi treballa. El nucli central de Embassy BCN és una pastisseria d’elevada qualitat, elaborada a mà, amb ingredients naturals, sense conservants, colorants, ni additius. Hi podem trobar des de la pastisseria tradicional (sacher,  sara, pa de pessic, etc.), pastisseria americana (carrot cake, brownie, cheese cake, etc.) pastisseria creativa amb qualsevol motiu, imatge o figura que vulguem, galetes decorades, bombons, tabletes de xocolata i delícies franceses com els macarons.

Al seu espai degustació  o a la seva terrassa, a recer del mur del monestir, podreu degustar qualsevol d’aquests suggerents plaers i també podreu gaudir d’un esmorzar amb combinació de salats i dolços, per a tots els gustos.

Embassy BCN té ganes de conèixer a tots els santcugatencs i per això no us podeu perdre la seva promoció per esmorzar que inclou, per 3’50 €,  un tast salat, un de dolç, i cafè o infusió, la combinació que crida a descobrir-los.

I això no és tot! Heu de saber que els seus propietaris, en Juan i la Mireia són dues persones molt creatives i amb ganes d’involucrar-se fins l’últim detall. Dins dels seus serveis de pastisseria, ofereixen la possibilitat de fer comandes de pastissos de tot tipus i galetes decorades i,  a més a més, disposen de capacitat per organitzar, ja sigui a la seva sala o a casa teva, una celebració privada fins on tu necessitis (càtering dolç, salat, begudes, decoració, ambientació, servei, etc.)

Embassy BCN és més que una pastisseria, és un espai on compartir, on conversar, on passar una estona en bona companyia, i per descobrir-ho no et perdis els cursos que imparteixen a la seva acollidora sala, situada a la part inferior de la pastisseria. Un espai ideal on gaudir d’un d’esmorzar mentre practiques anglès amb un natiu o aprendre auto maquillatge degustant alguna delícia.

Descobreix Embassy BCN, més que una pastisseria al teu servei, pastissos i delícies esperant que entris a tastar-los.

Alice Cake, una recepta amb molta creativitat, dolçor, delicadesa i il•lusió

Quan un passa per davant de la botiga Alice Cake, no pot evitar passejar la mirada per la seva coqueta façana, amb una fusteria rosada amb motllures, un aparador de delícies refinades i un logotip que ens transporta al país de les meravelles.

Al entrar-hi podreu percebre de seguida el caliu i el tracte personal de la seva mestressa, la Laura, la qual des de fa mig any transmet la il·lusió que ha dipositat en aquest projecte a cadascun dels seus clients.

A Alice Cake elaboren receptes intentant sorprendre el nostre paladar a cada cupcake, galeta o pastís. En trobareu amb gran varietat de textures, acabats i sabors com el cupcake de plàtan amb xocolata blanca, el de exquisida xocolata combinada amb taronja o el de deliciós pastís de poma, entre d’altres.

2012-07-02 19.46.32.jpg

Com a especialitzats en decoració de pastissos i galetes, disposen d’una botiga on trobareu tot allò que necessiteu per treballar la vostra creativitat en el món dels dolços, des de les matèries primeres fins a colorants, aromes, purpurines comestibles, talladors amb formes, fondant, motllos…tot acompanyat d’un assessorament personalitzat, la disponibilitat de comprar llibres sobre aquestes postres i la possibilitat de participar en els tallers que s’imparteixen a la “cuina a la vista” de Alice Cake.

Si passejant per Sant Cugat et topes amb aquest racó, on els pensaments poden esdevenir dolces meravelles, entra-hi i tasta una de les seves receptes mentre et deixes captivar per l’esperit de l’Alice, la protagonista del seu logo, l’espurna dolça que tots portem a dins.