La Sara, el dolç escenari amb història de les mones

S’acosta Pasqua i tenia moltes ganes de parlar d’una de les delícies relacionada amb aquest esdeveniment, tan viscut a casa nostra a través dels forns, pastisseries i xocolateries.

L’any passat al post “Les mones de pasqua desembarquen a Sant Cugat” us parlava de Les Cristines, de com aquestes van passar a ser mones de xocolata i la xocolata va esdevenir un art. I us parlava de la xocolata amb la col·laboració de mestre pastissers de Sant Cugat, en Yann Duytsche (Dolç) i en Jaume Sàbat (Sàbat), converses que també podreu recuperar al post.

I la delícia de la que avui us parlo, tot i no ser la protagonista de la festa, s’ha convertit en un altre dels elements importants d’aquesta tradició, la “Sara”.

A totes les meves mones hi ha hagut una Sara, un pastís al que durant molts anys no he parat especial atenció.

De petita només veia el que hi havia damunt, ara, com a padrina, la meva il·lusió és és que el que hi hagi al damunt faci gaudir al meu fillol.

Però com sabeu les delícies sovint tenen l’habilitat de sorprendre’ns i la Sara,  des d’avui, te més sentit dins del dia de la Mona del que podia imaginar.

La Sara, a la part sud d’Europa, la coneixem com a un dolç i esponjós pastís conformat per un pa de pessic farcit amb melmelada d’albercoc, reblert d’una crema de mantega, sucre i rovell d’ou, i guarnida amb ametlles. La seva amorositat li ve de sucar la cara del pa de pessic, on va la melmelada, amb una mica d’almívar de llimona, en alguns casos engrescat amb una mica de licor.

Al nord, les postres conegudes como a  Sarah responen a merengues d’ametlla cobertes d’una crema glacejada de xocolata i cafè i banyades amb xocolata negra, una recepta que no he tingut el plaer de tastar, però també sona deliciosa.

La nostra la podem trobar tot l’any a les pastisseries, tot i que és especialment demandada per Pasqua, la del nord és troba tot l’any però és cuinada especialment per Nadal. I tot i les diferències ambdues comparteixen inspiració i nom: el pastís o pastissos Sarah Bernhardt.

És curiós saber que el nostre principal pastís de Pasqua es podria dir Rosine, si aquesta famosíssima actriu de teatre francès no hagués escollit “Sarah” com a nom artístic.

I és que les Saras, d’aquí i d’arreu, són un homenatge a la que és coneguda avui dia com actriu més gran del segle XIX. Una dona que va ser descoberta com actriu al 1867, amb 23 anys, a "Les dones sabies" de Molière i es va consolidar fent papers masculins com el del trobador Zanetto, Lorenzaccio, Hamlet i L´Aiglon.

La seva participació  a les obres de Victor Hugo la va catapultar fora de les fronteres franceses; primer cap a Anglaterra, on va treballar amb reconeguts escriptors com Oscar Wilde; després cap a Estats Units, en una gira inacabable que la va dur fins a escenaris de Sud-Amèrica,  Australia i, ja de tornada, la resta d’Europa.

Així doncs, la nostra Sara és l’homenatge del pastisser francès  Jitrois i la Sarah del nord és el d’un forner danès, del qual la història n’ha perdut el nom.

Podríem deixar-ho aquí però després d’investigar no em puc quedar a la superfície. He descobert que la Sara va ser una d’aquelles dones amb una història digna de pel·lícula.

I així us sonarà si us dic que ella era una de tantes filles d’una cortesana, nascuda  al 1844, destinada a continuar amb una curta vida de prostitució i infermetats. Una nena amb un bri de sort que va fer que, el que podria haver estat el seu pare biològic, el Duc de Morny, li procurés un internat de petita, posteriorment una plaça per estudiar al Conservatoire de Musique et declamation i, ja amb 17 anys, un lloc a la Comédie-Française. El seu salvador pensareu...

Però l’escenari i l’amor li van jugar una mala passada. Tres anys més tard, sense èxit interpretatiu i com a mare soltera, es va veure obligada a compaginar la seva feina d’actriu amb la de cortesana. Una època en la que la necessitat de supervivència la va fer tornar a la crua realitat després d’haver viscut una vida que possiblement no li pertanyia.

La seva perseverança va fer que arribés a interpretar l’obra de Molière, el salvavides a aquells dies de fracassos i penúries.

Ja famosa no es va limitar a va viure del teatre, va viure també pel teatre, i per la gent. No s’entén la seva vida sense la interpretació, sense un escenari al seu voltant, sense el seu esperit d’ajuda i de foment de la cultura teatral.

Amb 26 anys durant la Guerra Franco-Prusiana, va habilità l’Odeón, teatre on treballava, com a hospital para convalescents de guerra; 45 anys més tard, començada la Primera Guerra Mundial, va decidir fer una gira darrere les trinxeres franceses fent actuacions per animar a las tropes.

Pel que fa al foment del món artístic, un cop reconeguda i amb una vida més fàcil i adinerada, Sara va arrendar el teatre Porte-Saint-Martin on durant les seves gires s’hi estrenaven obres contínuament, recolzant sempre el teatre d’ avantguarda i els nous actors.  El mateix va fer amb el Théatre de la Renaissance, i finalment amb el Theâtre des Nations, únic teatre on va  actuar a França durant els seus últims 24 anys.

La seva vida sentimental va resultar desastrosa però, el teatre i la seva dedicació a la gent, sempre li van refer el cor. La seva vida es va apagar al 1923 després d’una escena, sobre el teatre, envoltada de companys de professió.

I sabent tot això, no m’imagino un pastís millor sobre el que posar les nostres mones, un pastís que bé podria representar els escenaris que tant va estimar la Sara, un pastís que avui fa d’escenari a milers de personatges de xocolata que els dilluns de Pasqua s’ho juguen tot a escena.

I tu, ja saps que hi posaràs sobre l’escenari? Qui representarà el paper principal a la Mona? Sant Cugat ja és ple delicioses mones i la Sara ens espera darrere el teló!

Text i fotos (sara): La Cafetera de Sant Cugat

Fotos Sarah Bernhardt: Flickr i Artflakes

Carrot Cake, una delícia de fons carregada de propietats

Carrot-Cake-2.jpg
Imatges de gimme some oven.  Recepta vegetariana i vegana.

Imatges de gimme some oven. Recepta vegetariana i vegana.

Algunes de les delícies més famoses han nascut de les mans d’un prodigi pastissers, o han estat fruit d’una recepta fallida que sorprenentment va acabar amb èxit. Delícies d’esprint que, un cop descobertes, han triomfat saltant de ciutat en ciutat vertiginosament.  Però avui no parlem d’una delícia d’esprint, sinó de fons, una delícia que va sorgir per la necessitat que generava el seu ingredient principal i que, amb el temps, la gent ha anat apreciant fins que ha esdevingut mundialment coneguda.

Parlem del pastís de pastanaga, més conegut arreu com a Carrot Cake. Un dels pastissos més buscats a les xarxes i, fins i tot aquí, més cercat pel nom anglès que l’ha internacionalitzat que pel català. S’ha fet tan conegut que no és difícil de trobar a molts dels establiments on fem el cafè, sobre tot a Barcelona, però també a Sant Cugat (com al Chiars, al Somewhere Cafe o al Crustó, en forma de mini plumcake).

I en dic delícia de fons perquè, la pastanaga, s’ha utilitzat per fer pastissos dolços des de l’època medieval, uns temps en els que els edulcorants eren minsos i cars i les pastanagues, que tenen més sucre que qualsevol altre vegetal, eren molt més fàcils d’aconseguir. En aquest cas quelcom va fer que, tot hi tenir el sucre a l’abast, aquesta pastanaga mai arribés a ser substituïda.

Primer la van mantenir perquè endolcia i era econòmica; després perquè formava part d’un pastís que, per les seves característiques d’humitat i densitat, aguantava més que la resta; més tard perquè se’n va reconèixer l’esponjositat i el sabor; i, avui dia, el nostre interès per les propietats dels aliment ens fan veure en la pastanaga una arrel amb múltiples propietats, depuratives, tonificants, preventives...vitals. Una cursa de fons, cap a l’èxit i el reconeixement, que el pastís de pastanaga ha sabut dur fins al seu merescut reconeixement.  

Però que en sabem d’aquesta delícia? L’altre dia us en descobria el seu origen a Suiza on, des de mitjans del segle XIX, l’anomenada  Rübelitorte ha estat un dels pastissos més populars, especialment als aniversaris infantils i celebracions.

Certament, pel nom, li hagués atorgava una altra identitat i és que la seva gran popularitat va esclatar  a Gran Bretanya, degut al racionament de la Segona Guerra Mundial. Tant va enfervorir els britànics que al 2011 el Carrot Cake va ser votat el pastís preferit al Regne Unit.

Un pastís que també va apassionar als Estats Units on, després d’arribar-hi al 1960, es va popularitzar fins a convertir-se en un pastís de menú, present a tots els establiments, coronat al cinquè aliment més de moda dels 70. I d’aquí a l’estrellat!

Al tastar-lo trobareu un pastís elaborat com un pa de pessic, una mica més dens (ja que hi afegim la pastanaga triturada a la massa), amb molta molla, gustós.

El trobareu combinat amb nous, canyella, panses, ametlles… i acabat amb sucre glaç i kirsch (licor de cirera) a Europa, cobert de crema de formatge a Estats Units, i fins i tot amb unes mini pastanagues de massapà colorat que acostumen a decorar la gran varietat de cupcakes i galetes de pastanaga que es troben al mercat.

El millor? El pastís de pastanaga és una delícia que ens dóna moltes opcions per convertir-la en quelcom saludable. No podem eliminar el sucre del tot, ja que aporta cos i textura a la massa, però en podem reduir força la quantitat, afegir-hi més pastanaga i degustar-lo sense cobertura, també deliciós. Un exemple el trobeu a la recepta de Cuina per llaminers, basada en el pastís americà però reduint-ne el sucre i animant-nos a afegir-hi més pastanaga.

I pels que us agrada anar més enllà, dins la gran varietat de receptes que podem trobar per internet procedents de llocs on han experimentat molt més que nosaltres amb aquest pastís, trobem fins i tot versions veganes i sense gluten, com la que veieu en imatges, juntament amb el seu link.

Si encara no coneixeu aquesta delícia no deixeu de caure en la temptació! Jo ja hi he caigut i vosaltres?

Pavlova, la merenga ballarina

De petita vaig fer ballet uns quants anys. No perquè tingués habilitats per dedicar-m’hi, sinó perquè era bonic i, fins a certa edat, divertit. La meva germana gran en feia i, quan l’anàvem a buscar, em quedava assentada en un tamboret blau al costat d’un piano, embadalida veient el final de les classes, desitjant seguir les seves passes. I així va ser. Fèiem festivals juntes i vam ballar fins que, ja sent adolescents, els camins ens van allunyar de la pràctica de la dansa, que no de la nostra estima per ella. A mi em van dur cap a disciplines més esportives, certament molt més encertades per les meves capacitats però, encara avui sóc al menjador de casa i, com qui fa una tonteria, em marco quatre passos maldestres que em porten bons records.

I els d’avui els propicia una delícia que fa honor a una de les ballarines de ballet i coreògrafes més conegudes de principis del segle XX. La delícia, anomenada Pavlova, fa homenatge a la dona que va canviar els ideals de les ballarines passant de cossos poderosos, musculosos i compactes, a figures esveltes, elàstiques i harmòniques, encara que igualment fortes. Anna Pavlova va ser l’artista principal del Ballet Imperial Rus i del Ballet Rus de Sergei Diaghilev, reconeguda arreu per la creació de la funció “La mort del cigne”. 

La Pavlova és una delícia, cruixent per fora i cremosa i lleugera per dins, que consisteix en una base de merenga sobre la que s’hi posa crema batuda, xocolata i trossos de fruita, sobretot fruits vermells.

Sabem del cert que va ser creada en honor a la ballarina, durant o després d’una de les seves visites a Australia i Nova Zelanda però, com a moltes delícies, el seu origen és controvertit i ha estat motiu de discussió entre ambdós països durant molts anys. Si ve la investigació formal apunta Nova Zelanda com a creadora d’aquesta delícia, la Pavlova s’ha convertit en un postre popular i important de la cuina nacional dels dos llocs i es serveix freqüentment a les celebracions, fins i tot com a postre nadalenc.

La curiositat? Una passió per la Pavlova que segueix creixent, amb constants reptes per batre el rècord a la més grossa. L’última mostra la trobem al 2010 quan el chef Aaron Campbell apareix amb una Pavlova ambientada en el rugby de 50 m2, amb la Copa Bledisloe al centre, a la Catedral de Christchurch (Nova Zelanda), per recollir diners per l’organització benèfica oficial dels All Blacks.

Però la Pavlova és quelcom més fi i dolç, a l’alçada de l’artista i disciplina a la que fa referència. Una delícia difícil de trobar a pastisseries, ja que cal farcir-la al moment perquè la humitat no malmeti la merenga, però més senzilla de trobar en algunes cartes de postres amb nivell que no us deixaran indiferent. Un exemple és la Pavlova de gerds i gelat de vainilla del Tickets d’Albert Adrià.

Tinc moltes ganes de fer-ne la recepta i quin millor pla que degustar-les amb la meva germana:

- Ruth, jo poso les Pavloves i tu el sofà, ens busquem els vídeos de la Juilliard i a degustar!!

La recepta de les cookies de xocolata originals

Fa uns mesos us parlava de la història d’aquesta gran galeta, i de com s’ha arribat a fer tan famosa, al post  La cookie i la famosa Toll House Crunch. Ja aleshores vaig veure que la recepta era força senzilla, a l’abast dels meus curts coneixements culinaris, i aquest cap de setmana em vaig posar mans a la feina per veure si me’n sortia . He de dir que sóc molt fan de les cookies, sobretot de les de l’Starbucks i el Central Cafè, aquelles grosses que queden un pel tovetes de dins i que la xocolata es desfà a la boca, mmm!

Amb aquesta idea vaig buscar una recepta que no només representes una galeta de mantega amb gotetes de xocolata sinó que emules aquelles Toll House Crunch Cookies que havia ideat la Ruth Wakefield a la dècada dels 30.

El resultat ha estat fabulós, una de les receptes més senzilla i gratificant que he fet fins ara doncs, amb pocs coneixements i sense haver d’encendre el foc,  s’aconsegueixen unes galetes realment delicioses. De debò!

Per això us animo fermament a provar de fer-les. No us trauran més de mitja horeta i, de lo bé que us sortiran, quedareu contents per dies i amb la panxa contenta.

Com us deia també m’ha semblat ideal per fer amb la canalla, ja que ells ens poden ajudar a pesar tots els ingredients i després només es tracta de ajuntar-los en un bol, remenar amb les mans, fer pilotetes i aixafar-les!

Som-hi, que ja sento com alguns poseu els forns a escalfar!!

Ingredients:

100 gr. de mantega sense sal (pomada, o normal si la treballem amb calor)

220 gr. de farina per rebosteria

90 gr. de sucre integral

45 gr. de sucre normal

1 cullereta de cafè de llevat pols

1 ou batut

1 cullereta de cafè d'essència de vainilla, canyella o pela de llimona, al gust.

150 gr. de perles de xocolata

Preparació:

Pesem tots els ingredients. Posem dins al bol la farina, els sucres, el llevat, la vainilla (o canyella o llimona) i remenem.

Hi afegim la mantega, quasi desfeta amb les mans. Podeu fer servir la mantega normal, donar-li un toc de calor al microones i treballar-la amb les mans (no ha d’estar freda perquè al barrejar-se amb la farina i el sucre no faci grumolls). Remenem fins que la farina i els sucres sembli que tornin a quedar solts, i no veiem rastre de la mantega.

Afegim l’ou i remenem. Quan afegim l’ou, la massa de les galetes queda de seguida ben lligada. És una massa molt neta perquè es desenganxa del bol i de les mans sense problemes.

Un cop tenim la massa dins el bol, anem afegint tongades de gotetes de xocolata i amassant, repetint el procés fins que ens sembli que n’hi han proutes. 

No patiu si algunes cauen, les podrem posar a la galeta més endavant.

Fem amb la massa un rul·lo d’uns tres dits de diàmetre, l’emboliquem amb paper film i el deixem reposar a la nevera 20 minuts. Mentrestant posem el forn a escalfar a 200ºC  de dalt i de baix.

Passat aquest temps li traiem el paper film a la massa i, amb un ganivet de cuina o tallador de plàstic, anem fent rodanxes de 0,5 cm. 

Si heu posat moltes gotetes de xocolata va bé el tallador de plàstic perquè no ens tallarà les gotetes només les espitxarà cap al costat que els hi toqui.

Es igual com quedi la rodanxa, només ens servirà per fer les galetes de la mateixa mida. A la rodanxa li podem afegir alguna goteta de xocolata, si veiem que no li han tocat gaires, la fem una piloteta i la xafem. 

Les anem posant en una safata de forn, sobre paper de forn, i les separem tres dits les unes de les altres, ja que tendeixen a créixer una mica.

Les posem al forn uns 15 min aprox. El forn és el truc, jo vaig fer dues petites fornades per trobar-li aquest punt de tou que us deia. No heu d’esperar a que les galetes agafin color, la massa ja és quasi del color que han de tenir cuites.

Un cop hagin crescut els primers 10 min ja podeu obrir el forn i veure si la massa per fora sembla dura. Si sembla dura ja les podem treure, aconseguirem aquest interior un pel tou. Si deixem que agafin color, que es torrin una mica, (cosa que un cop crescudes passa de seguida) també estaran bones però quedarà una galeta de tipus més cruixent, com les típiques galetes de mantega.

Es triga tan poc a fer-les que podeu fer la prova amb les primeres 4 galetes i, a continuació, fornejar la resta per trobar el punt amb el vostre forn.

Fira del Torro i la Xocolata a la pedra, la festa dels paladars dolços!

El passat dissabte vaig sortir de Sant Cugat direcció Agramunt per anar a la fira més dolça , la Fira del Torró i la Xocolata a la pedra. Era el primer any que hi anava i em feia especial il·lusió passejar-me entre els expositors de les empreses que elaboren l’autèntic Torró d’Agramunt amb Indicació Geogràfica Protegida (IGP). Torrons Artesans Felix, Mestres Torronaires Roig, Torrons Artesans Vicens i Menestral torronaire Àngel Llunch presentaven uns estants d’allò més suculents, combinant tradició i modernitat, amb els sabors de sempre i novetats sorprenents. La xocolata, amb  Viladàs, Aynouse  i en especial Jolonch desplegaven un món de tabletes amb història que em van robar el cor.

Us imagineu una barra de torró de 8 metres de llarg? Doncs dues barres d’aquestes mides donaven la benvinguda a l’estand de Vicens, uns dels torrons amb més anomenada i més presència a la fira. Presentaven així la seva novetat per aquest any, amb el Torró de gintònic, acompanyat d’un sorprenent Torró de Formatge. Al seu costat un altre estand amb els torrons Vicens més tradicionals s’allargava fins a un torronaire que preparava torro de gema cremada in situ, a punt per ser degustat. 

I això no era tot, perquè Vicens encara es guardava a la màniga un darrer estand dedicat a la línia Natura, els torrons fruit de la col·laboració amb Ángel Velasco i Albert Adrià on, apart d’aquest dos sabors, també s’hi podia degustar el Torró de trufa al romaní, pinya colada, gerds...i el meu preferit, el Barcelona, de crema catalana amb praliné de carquinyolis i caramel. Deliciós!

Al costat de tal desplegament de tastos va coincidir que, a l’Aula del Gust, l’equip de l’Albert Adrià explicava com havien creat el torró de gintònic. Un suau torró de trufa elaborada amb Gin Mare, un toc de llima i una xocolata deliciosa, buscant una textura única i una explosió de sabor al paladar.

Albert Adrià parlant de feina i torró a l’hora! Qui de vosaltres, devoradors de delícies, no s’apuntaria al seu grup de treball?

I no tot era Vicens  i Jolonch perquè els estands de l’Agramuntina, Fèlix i Roig també eren un espectacle. Destacar els torrons ecològics i sense glúten de Àngel Lluch, realment gustosos i les atrevides xocolates de Aynouse combinades amb tòfona blanca i negra!

Per acabar vaig posar els peus al pavelló Agroalimentari, on hi havia gran varietat d’estands d’embotits tradicionals catalans, conserves, espècies, vins, formatges i d’altres productes artesans. No me’n vaig poder estar d’endur-me unes mini-melmelades de Blanch amb sabors dolços, que ja havia tastat, i d’altres sorprenents com les melmelades de verdures  com la de tomàquet, ceba, pebrot vermell, verd...

Un dissabte envoltada de productes de qualitat, mestres pastissers, déus de la xocolata i tastos deliciosos. Això només té un nom i és la Fira del Torró i la Xocolata a la pedra, un plaer que encara estic assaborint.

I a tu, quin torró és el que t'agrada? El tradicional o els nous de sabors inimaginables?

Paul & Pippa, galetes ecològiques i avantguardistes

M’encanten les galetes. Em fascinen especialment les marques antigues que, tot i els anys, han fet història.  Moltes continuen lluint embalatges i caixes que, encara que adaptades als nostres temps, conserven l’esperit dels seus inicis. Aquell embolcall que va començar sent només això, un contenidor d’allò important que eren les galetes, és avui un símbol que suma.

El packaging dels dolços…un tema que donaria per molt! Me’l apunto per un altre post!

I és que avui dia també hi ha emprenedors que volen fer galetes i, a l’hora de posicionar-se al mercat, una bona imatge pot ser clau perquè la gent tasti el producte. I així és com vaig descobrir aquestes fantàstiques galetes de les que us parlo avui. Les galetes de Paul & Pippa.

Les vaig descobrir a través  d’un magazine, on la imatge de les seves capses modernes i originals, il·lustrades amb l’encant que caracteritza les noies de Color Crema, van captar la meva atenció. A arrel de la descoberta vaig investigar com eren aquelles galetes tan ben vestides. El resultat? Un producte que, superant el seu packaging, ha esdevingut sorprenent, de qualitat i deliciós.

Paul & Pippa juga amb una família de personatge, amb diferents estils i caràcters, que ens introdueixen una curiosa varietat de galetes amb noms divertits i receptes un xic  atípiques.  D’aquesta manera podem trobar galetes salades, com les Tomato Bravo de tomàquet natural i  les Olive Party Time d’olivada; i dolces, entre les que destaquen les CoCoa Chips de cacao pur amb escames de sal i les Me And Grandma de poma i canyella. Totes elles formen part d’una gama de 8 productes en els que la combinació d’embolcall i galeta no deixa indiferent.

I només em falta comentar-vos el colofó que fa que aquestes galetes ja formin part del meu rebost. 

Són galetes casolanes, elaborades amb oli d’oliva verge extra, farina d’espelta i ingredients i sucs naturals. Lliures de greixos i sense conservants ni colorants, són una aposta segura per fer un tast dolç ecològic i de qualitat. 

Ara m’agradaria dir-vos que les podeu trobar a alguna botiga de Sant Cugat, però temps al temps, de moment les podeu comprar on line a www.organicgourmetbcn.com o en persona als diferents punts de venda que trobareu llistats a la seva web. Els establiments més propers es localitzen  a Rubí, Terrassa i Barcelona. El meu punt de compra, Cornelia, a Barcelona, un local del que us parlaré ben aviat, ple de productes gourmet, tota una troballa.

I doncs, de les seves varietats dolces per quina et decantaries? CoCoa Chips de cacao pur amb escames de sal, les Me And Grandma de poma i canyella, les Coconut Valley de coco o les Lime after Time, de lima?

Recorda que Participar a La Cafetera té premi, i és deliciós! Opina i entra al Concurs #1, ens divertirem!

Les magdalenes de Xavier Barriga

Durant aquestes vacances m’he decidit a fer algunes delícies i, fent ús de les fruites de temporada, m’he proposat fer magdalenes de poma. Alguns de vosaltres recordareu que vaig tenir la sort d’assistir a un dels cursos de magdalenes que va impartir Turris pel que a l’hora de triar recepta m’he decantat per la del llibre “Magdalenas” d’en Xavier Barriga. És hora de posar en pràctica el que vaig aprendre Xavier!

En aquest llibre hi trobem la recepta de les magdalenes bàsiques i les  variacions que cal fer si les volem dolces, salades, amb poma, amb pepites, etc.

Miro la recepta de poma, que explica com combinar la recepta bàsica amb una mica de crema pastissera i rematada amb poma però, a dir veritat, és el primer cop que en faig de manera que de moment em quedaré amb la versió bàsica, i quelcom se’m acudirà per ficar-hi la poma.

Els ingredients:

125 g d’ous  (com t’explica al llibre 2 L aprox.)
175 g de sucre (en el meu cas he triat morè)
60 ml de llet
190 ml d’oli d’oliva suau
210 g de farina fluixa
7 g de llevat químic tipus Royal
un pessic de sal
2 pomes (en el meu cas vermelles)
paper rissat per magdalenes 

Comencem a elaborar:

1. Bato els ous en un recipient gran i hi afegeixo el sucre poc  a poc, a mida que els ous van esponjant. Tant al llibre com al curs parlen de fer-ho amb màquina batedora a velocitat ràpida, però jo en aquest cas ho faig a mà, batent fins que els ous pugen i formen una mena de crema blanquinosa, lleugera i amb volum. Es triga uns 15 min. Això sí, si ho fas manual li has de posar molt de salero!

2. Afegeixo primer l’oli i després la llet lentament mentre segueixo remenant amb una mica menys de salero, ja més a poc a poc. Uns 3 minuts.  

3. Tinc preparada en un recipient la farina ben barrejada amb la sal i el llevat. Aquesta mescla l’afegeixo a la massa també lentament perquè es vaig integrant tota.  Quan està tota integrada torno a batre amb força durant 3 minuts.  

4. Tapo amb un drap el recipient i deixo reposar a la nevera fins l'endemà.

Ens preparem pel forn!

1. Pre-escalfo al menys 20″ abans el forn a 250º  dalt i baix. Col·locaré la bandeja al mig.

2. Poso els paperets. (en el meu cas poso uns quants paperets junts per cada magdalena, ja que són les primeres que faig i em fa cosa que se’m obrin)

3. Trec la massa de la nevera i abans de omplir els paperets la remoc enèrgicament per tal que després totes les magdalenes pugin iguales.

El toc de La Cafetera:

4. Em feia il·lusió fer-les de poma, així que en aquest punt, se m’acut pelar i trinxar amb el robot de cuina una de les pomes i tallar l’altre poma a làmines. Les reservo pel següent pas.

5. Poso la massa a la màniga pastissera tal i com ens van explicar al curset i omplo el fons del paperets 2/4 parts. 

Farcint...

6. Amb una cullereta de cafè hi vaig posant a cadascuna una mica de poma trinxada, sense que arribi a les parets laterals del paperet.

7. Acabo d’omplir els paperets fins  a una mica més de les 3/4 parts i al damunt de cadascuna i col·loco dues làmines de poma.

8. Poso les magdalenes al forn i el baixo a 220º .

9. I estan fetes en uns 15 minuts. Per comprovar-ho punxo amb un escuradents per veure que surt sec.

(Amb la massa que m'ha sobrat he fet mitges magdalenes amb trixat de poma a sobre, ideals per acompanyar el cafè. Cal treure-les una mica abans)

I un cop fredes ja les tenim a punt per devorar-les! Us hi animeu?

Coca de llardons, la traca de la revetlla

Nit serena a la fresca, nit de revetlla, aquest any improvisada en un petit terrat de Sant Cugat. Hi arribo aviat amb un cabàs de detalls per ambientar. Estovalles, guirlandes, fanalets i unes coques recent fetes que ja omplen  l’espai amb la seva dolçor de brioix i pinyó, inconfusible.  Poc a poc tothom hi suma, pa amb tomàquet, embotit, una mica de vi, i les primeres bombetes salten de la seva capsa per obrir tímidament la gresca. Unes truites, formatges, un brindis, i les bengales dansen mentre les coques es despullen per creuar la passarel·la, engalanades, perfectes.

El tap del cava simula un petit tro, l’inici d’un moderat però suficient concert de petards, la música comença a embriagar-nos, i la coca de fruites desplega els seus encants. 

Allargo la mirada per sobre la barana  del terrat. Palmeres i estrelles llampats salten de cada racó de la ciutat dibuixant una bonica nit de Sant Joan. Tanco els ulls mentre aguanto la copa gelada de cava, les rialles petites dels més menuts, anècdotes d’amics, polítics, el mundial, la vida…històries saltant de boca en boca en un instant entranyable.

Algú s’acosta per darrere, una mà a la cintura em torna de peus al terrat. Obro els ulls i somric, la meva parella de ball em porta un trosset de coca de llardons, cruixent i ensucrada, la que sap que tant m’agrada i, sense deixar que la degusti, m’arrossega a la simulada pista de ball on “Invencibles” comença a sonar.

La festa continua fins que Sant Cugat ja quasi dorm i amb “Reis del món” acomiadem la velada . Mentre recollim, un últim tros de coca em reclama, amb el gust de cada pinyó, de la pasta de full, dels llardons..., tant festiva..., la traca perfecta per la meva revetlla. Apaguem els llums i baixem silenciosos les escales fins al carrer, la nit ha estat molt maca, ens mirem als ulls i els dic: Al terrat per  Sant Pere, jo porto les coques, i vosaltres?

Brownie, el pati de xocolata de les nous

El brownie és una de les receptes dolces més exitosa del nostre segle. Un deliciós pastís de sabor intens i textura irregular que, combinant crema de xocolata amb fruits secs, te seguidors per tot el món. Qui es pot resistir a un dels seus quadrats? Un deliciós pati de xocolata on les nous juguen a fet i amagar?

Com en altres dolços, corren diferents hipòtesis de la seva aparició. Alguns diuen que es van deixar el llevat, altres que es van deixar la farina, o que un pastisser va afegir xocolata desfeta a la massa de les galetes, tot apuntant a un altre petit desastre reboster convertit en èxit. Però en realitat el brownie no era un desastre, sinó un encàrrec molt important per la Fira Mundial de Chicago del 1893. El brownie respon a una petició de petit dolç per senyores, de la mida d’una porció de pastís, fàcil de menjar i que cabés en un estoig.

A Sant Cugat en podeu trobar a Serrajòrdia, Crustó, El Fornet d’en Rossend, de xocolata amb nous, amb avellanes o només amb xocolata. A Barcelona i a l’estranger en podem trobar també acabats amb glacejats, toppings i, fins i tot, amb crema batuda de diferents sabors i combinacions.

La meva recomanació? Per berenar, amb nous, i boníssim acompanyat amb gelat. Per la seva intensitat i textura, el brownie és ideal per reconfortar en els moments difícils. Una mossegada de brownie i crec que la llàgrima més amarga recularia fins al fons del llagrimal!

I si el voleu per culminar un dels vostres dinars no us perdeu la recepta de Cuina per llaminers, us sortirà deliciós.

El plumcake, entre prunes i volcans

Els plumcakes són ideals per acompanyar un cafè, un te, petant la xerrada a mitja tarda mentre les seves característiques tallades van desfilant, esponjoses i adictives, fins que només en queden les engrunes. Amb fruites, fruits secs, xocolata, ensucrats o simplement amb la ratlladura de taronja o llimona, els trobo deliciosos.

I mentre me'l miro m’endinso en els seus orígens adonant-me que, sense saber-ho, és una de les delícies amb els inicis més controvertits que m’hagi pogut trobar.

En parlen a Anglaterra i a Alemanya, zones d’on el plumcake és originari, però no com el coneixem avui dia. Allà és el dolç al que fa referència el seu nom, un pastís rodó amb prunes talla-les a trossets, macerades amb conyac, centre de les reunions familiars angleses del  “te de les cinc” i guirnalda de celebracions alamanes nadalenques, molt adient pel seus vius colors.  

També en parlen els antics receptaris de dolços romans, no com a plumcake però si com a pastís de fruites típic de la tardor, amb els confits de l’estiu, magranes, panses i pinyons, amb molta més massa, i sense seguir la forma rodona i prima de les tartal·letes de fuites sinó gruixut i allargat.

L’adaptació d’algunes receptes de plumcake cap a aquest dolç romà, incorporant més fruites i fruits secs, va fer que la massa s’acabés fornejant en un motlle rectangular on els trossets de farcit podien pujar amb la massa i quedar escampats arreu.

I, com són les coses, amb els anys els plumcakes van perdre les prunes i fins i tot les fruites, en alguns casos. Avui dia s’anomena plumcake a les masses que es fornejen amb el famós motlle rectangular que tots coneixem, sent el que conté el que dóna nom al contingut.

I pel final us he guardat la llegenda sorgida d’Itàlia que volta per molts dels blocs de cuina, al més pur estil de les tragèdies clàssiques.

Parlen els italians que el plumcake va ser inventat per Giovanni Plum, un cuiner de la terra que es trobava fornejant un pa de pessic a la ciutat de Pompeia. Quan encara no tenia la delícia al punt va notar un fort terrabastall i tot de gent que corria i bramava pel carrer, el volcà Vesuvi havia entrat en erupció. De l’esglai va treure el bescuit del forn i sense desar-lo va sortir al carrer. La gent estava molt esverada i, seguint-los, va començar a córrer amb la delícia a les mans. De sobte, per l’efecte de la lava que començava a baixar per alguns carrers, la fruiteria per la que passava va rebentar i, amb l’explosió, centenars de fruites es van esmicolar quedant algunes entaforades al seu pa. En Giovanni havia caigut, sense deixar el pa de pessic, i mal ferit i moribund es va mirar aquell pa de fruites, com si hi trobés el cònsol a tota aquella tragèdia, i el va batejar amb el seu nom. En el seu honor els de Pompeia conserven el plumcake de fruites i, oi que en veritat el plumcake pot semblar un petit volcà? Qui sap, potser la llegenda té alguna cosa de certa. Mentre hi penso ja l'estic devorant, aquest és un petit volcà a la meva mida, i la seva lava mmm...de pastanaga amb nous.

D’aquí o d’allà, de prunes, fruites, ratlladures o xocolates, no perdis l’oportunitat de tastar-los a Serrajòrdia, Turris o Crustó, grans i individuals, són ben bons.

El Pa de Sant Jordi, com el llibre pels panarres

pa-sant jordi (1).JPG

Avui els panarres i devoradors de delícies hem canviat els nostres berenars per un pa un xic peculiar, de formatge i sobrassada i amb senyera simulada, un pa que ja forma part de la tradició. I és que el dia de Sant Jordi, dia de llibres i roses, no podia faltar quelcom festiu per gaudir també amb el paladar!

Aquest pa de sabors, segons el Gremi de Flequers, va ser inventat pel forner barceloní Eduard Crespo a la dècada de 1980 i amb l’ajuda del gremi es va difondre per tots els forns. Certament també s’han intentat crear pastissos que representin llibres i unifiquin un dolç per aquesta festa, però amb molt menys èxit que el pa de formatge i sobrassada.

El pa de Sant Jordi és un pel més petit que el pa de pagès, format per bandes a bandes alternades de formatge (que sol ser formatge de Maó) i sobrassada, de manera que en tallar les llesques, aquestes queden amb el dibuix de les quatres barres catalanes. A part del dia de Sant Jordi, també el podem trobar a les fleques la Diada de Catalunya i La Mercè.

A Sant Cugat el pots trobar a Serrajòrdia, Turris, Vallespà, Les Petits Fourniers i Crustó entre d’altres.

I que millor que conèixer tots els secrets d’aquest pa de la mà del seu creador amb aquest vídeo on ens ensenya com s’elabora aquest pa tradicional tan nostre. 

Les Mones de Pasqua desembarquen a Sant Cugat

Pollets, plomes, ous de colors i aroma de xocolata han envaït carrers i aparador, forns, pastisseries i delicioses xocolateries. Arriba la Pasqua i, com a data assenyalada pels devoradors de delícies, he preparat quelcom especial, un reportatge de mones per tal que aneu fent boca fins dilluns vinent.

A Sant Cugat, tenim una gran diversitat d’artesans que es preparen per la Pasqua, i tots ells busquen oferir-nos les seves millors obres, cadascuna amb aquell estil i detalls que diferencien cada mestre. Avui us parlo de les diferents varietats de Mones, de com han evolucionat i on trobar-les.

Començo per aquells forns i pastisseries que, recuperant la tradició, es remunten a l’elaboració del pa dolç que va començar a ser la Mona, anomenada Cristina,  amb farina de força, mantega i ous. En podeu trobar a Turris, Crustó i Sàbat, amb plomes de colors, ous i, en alguns casos, farciments. I és així, seguint el fil d’aquestes Cristines, que arribarem a les Mones d’avui dia.

Les Cristines eren regalades pels padrins als seu fillols, guarnides amb tant ous naturals com anys tenia el nen o la nena. Va ser cap al 1935 que van arribar a Barcelona els motlles metàl·lics per fer ous de xocolata, i aquest fet va marcar el canvi de les Mones. Primer van canviar els ous, passant a ser de xocolata, aferrant-se encara a la massa fermentada però, amb els anys, el desig de pastissers i padrins per fer les mones més llamineres va portar a substituir aquest pa dolç per pastissos de xocolata, crema amb fruita confitada i Sares. Aquells ous de xocolata aviat es van sentir com engrunes sobre uns pastissos tan elaborats i van anar evolucionant cap a figures cada cop més complexes, fruit de les avançades tècniques dels mestres xocolaters. Aquestes Mones de xocolata, no tan tradicionals, delicioses i, en alguns casos, visualment precioses, les podeu trobar a Dolç, Sàbat, Serrajòrdia, Turull i Chocolat Factory (aquesta última sense pastís).

A mi m’agrada la base, però molt més la xocolata, i amb la curiositat de saber en què es basen els mestres xocolaters per fer una Mona de xocolata he visitat en Yann  Duytsche i en Jaume Sàbat per saber-ne més coses.

Amb ells he descobert que, de mones de xocolata, en podem trobar de dos tipus: les que es fan amb motllos sencers, amb una o varies peces (cases, cotxes, arbres, personatges de xocolata,etc.), i les que es fan exclusivament a partir de motllos d’ous, seguint la tradició del gran mestre pastisser i xocolater Lluís Santapau. Aquesta tradició es basa en crear figures de xocolata només a partir de l’assemblatge de mitjos ous i tubs de diferents mides.

Si en Lluís Santapau va ser el primer, altres artesans li van prendre el relleu i van perfeccionar les tècniques de treball amb la xocolata, com Jaume Sabàt (pare), Joan Gener  i Antoni Escribà (pare de Christian). En Joan Baixas va destacar amb les peces planes, sent un dels que ha influït a les joves generacions i Julio Carretero va destacar pels seus muntatges.

A Sant Cugat, trobareu moltes propostes originals amb mones que segueixen la tradició d’assemblatge d’ous de xocolata a Dolç, amb uns animalons i personatges molt originals. A la meva visita a Dolç vaig parlar amb en Yann i trobareu la visita i les seves mones de somni al següent post:

Parlant de mones amb Yann  Duytsche de Dolç 

A la Pastisseria Sàbat hi trobareu una combinació de mones que segueixen la tradició, amb motlles d’ou, i altres fetes amb motlles que segueixen les tendències infantils més televisives amb figures i personatges famosos. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Jaume Sàbat i en el post següent hi trobareu la nostra conversa entranyable i un recull de les seves mones.

Parlant de mones amb Jaume Sàbat de Pastisseria Sàbat 

I per acabar no us podeu perdre la galeria de mones variades de Serrajòrdia, Chocolat Factory i Turull. Una galeria que farà tornar xocolater al més escèptic! (dijous)

Melmelades i confitures, les fruites més dolces

M’agrada la melmelada, la confitura, sobretot el diumenge per pintar les torrades d’aquells colors brillants, de pedres precioses, de sucre, de fruita.

Un dia anava visitant poblets de l’Empordà i, de com i volta en un petit municipi anomenat Torrent, vaig descobrir el Museu de la Confitura. ( www.museuconfitura.com )

D’aquest encantador i dolç museu, com a bona devoradora de delícies, en vaig sortir ben aprovisionada i també en vaig aprendre moltes coses.

Melmelades i confitures van aparèixer segles enrere, seguint les tècniques que s’anaven descobrint per conservar els aliments de manera natural. En els romans és on es troben les primeres conservacions de fruites i flors amb mel, i quan els àrabs van introduir el sucre a Europa, van néixer les melmelades i confitures.

Passats els anys, les conserves van deixar de ser un bé de necessitat per ser un capritx, reclamat per reis i reines, que atreia l’atenció de alquimistes, científics i santes.

La base d’aquestes delicioses conserves és la pectina, que es troba en major o menor quantitat a les fruites. 

Aquesta, en coure, es converteix en gelatina i permet que la melmelada qualli. Les fruites que en tenen menys, com mores, maduixes o préssecs s’han d’ajuntar amb altres fruites o afegir pectina artificial.

En l’actualitat es fan melmelades de molts sabors, fins i tot per combinar amb peixos i carns. El món de les melmelades a entrat també a les cuines elaborades i sens dubte tenen un gran futur.

A Torrent hi fan confitures i melmelades artesanes, amb més de 100 varietats, representades en una curiosa taula periòdica on en podem trobar de tan estrafolàries com melmelada de cafè, rossinyol, cava o fonoll. Algunes d’elles han estat guardonades a concursos europeus com la melmelada de taronja amarga, de llimona amb maria lluïsa, o de taronja, romaní i pebre negre de Rimbas. No us perdeu la seva pàgina on, a part de sabors sorprenents, hi trobareu la història detallada de la delícia i del museu.

A Sant Cugat  podeu trobar les melmelades del Museu a La Lleteria del Mercat de Torreblanca. També podeu trobar altres melmelades artesanes a Chiars (Cal Casal. producte de temporada, plàtan amb xocolata, kiwi, poma i pera, maduixa, .....)i Casa Ametller (Can Bech)

El croissant, un homenatge als forners?

croissant.jpg

Avui us parlo de la delícia de la setmana des d’un altre angle, més literari. D’articles de croissants en trobareu molts a la xarxa i tenia ganes de fer alguna cosa diferent, sense deixar de descobrir-vos-en coses. Vaig a esmorzar-ne un m’acompanyeu?

Em deixo caure en una de les taules més lluminoses, cercant el sol que mentre creua els vidres m’acarona. L’aroma de pa vesteix cada racó, cada petit detall d’aquest  deliciós forn. És prou aviat per notar-me la son arrapada a la pell, però la gana sembla que desperta, ansiosa i llaminera.  Acostumo a pensar que el despertar, si és seguit d’un dolç esmorzar, m’aplana el dia. I no em sento sola perquè al meu voltant gent variada però silenciosa pren lloc pel seu festí. 

Alguns demanen sucs, altres cafès. Hi ha els que trien fins el més mínim detall, hi ha els que deixen triar el cambrer, aquell conegut que cafè a cafè es torna confident.

Espero el meu torn mentre em perdo en l’anar i venir de la gent que passa, amb la fresca de març adherint-se als seus abrics. Amb miro al reflex del vidre, amb les parpelles encara mig closes i puc veure com s’acosta el meu croissant, les meves forces.

Sempre he pensat que el croissant té quelcom d’especial, només cal veure quants del meu voltant l’han escollit, per assaborir o endrapar, començant-lo pel mig o per les puntes, per sucar-lo al cafè o, com jo,  per guardar-ne un mos pel final. Mentre li separo les potes passejo la mirada per altres taules i em pregunto si saben d’on va venir. Alguns pensaran que és francès, sense ser una mentida, sense ser la veritat, i només els més devoradors de delícies sabran que va néixer d’una llegenda, com a dolç commemoratiu de la victòria de la ciutat de Viena en front dels otomans.

Remeno el cafè i embolico la tasseta amb les mans, com si la seva energia fos capaç de saltar-me al damunt i trepar per les mans. Mentre miro cap a l’obrador en faig un xarrup, càlid, gustós, i sembla que aquell que m’alça les parpelles comenci a pencar. El forner, un vell conegut, prepara una altra safata de croissants, amb delicadesa, tot meticulós. El recordo un dia parlant-me de quan era el jove aprenent del seu pare, somiant per les nits en aconseguir fer el millor dels croissants, cruixent per fora, melós per dintre, amb aquell toc de mantega que se’t fon a la boca, treballant una vegada i una altra la pasta fullada somni rere somni, buscant la perfecció...”Els croissants et classifiquen com a forn” em deia, i mentre li trec les banyes al meu croissant puc assegurar que tants maldecaps van donar bons fruits.

En un instant devoro la part central i vaig a per les cruixents banyes, les que representen les punxes de la lluna creixent  que li dóna nom. Un nom primer alemany (Halbmon) i després francés (Croissant) que segueix amagant una antiga mofa cap a aquella bandera otomana que va perdre la batalla, que onejava una lluna creixent rendida i humiliada.

Del croissant ja només en queden les restes, quatre esquitxades dolces perdudes pel plat. Mirant l’hora degusto l’últim bri de cafè. El temps d’esmorzar ha passat implacable i em reclama per anar a treballar, per aterrar aquesta volada de pensaments sense solta. Però un encara cueja, l’últim per tornar al niu. Va dels forners, de la seva feina, de les delícies que tenen gust a obres d’art... M’estranya que quan van salvar Viena, quan treballant de matinada van poder alertar als soldats de que els otomans atacaven de nit, no els fessin un monument...Ben mirat el monument el van fer ells, petits monuments que perduren dia a dia, aquests croissants que es fornegen arreu del món i que, coneixent la història, clarament els homenatgen.

Amb l’últim pensament lligat, començo a ordenar mentalment l’agenda del dia, demà mentre esmorzi hi haurà més temps perquè s’alcin. Em pujo al tren, amb el dia aplanat i una certesa: el croissants certament són especials.

A tu no t’ho semblen? Deixa el teu comentari, que voli el teu pensament.

I per descobrir més coses sobre el croissant no et perdis l’article de Jordi Luque Vive Le Croissant

Per Sant Josep, el dia del pare, petons i crema catalana

La delícia escollida per aquesta setmana no podia ser una altra que la crema catalana (o cremada), aquella que representa la festivitat de Sant Josep, del dia del pare.

Aquesta vella delícia, considerada una de les més antigues a Europa dins de la seva categoria, ha sabut no només mantenir-se com a postres típiques d’una data tant senyalada, sinó que la trobem immersa a la majoria de cartes de restaurants i menús diaris. 

Des de que va aparèixer als receptaris medievals, aquesta delícia amb terrina ha hagut de reivindicar el seu origen català, sovint reivindicat pels francesos i la seva crème brûlée, i ha vist la seva recepta alterada per maizenas i preparats en pols que juraven imitar-la.

1.jpg

Dels seus orígens en queden nombroses constàncies a la literatura catalana, antiga i moderna, i una recepta mare a partir de rovells, llet i sucre, on la crema era espessida amb midó, feta sense nata ni clares i aromatitzada amb canella i pell de llimona. El resultat després de preparar-la i emprar el bufador? Una crema clara i opaca, freda i de textura molt suau, que contrasta amb el caramel cremat, fosc i transparent, calent i cruixent.

La curiositat que l’acompanya ens recorda que en l’antiguitat els ous no es produïen de manera continuada sinó a plaer de les gallines i era justament en aquesta època quan els pagesos tenien superproducció. Per tal d’aprofitar aquest ous les mestresses feien la crema catalana i és aleshores quan em dic, qui donés amb una superproducció tan llaminera!

Avui dia, a més, és una delícia a l’abast de totes les cases, en diferents presentacions i noms depenent de la regió, i la seva fama ha inspirat el  ja popular gelat de crema catalana, algun licor, i sabors per altres dolços com escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.

Demà a Turris podreu trobar crema catalana amb melindros per celebra el dia del pare, i a altres forns i pastisseries la trobareu com a part del farcit d'algunes de les coques dolces més populars, a més de tortells, ensaïmades i pastissos. Feliç dia del Pare!

Moka, del cafè a la xocolata

a4b9bcbb4dd7456144380600a026258f.jpg

Com a delícia de la setmana he triat el Cafè Moka, un cafè que tècnicament combina un terç de cafè expresso, dos terços de llet vaporitzada i, el més important, una part de xocolata. La combinació em sedueix, m’encanta,  i tot i que acostuma a anar acompanyada d’ingents quantitats d’escuma o nata, jo personalment el demano sense, per poder degustar l’abraçada del cafè amb xocolata.

I com totes les delícies aquesta també tenia un secret per mi, quelcom desconegut lligat al seu origen. El que no sabia era que el seu nom, avui dia tan corrent i relacionat a aquesta llaminera manera de preparar el cafè, prové d’un dels grans de cafè més antic del món. 

Moka era una varietat de cafè molt gustosa cultivada al Yemen que va prendre el nom d’un dels seus ports antics d’exportacions, Moka. Tot i ser uns dels primers grans de cafè comercialitzats a Europa, i altament reclamat a destins cafeters com Itàlia o Holanda, avui dia sovint es classifica el cafè per regió de cultiu pel que els grans cultivats en aquella zona tenen la menció específica de grans d’Aràbica i el nom de Moka ha deixat de relacionar-se amb el que realment era, un gra de cafè deliciós.

El sabor d’aquests grans Moka donaven un cafè equilibrat entre acidesa i dolçor suau i aquests trets, units als matisos de xocolata que se li reconeixien, van ser sens dubte els que van dur a anomenar Moka la combinació de expresso i xocolata.

Si busquem prendre un Moka el podem trobar preparat amb xocolata negra, xocolata amb llet i fins i tot amb xocolata blanca, com el que ens ensenyaven fa un dies els companys de Somewhere Cafè. En algunes zones el trobareu amb el nom de macacciono o capuccino amb xocolata. Em moro de ganes de tastar el Moka de xocolata blanca! Somewhere que vinc!

Milfulls, rere la màgia dels plecs

La delícia d’aquesta setmana és un milfulls ben cruixent, suau i dolç. Però no podem engrescar-nos en el milfulls sense presentar la pasta de full, base de tantíssimes postres i combinacions dolces i salades.

Diuen que els grec ja fornejaven masses fines sobreposades amb el nom de phyllo i els musulmans les treballaven amb fruits sec i mel a l’anomenat baklava, però l’evolució de la pasta fullada i l’origen del milfulls el trobem a mans de pastissers francesos.

La pasta de full està elaborada amb ingredients senzills, la qualitat dels quals és molt important pel resultat final. Es treballa una massa com a base feta amb farina, aigua, sal i mantega i a partir d’aquesta es van treballant capes de mantega i de massa. Cal anar plegant la massa i estirant-la seguint una tècnica digna de ser observada, i podríem dir que complicada per principiants.

Tota aquesta successió de capes i plecs fan que, un cop posem la massa al forn les capes es separin i quedi una massa lleugera i cruixent.

Si aquesta pasta, en lloc de utilitzar-la directament com a base per un pastís, la tallem en rectangles i els farcim com si féssim un sandwitx, aconseguim un milfulls. La recepta que li va donar nom prové de l’antiga pastisseria Seugnot de París, on al 1867 van començar a oferir aquest pastís als seus clients.

Avui dia trobem milfulls de sabors molt diversos però l’original estava farcit de crema amb sabor a vainilla i ron, amb les vores decorades d’ametlles i la part superior de sucre esmaltat.

El milfulls és un símbol de les genialitats de la pastisseria francesa, però avui dia el trobem a les nostres pastisseries en versions d’allò més originals i contemporànies.

I pels que us atreviu amb tot, us recomano la recepta de milfulls que trobem a Cuina per a llaminers, amb reblerts de xocolata i crema, perquè trieu quin us fa més patxoca!